Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 23 Març 2018 // Segell: The Fish Factory

M’agrada el Hard Rock. És un estil que conjumina com pocs la rudesa del rock dur amb la melodia, l’esquinçat de la veu i les cordes de guitarra amb l’accessibilitat a un ampli espectre d’oïdes que abasta des d’acèrrims al Heavy Metal a aquells més acostumats al Pop i al que soni en les radiofórmules.

A tots ens vénen al cap uns quants noms quan volem associar Hard Rock i èxit massiu. Per que aquest èxit massiu pogués tenir lloc (entenent-ho com a vendes milionàries de discos, presència en mitjans generalistes, etc), sempre va ser necessari aquest terme tan injuriat com el de la Comercialitat. Injuriat perquè, sens dubte, també ens vénen al cap uns quants noms de grups que, per una raó o una altra, van traspassar el límit imaginari on, en nom de la comercialitat, la música (i la imatge que l’envoltava) es va projectar directament per l’accessibilitat massiva, deixant de costat l’essència més rockera, d’actitud, de la qual va beure l’estil del hard rock en els seus inicis.

Haig de dir que m’encantaria que l’ampli espectre de grups als quals segueixo dins dels estils circumdants al rock dur tinguessin molt més èxit comercial del que tenen, amb presència habitual en les FM del país i mitjans no especialitzats en rock però, el tinc assumit, això no és així. No obstant això, sense aconseguir les cotes d’èxit de grups de l’àmbit internacional i sense deixar el Hard Rock, a l’Estat van haver-hi representants d’èxit: em vénen ara al cap Sangre Azul o Niagara (amb més èxit fora que no pas aquí), i més tard els primers treballs de Beethoven R., els qui estic convençut que es van quedar a això (imagineu dos dits molt juntets) de fer “el salt”.

Quan l’estil, amb el temps, va tornar a esdevenir totalment underground, el van practicar els barcelonins Dragonslayer en els seus dos últims treballs, els madrilenys Cuatro Gatos van fer el propi, més endavant ho van intentar Atlas i, en l’actualitat, els navarresos Xtasy (també amb més públic fora que a casa) o els catalans Barbablanca són alguns exemples de l’ampli ventall sònic, letrístic i lingüístic que, dins del Hard Rock, s’ha practicat i practica al nostre país.

Aquesta ràpida successió de noms del Hard Rock d’aquí, i encara que me’n deixo a molts, sí que em serveix per a corroborar 3 coses: La primera: comercialment, l’estirada popular de l’estil ha anat en declivi constant des de la seva aparició en la segona meitat dels ’80 i els grups de Hard Rock patri malviuen tocant en sales mig buides. La segona: lligada amb l’anterior, la mitjana d’edat del públic que escolta Hard Rock i dels practicants del mateix no ha parat de créixer. Avui és estrany trobar un grup de Hard Rock en el qual tots o la majoria dels seus components no rondin (almenys) la quarantena. I tercer: Malgrat el declivi, la qualitat del que surt no sols no ha decaigut, sinó que en termes generals i sota el meu punt de vista és, en conjunt, millor que mai.

I així és com arribo fins aquí, per a donar-vos la meva opinió del segon treball de 7 Almas titulat “Abre los ojos”, com aquella peli d’Amenábar. Què puc dir-vos d’ell? Entre altres coses, que el disc compleix les tres coses que m’esmentat en el paràgraf anterior.

El disc sona tremend. Expliquen en el llibret que el guitarrista i compositor de la música de tots els temes, Óscar J. López, ho ha tornat a fer. Ha dedicat centenars d’hores a produir, gravar i mesclar el disc, aconseguint un excel·lent resultat. Vull destacar també la xulíssima portada que s’ha currat Nanderas_HM, portadista també de grups com Medina Azahara o Lujúria. En gran quedaria genial, així que és una llàstima que el segell The Fish Factory no hagi pogut portar endavant el propòsit que va anunciar farà ja un parell o tres d’anys d’editar totes les seves referències també en vinil.

Llavors, si aquest “Abre los ojos” té bones cançons, bon so i bona presentació, podria afirmar que estem davant el que es diria “un disc de 10”? Doncs no. Encara que “Abre los ojos” l’he escoltat moltes més vegades que “Nueva tierra” per a així poder escriure aquesta ressenya amb fonament, la veritat és que aquesta vegada he trobat a faltar “l’espurna”.

Així com amb el seu debut, el disc res més començar ja cridava l’atenció, en aquesta ocasió he hagut de posar més bona voluntat per a trobar “aquelles cosetes” i, la veritat, em quedo amb un cert regust… em quedo amb un “gairebé”.

M’explico, des del meu punt de vista a “Abre los ojos” li falten temassos. Tots són bons, cap em desagrada, però no puc dir que tal o tal altra cançó sigui el temasso que tot disc de bon Hard Rock (com és aquest) ha de tenir.

No sé si la lleugeríssima suavització que percebo en el seu so ha pogut influir-me en aquest sentit, però potser jo hagués posat més cruesa guitarrera al conjunt. “El templo del Sol” és un bon exemple: segurament és la cançó més heavy del disc i, per tant, on més s’aprecia això que escric. Malgrat això, és també la que millor s’enganxa al cap, així que és una llàstima que sigui el penúltim tema del disc. “Revolución”, a mig camí en el recorregut del CD, té unes melodies també pnetrants que el converteixen en candidat a single i a cançó fixa en els seus concerts.

Ens fan falta grups de Hard Rock com 7 Almas. Encara que “Abre los ojos” no m’ha arribat tant com esperava, és una bona feina que mereix el reconeixement del públic. M’encantaria que, a diferència de qui això escriu, aquest segon treball agradés encara més que el primer. Entre altres raons, perquè això facilitaria que hi hagués un tercer i, si n’hi ha, jo tindré el plaer d’escoltar les seves cançons. Així que… endavant!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!