Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

Emboque, emboque… Què significa (en castellà) emboque? He trobat diverses accepcions diferents al diccionari de la RAE i tres, d’una manera o un altra, poden servir-me per a definir al grup càntabre i escriure aquesta ressenya del seu recent àlbum “6”.

Una d’elles ens diu que un emboque és un lloc molt estret pel qual es fa passar una bola. Emboque (el grup) bé podria ser aquesta bola que intenta passar per un estretíssim espai disponible on es barallen els grups de la “piel de toro” que intenten fer-se lloc en el petitíssim mercat existent del heavy i el rock dur nacional. La proposta de “6” mereixeria sens dubte “passar per l’estret espai” i aconseguir destacar, repercutir, cridar més l’atenció, del que probablement aconseguirà. I és que Emboque és un grup petit quant a popularitat (no acapararà portades ni serà el tema estrella dels fòrums de debat) però té un valor inherent a la qualitat del seu treball.

Això em ve com a anell al dit per a esmentar una segona accepció d’emboque, que és la que ho defineix com, en el joc de les bitlles, aquella de menor grandària però amb un valor superior a la resta. Emboque no destaca precisament per ser un grup que ompli grans recintes però sí que, al meu entendre, té un valor superior a alguna bitlla que amb relativa facilitat arrossega a més de mil persones per concert. La veritat, desconec quin és el nivell de popularitat que Emboque tenen a la seva terra natal però, certament, pensar que “6” els proporcionarà centenars de concerts per mig territori ibèric seria, potser, enganyar-se a si mateixos. No perquè la qualitat de “6” no ho mereixi, m’ha semblat un disc molt notable amb moments excel·lents, sinó perquè l’espai és tan estret i la grandària de les altres bitlles tan gran en relació al dels Emboque, que gairebé no queda tros de pastís que repartir-se. És per això que deia allò de “enganyar-se a si mateix” que és, mira tu per on, una altra accepció del terme emboque.

Val, reconec que he apretat molt la narració amb aquest joc de les definicions que la RAE fa de la paraula emboque, però és que ha estat llegir-ho i encendre-se’m la bombeta davant la pàgina en blanc que sempre precedeix qualsevol ressenya. Sobretot amb l’últim, d’això d’enganyar. Que s’entengui: Emboque, ni enganyen a ningú ni, encara menys, s’enganyen a si mateixos, però qualsevol lector habitual de The Sentinel sap quant difícil resulta “triomfar” amb un disc avui dia, encara que aquest tingui ingredients tan suculents com els que es cuinen en “6”.

“6” arrenca amb “Mis ideas” que, malgrat ser un bon tema, jo no l’hauria triat per a obrir el disc, més quan a continuació ve “Estaré”, un emotiu cant a l’amistat que compleix amb tots els requisits que a un single se li han de demanar per a ser considerat com a tal: cançó atrapant, coreajble i “per a tots els públics”, amb un Raúl Galván que posseeix un timbre de veu que va que ni pintat per a l’estil musical que recorre tots els zeros i uns del CD. De fet, “Estaré” té la seva rèplica en anglès en el tancament del disc.

Anomenada en aquesta ocasió “I’ll Be There”, és perfectament exportable com a magnífica carta de presentació en qualsevol emissora rockera internacional.

A “Soldado”, els Emboque ens fan una contundent crítica a la guerra posant-se en la pell d’un peó ras i, després de preguntar-nos “Dónde está la acción”, dónen pas a “Momentos”, cançó amb la qual aprofito per a comentar una de les flaqueses que des del meu punt de vista té el disc: Pot ser que hi hagi algú que opini que el disc té molt bon so i probablement no li falta raó. Ara bé, des del meu punt de vista en línies generals li falta un pelet de duresa, bàsicament en els riffs de guitarra que, si arriben a tenir aquest “alguna cosa” que tant em costa definir, haurien donat al conjunt del disc un so més heavy que, crec, demanden les composicions de “6”.

“Aprendiz” torna a ser un dels millors moments del disc, amb Mario Galván fent un xulíssim joc amb els teclats i la guitarra cap a la meitat del tema. Treball de guitarra, per cert, que mereix ser destacat en aquesta ressenya no sols per “Aprendiz”, sinó pel que ens regala al llarg de tot l’LP. A “Nadie”, quedant-nos només amb la base rítmica, li dius a algú que es tracta d’un tema inèdit d’AC/DC i bé podria ser veritat.

Acostant-nos ja al final de disc i sense tornar a detenir-me en la ja esmentada “I’ll Be There”, tenim dues cançons ben diferents i que són, al seu torn, les que més m’han agradat. Primer, “Inmortal”, la cançó més ràpida del rodó i també més heavy (llàstima de la producció que li treu força) que acaba amb un agut de Raúl dels de llevar-se el barret. Després de la canya de “Inmortal”, ens posarem tous amb la preciosa “Hola”.

Es pot donar la benvinguda a aquest món a un fill de forma més emotiva? Si us plau, quin tros de cançó, quina manera de donar valor a una cosa tan corrent com dir “hola”. Si comunicar és emocionar, “Hola” et remou fins a la medul·la. Després d’escoltar-la i interioritzar-la, fan venir ganes de sortir al carrer i començar a abraçar gent. Amb aquesta cançó, “hola” cobra un significat especial: amor, afecte, amistat, suport… tot això i més pot significar “hola”, tot depèn del somriure que se’ns dibuixi a la cara en el moment de dir-ho. Hola!!

En fi, un disc molt notable amb diversos moments excel·lents però que es queda un parell de passos enrere en relació al que hauria (en la meva humil opinió) haver estat l’acabat final, amb un so, el de la base rítmica, un xic mancat de força que no acaba de fer justícia al conjunt de les cançons del CD, sobretot d’aquelles que pretenen ser més canyeres, però que sí que dóna en el clau en el tractament de la veu i la guitarra solista. Estic segur que aquesta força imprescindible quedarà àmpliament compensada amb l’energia del directe. Caldrà anar a veure’ls!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!