Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: Febrer 2018 // Segell: Jam Session Records

Underground significa sota terra. Sota els nostres peus, a la ciutat, hi conviu amb nosaltres un ecosistema ric i complex que, no per invisible, esdevé fonamental per al correcte funcionament del que hi ha “on the ground”, és a dir, nosaltres. Molta gent refusa o avorreix la fauna que habita l’underground de les nostres ciutats i viu com si les rates o les paneroles (que ens superen per milions) fossin éssers menyspreables, horrorosos i inútils que hauríem d’eliminar.

Amb això, es tendeixen a oblidar dues coses molt importants: la primera, que som nosaltres mateixos els qui, amb la nostra contínua generació de deixalles, alimentem de manera continuada a aquestes i altres espècies; la segona, que aquestes exerceixen un paper fonamental en el manteniment de l’equilibri ecològic alimentant-se, precisament, de tones d’aquestes deixalles que diàriament generem.

Bé. Doncs malgrat tot el que els hi devem, a pesar que perquè hi hagi un “on the ground” ha d’haver-hi un “under the ground”, el menyspreem. Sabem que existeix, però fem com que no. Ocasionalment, al el metro o en un carreró (preferentment a la nit), veiem a algun d’aquests éssers de l’underground que ens recorden la seva existència, és un “escolta, que som aquí i som més que vosaltres”. I nosaltres, altius i ignorants, els esquivem. Alcem la vista per a quedar-nos amb el nostre “on the ground” sense detenir-nos per un instant a pensar quant li devem a aquest “under the ground”, sense el qual no seríem res.

El “on the ground” musical, copa portades, omple recintes i llueix amb orgull a les nostres samarretes estampades. Després, potser fins i tot vacil·lem que coneixem a aquell grup “under” que té o va tenir molt menys reconeixement del que considerem mereix. I després existeixen, sota les profunditats més recòndites, grups absolutament ignorats i desconeguts no ja per la majoria, sinó per la immensitat. Aquests són Ultimatum Rock.

Visc a Barcelona des de 1999 i, no sols no havia sentit parlar mai d’ells, sinó que, preguntant, no he trobat entre el meu cercle a una sola persona que els conegués i, a la xarxa, la informació que he pogut trobar d’aquest grup barceloní del barri de Trinitat Vella de 30 anys de trajectòria tendeix a zero. La veritat, quan em passa una cosa així, tendeixo a preguntar-me quin cony fa algú com jo, ignorant de tantes coses, escrivint ressenyes de discos com un “assabentat” més dels que pul·lulen per aquí. Com és possible que no hagués escoltat mai abans ni una sola cançó de Ultimatum Rock?

Certament, el grup català a penes va gravar algunes maquetes al llarg de la seva trajectòria i és ara, després de 30 anys d’existència, que treuen un magnífic àlbum d’aniversari a través de Jam Session Bcn Records. Però, tatxán! Heus aquí que seguint el fil de les meves “recerques” he pogut trobar el meu nexe d’unió entre Ultimatum Rock i qui això escriu. El segell Jam Session Bcn Rècords va ser fundat en 2004 per Luís Blanco, qui va ser cantant del grup tribut, que potser alguns recordin, Perfect Strangers i als qui vaig tenir ocasió de veure una vegada en un desastrós concert (per la gran quantitat de problemes tècnics que van patir) al costat de Saxon durant una actuació a la Mephisto de Barcelona en la gira de presentació del seu disc del ’99, Metalhead.

Doncs bé, Luís Blanco és la veu de Ultimatum Rock. Si és que al final som quatre gats… perdó, rates de l’underground.

“30 noches de abril” es compon d’un vinil amb dues actuacions en directe de 1988 i 1989 més un CD amb 14 cançons regravades el 2017 que recullen gran part de la seva trajectòria. Als mitjans no ens ha arribat el vinil amb les actuacions en directe, així que no puc opinar sobre ell, però sí sobre el CD i, certament, val la pena.

Els qui tingueu ocasió d’escoltar-lo, us trobareu un conjunt de cançons heavy-rock en castellà (excepte una petita picada d’ullet en català en l’última cançó) que parlen molt de l’urbà. “Atrapado en la ciudad”, “La cárcel” o “La esquina del viejo barrio”, són tres exemples clars d’això i són a més les tres primeres cançons del CD.

Hi ha altres cançons on la seva temàtica juga més amb el fantàstic, com “Jezabel” o “Llibertad o morir”, una de les que més m’han agradat del disc i que és, al seu torn, de les més canyeres del conjunt. “30 nits d’abril”, que dóna títol al disc, és de les que s’endinsen més en el hard rock de qualitat i que, perquè us en feu una idea, a mi m’ha recordat vagament al hard que van practicar grups com a Sàtira en els primers anys ‘90.

Cançons de desenvolupament pesat i fosc ho representen temes com a “Sueño sin final” o “Diosa del amor”, una altra de les que més m’han agradat al costat de “El usurpador”.

“¿Dónde estás?” És una semi-balada que per lletra i execució perfectament podrà haver entrat en la discografia de Medina Azahara. La remisicencia “purple-rainbowiana” també està present amb la participació d’aquest so de teclat tan característic en “Noches de Satán”.

“30 noches de abril” arriba tard. Encara que mai és tard si la dita és bona, en aquesta ocasió l’asfalt que divideix el “on the ground” del “under the ground” ha estat tan impermeable que ha fet impossible que Ultimatum Rock gravessin el seu primer disc “de debò” fins a 30 anys després de la seva creació. Una llàstima per a les meves oïdes. potser l’edició d’aquest treball permeti a Ultimatum Rock de treure material 100% nou en no gaire temps.

Seguiran per sempre en l’underground, això segur, però si no fos per fauna com aquesta, bé podria ser que jo no hagués conegut mai a moltes de les meves bandes preferides del “on the ground” ni hagués tingut oportunitat d’escriure mai una ressenya com aquesta. Gràcies!

Llegeix l’entrevista que vam fer a en Luis Blanco d’Ultimatum Rock per la sortida de 30 noches de abril.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!