Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: Desembre 2017. Autoeditat.

Amb una mica més de retard de l’esperat, es ressenya avui per a The Sentinel el primer àlbum dels Ignis Anima, llançat al desembre de 2017 i comentat per a tots vosaltres poc després de superar l’equador de 2018.

A la fulla promo que ens remeten al costat del disc (una acurat digipak de disseny senzill però bell, acompanyat d’un robust llibret de 18 pàgines amb foto central), Ignis Anima ens expliquen, entre d’altres coses, que són una banda de power metal que es va formar l’any 2012 (no són per tant uns nouvinguts) i que, una vegada establerts com a quartet, van treure la seva primera i fins avui única maqueta, “Albores de guerra” (i a la qual tornaré a referir-me més endavant), l’any 2015. Crec que val la pena esmentar el fet que fos el 2012 l’any de naixement d’una banda de power metal, ja que l’època daurada de l’estil a Europa, compresa entre finals dels ‘90 i primers ’00, quedava ja una mica lluny, i em mereix especial reconeixement que hi hagués interès per mantenir actiu un estil que va declinar, potser víctima d’una certa saturació de patrons.

“Albores de guerra” exemplificava a la perfecció els senyals d’identitat de l’estil, bàsicament en el camp lletrístic (Thor, el Valhalla i aquesta sèrie de coses) encara que no tant en el musical. És a dir, Ignis Anima ens oferien en aquesta maqueta cançons de power metal amb molt de heavy metal i amb un so acceptable per a tractar-se d’una primera demo tot i algunes manques (fonamentalment en les tasques vocals) que en moltíssims aspectes han quedat àmpliament resoltes a Bajo el yugo del tiempo.

És fonamental en l’enfocament d’aquesta ressenya assenyalar que, poc després de l’edició de la maqueta, Ignis Anima va passar de ser quartet a ser sextet. Addició que, vist l’escoltat, ha tingut una influència determinant en l’orientació musical de la banda.

El fonamental no és en aquest cas passar a ser sis membres, éssent tres dels quals guitarristes (com si dels Iron Maiden del segle XXI es tractés). El fonamental ha estat la incorporació del violí com a element clau (gairebé diria que central) de les cançons dels Ignis Anima i que té una repercussió en l’estructura de les noves cançons compostes.

Pot fer-se un disc de power metall on el violí sigui un element central al voltant del qual girin les cançons? Per descomptat. És per tant “Bajo el yugo del tiempo” un disc de power metal? No. No almenys des del meu punt de vista. O no almenys des del que jo entenc com a factors musicals definitoris de l’estil, que són, entre altres, la velocitat sustentada en el doble bombo i la melodia de les guitarres.

Per descomptat el disc té elements de power metal, és clar que sí, com els té de rock, de heavy i de folk (sí, ja ho sé, quina mania amb dir folk metal a tot el que porti violins) però que ningú s’esperi sentir aquí un disc de power metal a l’ús.

Més enllà de si les cançons que omplen el disc es situen en un estil o un altre, cal destacar, per sobre de tot, la increïble millora del so que aquí aconsegueixen respecte a “Albores de guerra”. El treball realitzat en els Fireworks Studios de València ha donat els seus fruits, donant un so professional, acurat, al qual se li nota la manyaga i on, vull ressaltar per la comparació que suposa, l’evolució de David Isidro a la veu és més que notable. La veu és l’instrument musical que més arrisca, que més s’exposa, i crec que la seva millora mereix un esment exprés en aquesta ressenya. Tot en general sona molt millor.

Però, i les cançons, què? Com sempre dic, per a gustos, colors. Però a mi les cançons de “Bajo el yugo del tiempo” no han aconseguit atrapar-me. És un disc que s’escolta agradablement, que té els seus punts però que no ha aconseguit enganxar-me. I no sabeu quant ho sento! A Ignis Anima se’ls nota treballadors, amb ambició i ganes d’oferir-nos cançons interessants i, quan percebo això, em sap pitjor no gaudir plenament d’un disc.

Abans em referia a la importància clau que ha tingut la incorporació del violí en la seva evolució musical. Aquest element, al meu entendre, ha fet perdre punts a aquest disc no per la incorporació d’aquest instrument de corda fregada en si (si us plau!), sinó més aviat per dues raons: La primera, és que el seu so és a vegades tan agut que em grinyola, “em dol”. I la segona és la seva omnipresència. No tant pel percentatge de temps en què sona el violí; és, més aviat, perquè sens dubte hi ha moments en els quals no li toca aparèixer. Hi ha passatges de violí substitutoris de la guitarra que haurien d’haver pertangut a aquesta. Sobretot referent als “moment solo”. Tinc la sensació que es volia donar protagonisme al violí sí o sí i aquesta “obligació” ha anat en detriment d’algunes cançons. Dic algunes perquè, insisteixo, no té per què ser negativa la presència d’aquest instrument excel·lentment executat per Mercedes Olmeda, de fet hi ha passatges on (com a protagonista o complement) enriqueix les cançons i els dóna un toc molt interessant.

Però com deia, jo em quedo amb aquelles cançons on les guitarres i el heavy metal manen a “Bajo el yugo de tiempo”. La meva favorita, “No es sólo música”, on malgrat aquest riff que fa massa olor a “Resistiré”, aconsegueixen cridar-me molt més l’atenció amb una lletra, a més, que aconsegueix despertar-me un mig somriure nostàlgic. “Tras la última frontera” és un altre bon exemple de com la presència del violí pot, amb les seves dosis de protagonisme, enriquir determinades cançons. Lamentablement, en els crèdits del llibret no s’indica als autors de cadascuna de les cançons i em quedo amb les ganes de saber quina influència ha tingut cadascun d’ells en la composició de la música. Torno a insistir que m’agraden bastant menys (simplificant) aquelles cançons en les quals percebo que la base musical que ha acabat convertint-se en cançó, neix a partir d’una melodia inicial de violí que aquelles “pensades” a partir d’un riff de guitarra.

Tanquen amb una cançó que és un altre bon exemple d’això que descric al llarg de bona part de la ressenya. “Quema el Valhalla” és una cançó pertanyent a la seva maqueta de 2015 que han regravat per a l’ocasió. Aquesta nova versió m’agrada moltíssim més que l’anterior, no solament perquè li acompanya l’excel·lent so que conforma tot el disc en el seu conjunt, sinó també perquè en aquest cas el violí enriqueix en gran manera el resultat final. Una cançó composada quan probablement el violí no estava encara als caps del quartet de dues guitarres que va ser Ignis Anima, pensada i construida a partir d’uns riffs de guitarra i en la que a la versió actual el violí encaixa hi com a anell al dit.

És aquest, acabant ja, un treball amb molts factors encertats, molt millor en general que el que ens oferien en “Albores de guerra”, però massa dependent del violí. Si en el seu pròxim treball (que segur arriba) són capaços de conjugar millor la presència del violí amb el protagonisme que en el heavy metal (o el power metal) ha de tenir el riff de guitarra, m’hauran guanyat per a ells.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!