Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Dins de l’escena metalera espanyola, sol referir-se la dècada dels 80 com l’època més daurada del heavy patri. Uns anys que van marcar l’explosió d’aquest estil a tot el món i també a Espanya amb grups com a Barón Rojo o Obús amb Chapa Discos i,  en altres segells, Ángeles del Inferno o Banzai, per citar 4 bandes de les més reeixides d’entre moltes altres que, sense arribar a aconseguir la repercussió de les esmentades, també van tenir el seu moment, sobretot en la primera meitat de la dècada. Com tot el que puja, baixa, cap a finals d’aquesta dècada i primers ‘90 va arribar el moment del speed/thrash, amb Muro, Legion o Fuck Off entre els qui més estirada van tenir, encara que sense arribar a les cotes de popularitat que van aconseguir “els grans” dels ‘80. Després, anys després, ja ben entrat el segle XXI, gaudim (jo almenys) d’una nova i fructífera fornada jove de bandes que van reivindicar l’estil dels seus majors, tant nacionals com forans: em vénen ara al cap Steel Horse, Oker, Leather Heart… o Ángelus Apàtrida i Crisix, entre molts altres. Grups que, en bona part, han volgut “recuperar” aquest esperit i adaptar-lo als nous temps.

Bé, deixeu-me ara que reivindiqui l’altra (la meva) època daurada del heavy d’aquí i ara em poso amb l’LP debut de Blast Wave.

“L’altra”, la que jo dic meva, ho és per ser la que, per motius d’edat, vaig viure més intensament a la fi dels ‘90 i primers 2000. Després dels durs anys del grunge i el nu metal, amb gairebé totes les bandes clàssiques del país plegant veles, sobrevivint, intentant-se adaptar a les noves sonoritats sense massa èxit (amb excepcions, per descomptat), el heavy a Espanya va viure un renéixer que ens va deixar petjada i llegat, el qual aprofito aquestes línies per a reivindicar.

Aquests van ser els anys en què van sortir alguns dels discos més reeixits de grups que, avui, són ja clàssics de la nostra història musical. Em refereixo als Saratoga o Beethoven R. (amb veterans de l’escena en les seves files) que van treure, per exemple, “Vientos de guerra”, “Agotarás” o “Un poco más”; joves bandes com Avalanch, Tierra Santa, Mägo de Oz, Dark Moor… van treure en aquells anys els que, per a mi i molta gent, són els seus millors discos. Fins i tot grups com Los Suaves van metal·litzar el seu so més que mai, presentat joies com aquell “San Francisco Express”. Easy Rider, Lujúria, Sphinx… la llista és llarga i, tot allò, va estar concentrat en uns pocs anys, potser entre 1998 i 2001. Va coincidir, a més, amb la nova embranzida que va gaudir el metall europeu d’arrel més clàssica, sobretot alemany, i que va tenir una gran influència i repercussió per aquestes latituds.

A conte de què tota aquesta parrafada introductòria en el que és la ressenya d’un disc que ha vist la llum entrant el 2017? Ve al cas perquè el disc debut de Blast Wave, titulat “Renacer”, m’ha recordat, per les seves cançons, a aquells temps. Blast Wave ens presenten el seu primer llarga durada, després d’una maqueta de quatre temes cantats en anglès i un EP, en 2015, ja cantat en castellà. Idioma, d’altra banda, pel qual semblen haver optat definitivament en les lletres de les seves cançons i que, per a mi, és un encert. El castellà és un idioma ben bonic, cony, i a més a Blast Wave els encaixa estupendament.

Recordeu que abans esmentava a Saratoga? Ho dic perquè ja des de l’arrencada del disc, després de la introducció, ens colpegen amb “Destrucción”, que té un riff inicial que m’ha recordat als de Jero & Nico, també té unes melodies de guitarra que ni els Helloween del “Time of the Oath”. Aquesta combinació de bases i riffs contundents, més les melodies doblades, molt del power (no saturat) de finals dels ‘90 serà una de les marques de la casa en aquest disc. A més cal ressaltar el canti de Jon Marcos, de veu generalment neta i amb alguns aguts excel·lents. De tant en tant, Jon rasgueja lleugerament la veu, donant-li una personalitat molt interessant i, de fet, m’hauria agradat que fes servir aquest recurs una mica més. Una de les cançons on més registres seus podem veure és en la que s’ha convertit en la meva cançó preferida del disc. Parlo del quart tall, titulat com la banda, temasso per lletra, estructura, pont, tornada, solos de guitarra i registres vocals.

No aneu a pensar que aquest “Renacer” és un disc de doble bombo a pinyó. Té velocitat a dojo però sap combinar-se amb mitjos temps i riffs pesats més de heavy tradicional, com a “Furia y rencor”. A “Resistiré” torno a rememorar a Saratoga, potser en aquesta cançó més que en cap altra del CD, no sé si els hi ho hauran comentat abans. No és que Blast Wave se’ls hi semblin, que no, però sí que fa flaire l’influència, almenys en l’estil. De fet, per fer flaires, aquí fa olor fins i tot a Beethoven R. en els cors, a Helloween en les guitarres doblades i a Judas Priest en la pesadesa d’algunes guitarres.

“Viaje sin rumbo”, una de les cançons més veloces del disc, fa flaire d’Sphinx fins i tot en la part lenta de la cançó però sobretot en l’últim solo del tema. “Larga es la noche” és probablement la cançó més rockera del disc, atrapant i que segur que els funciona estupendament en els directes.

A la recta final del disc la velocitat torna a ser protagonista amb “No llores más” i, per a tancar, “Renacer”, que és la que dóna títol al disc i una excel·lent fuetada per a tancar aquest treball dels d’Irun.

M’agrada rebre per a ressenyar discos de grups que treuen els seus primers LPs. En certa manera, em sento un privilegiat, perquè si arriben lluny jo ja tindré “el seu primer disc des de l’època en la qual el van treure i els hi vaig escriure una ressenya”. Seguiré a Blast Wave amb interès i, si puc, m’acostaré a veure’ls si passen per Barcelona. No és que Renacer m’hagi semblat un discasso de dalt a baix, potser a mi m’agradaria més un so un pelín més verge, no tan net, i un parell més de temes d’aquests de “wow!” però és sens dubte un disc interessant, molt disfrutable i amb influències clares d’aquests anys en què pensàvem que el “efecte 2000” seria una altra cosa. Amb vostès, Blast Wave!!​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!