TIERRA SANTA Destino

16 juny, 2022 | Ressenyes

tierra santa destino

TIERRA SANTA Destino // Data de sortida: 10 Juny 2022 // Segell: Maldito Records

Introducció i context:

Vaig descobrir Tierra Santa en els temps de Legendario (1999) i vaig viure l’etapa de més èxit de la banda amb la sortida dels seus dos àlbums més reeixits, Tierras de leyenda (2000) i Sangre de reyes (2001). Uns temps de tombant de segle en que el metall espanyol va viure una de les seves èpoques daurades on es van donar la mà el ressorgiment del heavy tradicional arreu d’Europa i l’aparició dels millors discos d’algunes de les bandes de la nostra escena, entre elles, Tierra Santa. Aquesta segona edat d’or (després de l’esclat dels primers vuitanta) va merèixer una sèrie de 3 capítols especials d’El Rock-Òdrom que podeu tornar a veure aquí.

Però centrem-nos en els protagonistes d’avui. Per a mi, en aquells anys de més èxit de la banda, Tierra Santa era un grup que feia cançons fàcils d’escoltar, amb facilitat per crear melodies de les que saben enganxar-se a la memòria i amb un estil molt característic i reconeixible. No obstant, aquest estil que seguia un patró musical molt marcat feia que moltes (masses) cançons del repertori de la banda s’assemblessin enormement entre sí. Tant és així que recordo un concert seu a l’antiga Salamandra 2 (la de les columnes) tot presentant el disc Sangre de reyes on, un amic que m’acompanyava i jo, vam començar a cantar una cançó i fins gairebé un minut després no ens vam adonar que era una altra! No és que anéssim beguts ni res semblant eh, és que aquelles cançons de Tierra Santa s’assemblaven totes massa. Essent injust, podria dir que, escoltades tres o quatre, escoltades totes.

tierra santa entrada gira sangre de reyes

Casualitat o no, el meu interès en la banda va anar minvant en la mateixa mesura en què minvava la seva popularitat. Amb Indomable (2003) seguien explotant una fórmula guanyadora que s’esgotava. Fruit d’això (o no) per al darrer àlbum que van treure amb la formació original, Apocalipsis (2004), van explorar nous camins musicals, endinsant-se ens sonoritats noves i flirtejant amb el Hard Rock.

En aquesta etapa, van patir la pèrdua de bona part de la seva base clàssica de seguidors i no van aconseguir esgarrapar-ne prou de nous. Aquest allunyament del seu estil més recognoscible, es va consumar amb Mejor morir en pie (2006), un àlbum qualificat per molts dels entesos en la trajectòria del grup (molt més del que pugui ser-ho jo) com el més desencertat de tota la seva discografia. Poc després, Tierra Santa anunciava la seva dissolució, en principi, definitiva.

No obstant pocs anys després, la banda de La Rioja més important de tots els temps tornava als escenaris amb la presentació d’un nou àlbum, Caminos de fuego (2010) que, des del meu punt de vista era una mica un “estirar més el braç que la màniga”. Un disc que volia ser un retorn al Heavy Metal però sense ser un Sangre de reyes 2 que, malauradament, no tenia cap gran cançó. En un altre tomb, amb Mi nombre será leyenda (2013) la banda treia el seu àlbum més allunyat del metall, essent aquest un treball de Hard Rock tou que, he de dir-vos, vaig trobar força interessant. Sempre i quan, és clar, no tinguéssim en compte que estàvem escoltant un disc dels Tierra Santa que tots recordàvem.

Després d’allò, un recopilatori (Esencia, 2014) amb cançons clàssiques enregistrades de nou en elèctric i en acústic que no recordo ningú a qui li agradés i, finalment, el 2017 treuen Quinto elemento, del qual només vaig escoltar el senzill i que em va refermar en que Tierra Santa ja no m’interessava.

tierra santa destino

Tot escoltant el disc de Tierra Santa, Destino.

Ves per on però, la curiositat em va picar quan fa uns dies vaig rebre el sobre amb CD’s promocionals que periòdicament Maldito Records envia als mitjans d’entre les bandes del seu catàleg. Entre els discos, hi havia el dotzè àlbum d’estudi de Tierra Santa, Destino, enregistrat als estudis Siglo XXI, habituals en la trajectòria de la banda.

Els actuals Tierra Santa conserven dos dels seus membres originals: El baixista Roberto Gonzalo i el seu cantant, guitarrista i compositor principal Ángel San Juan. La formació actual la completen Juan Antonio San Martín (ex Sátira) als teclats, Dan Díez (ex Red Wine, Zenobia i reputat productor) a la l’altra guitarra i Francisco Gonzalo Castillo (ex Barra Libre, Aposento, Leviathan, etc) a la bateria com a darrera incorporació.

Durant la roda de premsa que van fer per presentar Destino, Ángel San Juan va dir que aquest és un disc molt visceral, conseqüència de la pandèmia i el confinament que tant els ha marcat.

Fruit d’aquesta visceralitat, podem dir sense embuts que Destino és un clar retorn de Tierra Santa al Heavy Metal que els va portar fins al capdamunt de l’escena ja fa més de vint anys. Cançons com Mi libertad o El dorado haurien pogut estar perfectament en alguns dels discos de principis de mil·lenni. Tenen una estructura i un so tan d’aquells àlbums que s’hi podrien confondre i tot.

Amb això vull dir quelcom similar al que deia al principi d’aquesta ressenya. Amb Destino, Tierra Santa tornen a fer cançons com les d’abans, amb el bo i dolent que això tingui.

Sens dubte, les lletres segueixen evolucionant i els temes històrics i mitològics ja no tenen el pes d’aleshores. Excepte El poder de la tormenta (dedicada a Thor), les lletres parlen més d’estats d’ànim, anhels o pèrdues.

Hi ha força cançons a Destino que tenen el do d’entrar a la primera, cosa gens senzilla i de la qual Tierra Santa vàren ser autèntics mestres. De totes, la que més m’ha agradat és Pecado de ángel. 100% Tierra Santa. La que dóna nom al treball, Destino, La fuente de la juventud, Gran alma o les ja esmentades Mi libertad o El dorado, no es queden pas enrera.

En conclusió:

Si enyoraves els Tierra Santa de tombant de segle i t’agradaria que tornessin a aquell so i aquelles cançons, estàs d’enhorabona. Si, en canvi, vas acabar fart d’aquella manera de fer tant repetitiva i valores més la seva etapa que va d’Apocalipsis en endavant o ni tan sols això, aleshores Destino no és per a tu.

Si, com jo, tens un peu a cada banda, escolta’l. Imagina’t que no has escoltat aquest grup en tota la teva vida, posat el disc a tot drap i gaudeix-lo. T’ho passaràs bé!

PD: Aquesta ha estat la meva ressenya número 100. Una xifra prou rodona com per a esser esmentada, oi?.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Una ressenya de César Rojas

Aquí tens totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram, YouTube i Twitter!

cesar rojas rockodrom

César Rojas

El Heavy Metal va entrar a la meva vida d'adolescent i me la va canviar. Avui segueix essent una afició que m'omple i m'ocupa temps. Entre altres coses, sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

La meva col·lecció de discos https://jebimetal-discos.blogspot.com
La meva manera de guanyar-me la vida https://comunica.barcelona

1 Comentari

  1. Marta

    M’encanta Tierra Santa! Es una alegría tornar a sentir-los.
    ☺️

    Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú