SAXON + DIRKSCHNEIDER | Dissabte 15 Novembre | Eventim Apollo (Londres)
Una Crònica De Dani “GhostOfCain”
El 15 de novembre de 2025 era una data assenyalada al calendari dels seguidors del Heavy Metal clàssic residents a Londres i rodalia, ja que Saxon es presentava en directe a l’Eventim Apollo, amb Dirkschneider com a teloners. El caràcter llegendari del recinte (anteriorment conegut com a Hammersmith Odeon; tots tenim discos en directe enregistrats allà a casa) i la possibilitat de veure dues llegendes del metall interpretant discos clàssics sencers (“Balls to the Wall” en el cas de Dirkschneider i “Wheels of Steel” en el de Saxon) van fer que no em perdés el concert.
No és cap secret que considero “Balls to the Wall” un dels millors discos de heavy metal de la història, i poder veure Dirkschneider interpretant-lo de cap a peus va ser un somni fet realitat. Amb un teló de fons amb la portada de la regravació de “Balls to the Wall” que havíem ressenyat a The Sentinel, el bo d’Udo Dirkschneider, acompanyat pel seu fill Sven a la bateria, Peter Baltes al baix i Dee Dammers i Andrey Smirnov a les guitarres, van oferir una lliçó de Heavy Metal clàssic, amb un so potentíssim que vaig gaudir des de la segona fila.
Els temes es van succeir en el mateix ordre que al disc, amb pocs comentaris per part d’Udo, més enllà de recordar la seva anterior actuació al Hammersmith Odeon l’any 1989, com a teloner d’Ozzy. “Balls To The Wall”, “London Leatherboys”, “Fight It Back” (demolidora), “Head Over Heels”, “Losing More Than You’ve Ever Had” (presentada per Udo com un dels seus temes preferits del disc), “Love Child”, “Turn Me On”, “Losers And Winners”, “Guardian Of The Night” i, per acomiadar-se, la joia que és “Winter Dreams”. De propina, amb el públic entregat, ens van regalar “Fast As A Shark” i van abandonar l’escenari enmig d’una ensordidora ovació després d’haver ofert un autèntic concertàs.
Tot i que mai he estat seguidor de tota la seva discografia, poder gaudir de Saxon en directe amb un repertori centrat en aquell triplet de discos llegendaris editats el 1980 i 1981 (“Wheels of Steel”, “Strong Arm of the Law” i “Denim and Leather”) era una oportunitat que no volia deixar escapar. Resultava especialment grat comprovar que Biff Byford es trobava en plena forma després del tractament contra el càncer que els havia obligat a ajornar diversos concerts de la gira. Acompanyat per Nigel Glocker a la bateria, Nibbs Carter al baix, Doug Scarratt a la guitarra i Brian Tatler, de Diamond Head, a la guitarra substituint Paul Quinn, i amb un so molt contundent i alhora nítid, el concert va començar amb la intro “The Prophecy”, narrada per l’inimitable actor Brian Blessed, donant pas a “Hell, Fire And Damnation”, tema que dóna nom al seu darrer disc d’estudi fins ara. Tot seguit, viatge al passat amb “Power And The Glory”, de 1983, seguida d’un salt a temps més recents amb “Sacrifice” de 2013. L’escenografia era força senzilla, amb una gran pantalla al fons de l’escenari on es projectaven imatges variades durant el concert (en realitat, bastant simples: el logotip de la banda en diferents colors, núvols o fum repetits reiteradament, o seqüències en bucle continu).
Biff va aprofitar la pausa després d’aquell tema per parlar dels seus problemes de salut i recordar que el 1979 havien tocat al mateix recinte com a teloners de Motörhead, amb l’anunci de la llista de concerts projectada a la pantalla. Això va servir per introduir “Backs To The Wall” del seu primer disc, fent referència al fet que ja l’havien tocat en aquella ocasió. Una accelerada “Never Surrender” va donar pas al segon i últim tema del nou disc que van interpretar aquella nit, “Madame Guillotine”, en què la pantalla es va utilitzar per mostrar imatges en estil de novel·la gràfica il·lustrant passatges de la cançó.
“Heavy Metal Thunder” i “Dallas 1 P.M.” van ser els següents temes a sonar, retornant-nos als temps pretèrits de la New Wave of British Heavy Metal. Tot seguit, Biff ens va dir que retrocediríem a l’abril de 1980, a uns temps en què no existien Facebook, ni TikTok, ni Amazon. Temps en què la música no s’escoltava a Spotify, sinó que anaves a la botiga i compraves un LP, que després portaves a casa i posaves al tocadiscs per gaudir de les cançons llegint les lletres. Els aplaudiments i l’assentiment dels seguidors demostraven que molts havien viscut aquelles sensacions (a la cinquantena, jo era un dels assistents més joves). I, un cop acabada aquella introducció, Saxon van tocar “Wheels of Steel” sencer: “Motorcyle Man”, “Stand Up And Be Counted”, “747 (Strangers In The Night)” (colossal, possiblement el millor tema del repertori), “Wheels Of Steel”, “Freeway Mad”, “See The Light Shining”, “Street Fighting Gang”, “Suzie Hold On” i, per acabar ben amunt recuperant el nivell (la cara B del disc no és tan potent com l’A), “Machine Gun”.
Als bisos, Saxon ens van delectar amb un pòquer d’asos: “Denim And Leather” (demanant al públic que es posés les caçadores de cuir i les jaquetes texanes abans de tocar el tema), “And The Bands Played On” (emotiva cançó sobre el primer Monsters of Rock), “Strong Arm Of The Law” i aquell homenatge a una locomotora de vapor que és “Princess Of The Night”. Com a petita crítica, les repetides arengues de Biff preguntant al públic quin tema volien escoltar durant els bises van resultar una mica reiteratives i innecessàries, ja que el repertori era el mateix que en dates anteriors de la gira. En qualsevol cas, això no va enterbolir un gran concert, que va posar el punt final a una gran nit de Heavy Metal clàssic.
Dani "GhostOfCain"
Col·laborador a The Sentinel i El Rock-Òdrom
0 Comentaris