Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Data de sortida: 14 setembre 2013. Autoeditat

Any 1993, Sangtraït ven, només a Catalunya, més de 150.000 còpies del seu disc Contes i llegendes. El mal anomenat “rock català” es troba en aquells moments al capdamunt de l’onada. Amb un suport mediàtic i polític sense precedents, els gurus que movien els fils d’aquest fenomen en aquells temps eren capaços d’organitzar un concert en el qual confluís el heavy-rock de Sangtraït amb el pop més endolcit de grups com Sau (aquells de l’arxiconeguda, almenys a Catalunya, Boig pertu i que la colombiana Shakira ha versionat en el seu últim disc, aixecant una absurda polèmica típica en aquest país de pandereta)
Barreges d’estils com aquesta van arribar a rebentar el Palau Sant Jordi el 1991. Per què? Senzillament perquè l’important per al estabishment i molt delpúblic d’aleshores, l’important no era quin estil de música feien els grups, l’important era que cantessin en català per sobre de tot. Ja podies ser una merda ja, que si cantaves en català tenies un quota de promoció discogràfica i mediàtica assegurada més que acceptable. Eres “rock català”. Per desgràcia, grups com Sangrtaït van caure (o es van deixar arrossegar) en aquest parany i quan el fenomen va caure en declivi, el 95% dels grups englobats (al seu gust o al seu pesar) en aquesta etiqueta, van acabar desapareixent en pocs anys.

Sempre hi ha hagut rock dur i heavy en català, com és lògic. Sangrtraït són potser els més coneguts fora de terres catalanes, però ni molt menys els únics: Terratrèmol, Capdetrons, Tro… Sí que és cert que es va produir un declivi considerable a partir de mediats dels 90. Al meu entendre, va confluir la caiguda de popularitat del heavy a nivell global a causa de l’arribada d’aquests “nous sons” (Grunge, Nu Metall) juntament amb el cansament o por de ser catalogat dins de la gastada etiqueta del “rock català”. Afortunadament, molt a poc a poc aquesta tendència s’ha anat invertint i cada vegada són més els grups que, sense complexos, tornen a emprar el català en les seves cançons. No per raons fosques (com més d’un pensarà) sinó senzillament perquè és la seva llengua, sense etiquetes, de la mateixa manera que un grup de Segòvia usa el castellà i un de París el francès (o l’anglès, o l’esperanto).

Inmoonere, són un d’aquests grups que reflecteixen el ressorgir del metall EN català. Idioma que, dit sigui de pas, és ben melòdic i que, en gust meu, permet unes melodies vocals que donen molt joc a l’hora de conjugar música i lletra. Però en el cas de Inmoonere, el més destacable d’aquest Un dia perfecte per morir, no és que estigui cantat en català, és que s’han parit un plàstic més que interessant.

Hi ha grups que mantenen una linea molt homogènia, quant a estil, en tot el disc i resulta senzill identificar “a qui sonen”, o “s’assembla a tal o tal altre grup”. En el cas de Inmoonere, és tal la quantitat d’influències que es reflecteixen en les 11 cançons que formen el disc, que el resultat és el d’un grup amb una personalitat pròpia que et fa exclamar un “per fi!” dels quals et deixen a gust. A Un dia perfecte per morir he escoltat des de Black Sabbath, Iron Maiden i Metallica, passant pel progressiu de Dream Theater o Symphony X fins al Hard Rock o el Death Metal de la vella escola.

Seria interessant conèixer una llista amb les 5 bandes preferides dels 6 components de Inmoonere, segur que ens surt un llistat d’allò més variat. Les lletres estan, a més, treballades, es nota que no estan fetes de cop i volta, d’aquestes que s’escriuen perquè “encaixin” amb la música, sinó que tenen la importància que, crec, més grups haurien de donar als seus textos. El disc culmina amb una precisosa balada que té només veu i piano que posa els pèls de punta…

Amb tot l’escrit, algun lector podria arribar a pensar que aquest és un disc de 10… però no és així. Com a oïdors hem de ser exigents, sobretot amb els grups que com Inmoonere tenen un potencial enorme. Aquest és el seu primer disc, un debut dels que feia molt que no veia, però estic convençut que encara ens poden donar més i segur que ells estan d’acord amb això.

Tant de bo estiguin ja treballant en noves composicions. Si segueixen amb aquest nivell d’autoexigència, el futur que ens ofereix Inmoonere és d’allò més prometedor. Al temps. Molta sort i visca el heavy EN català!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!