Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Hi ha grups que inevitablement recorden a uns altres que hem escoltat abans. No necessàriament perquè les seves cançons s’hi assemblin o perquè comparteixin trets estilístics. De vegades, l’ús de determinats instruments no especialment comuns en el nostre rotllo és suficient perquè el nostre cervell faci connexions entre records musicals. En aquest cas, l’instrument en qüestió és la flauta travessera i sí, efectivament, Ñu i Jethro Tull se m’han vingut al cap.

Haig de dir que faltaria a la veritat si digués que aquest treball dels sevillans sona a Ñu o a Jethro Tull. “Tiempo” sona a moltes coses i a molts estils, més pròxims al rock que al heavy metal. El jazz també està present, els passatges progressius també i el teclat Hammond em retrotreu a Deep Purple en diversos moments. El ventall instrumental es completa amb piano, violí, guitarres acústica i elèctrica, baix, bateria i veus. En conjunt, Gabriel Gómez, Elena Atencia, Clara Castrillo, José Antonio González i Gabriel Vicente, han elaborat un disc que, no sent el seu primer treball discogràfic, sí que és el que m’ha permès descobrir-los i gaudir-los.

Efectivament, “Tiempo” és un disc de fàcil digestió, amb excel·lent so, de melodies que s’enganxen i trencaments progressius que ajuden a donar vida a les cançons, permetent que vagin més enllà de l’estrictament previsible. Després de la intro de “El reloj”, “Mi red” és una excel·lent opció per a començar, seguint amb un “Vive hoy” que té una de les millors tornades del disc. “Hasta el amanecer”, de més de set minuts de durada, passa volant. “Cadenas”, és en la qual el treball amb la flauta travessera més m’ha recordat als Ñu d’aquell excel·lent (i oblidat?) disc “Réquiem”. “Incondicional” està entre les meves favorites, amb una candencia vocal que m’encanta i un excel·lent solo, molt emotiu, cap a la segona part de la cançó. Llàstima que el brusc final no tanqui amb més delicadesa la cançó. Després de la festiva i “jazzística” instrumental “Camino”, arribem a l’últim tram del disc, que segueix amb “Nuevo comienzo”, una cançó l’únic pecat de la qual és ocupar el lloc que ocupa en el CD. M’explico: La cançó, com tot el disc en general, està molt bé, però en aquest punt de “Tiempo” trobo a faltar una mica més de canya, de velocitat. Escoltant a Ars Nova XIV, no tinc dubte de la seva qualitat compositiva, vocal i instrumental, per això em quedo amb la fíbula de que no s’hagin permès la llicència de regalar-me un parell o tres de temes més heavies. Les que segueixen, “La danza del destino” i “Sumergido en el tiempo”, apunten maneres en aquest sentit, encara que no hi ha a “Tiempo” cap cançó que poguéssim situar plenament dins del gènere del heavy-rock.

En conclusió: Com a conseqüència d’escriure aquesta ressenya he conegut a Ars Nova XIV, m’han semblat un grup interessantíssim i m’agradarà conèixer la seva discografia anterior quan disposi de temps per a això. “Tiempo” és un disc molt atractiu, que estic encantat d’haver ressenyat i que el seu però, com comentava, és la falta de cançons més pròximes al heavy metal. No és qüestió de qualitat, en absolut, és mer gust personal. Si m’assabento de la seva presència per Barcelona, m’encantarà anar a veure’ls en directe.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!