Ressenya publicada originalment en castellà a El Blog de Jebimetal

Data de sortida: 22 març 1982 Segell: EMI Records

Sí, sí, ja ho sé, què original. Amb la de discos que existeixen i haig de posar-me a escriure precisament de “The number of the Beast”, sobre el qual ja s’ha dit i escrit absolutament tot. Però és que en aquest blog no podia faltar aquest discasso i l’estrany és que no fos el primer a ser comentat. Per als qui ja el conegueu, poc o res més a afegir. I per als no iniciats dir-vos que si senzillament us agrada la música de qualitat, aquest material és d’obligada escolta, de “primer de heavy”, d’aquests que segur et cauen als els exàmens trimestrals, als de juny i als de recuperació al setembre.

Són molt pocs els discos dels quals es pugui afirmar sense lloc al dubte que queden per a la història del heavy metal, per les seves cançons, pel seu so, i pel seu moment. Començarem precisament per aquí, pel moment: La NWOBHM.

Iron Maiden va néixer en un barri londinenc a la fi dels anys 70 a l’escalf d’una explosió de noves bandes, amb un so característic i que va ser conegut com el de la New Wave Of British Heavy Metal (NWOBHM), la màxima esplendor del qual es va produir, aproximadament, al voltant dels anys 1980 i 1984. A diferència dels anteriors punks, que van trencar amb tots els motlles establerts per la generació de músics anterior, el ja no tan incipient moviment heavy es va deixar influenciar i va xuclar molt de grups com Iron Butterfly, Uriah Heep, UFO, Black Sabbath o Judas Priest i Motörhead (que encara que portaven ja una trajectòria, es van fer realment grans en aquells anys).

A més de Iron Maiden, infinitat de grups com Saxon, Tygers of Pan Tang, Samson, Raven, White Spirit, Diamond Head, Girlschool (estrany cas de grup totalment femení), Venom (precursors del Black Metal) i moltíssims grups més, molts dels quals van néixer i van morir amb un sol disc editat, van contribuir a fer gran aquest gènere, un dels trets característics del qual va ser la velocitat dels seus solos i l’adopció d’una imatge “més pròpia”, allunyant-se del hippisme anterior.
A la fi de 1981, després de la sortida de l’àlbum “Killers” (un altre discasso al meu entendre que té la “mala sort” de ser dels Maiden i quedar a l’ombra d’altres discos més populars de la banda), Iron Maiden es trobava sense cantant després de l’expulsió del “heavy-punk” Paul Di’Anno. Steve Harris, baixista i cervell del grup, després de veure en el festival de Reading una actuació dels Samsonon el cantant era Bruce Dickinson (conegut en aquella època com Bruce-Bruce) va decidir que aquest havia de ser el nou cantant de la Donzella de Ferro. Dickinson va aprofitar l’oportunitat de la seva vida i així, el 29 de març de 1982, veia la llum el tercer disc dels londinencs, The Number of the Beast.

El disc va ser un exitàs i va ser número 1 en llistes durant diverses setmanes i en diferents països a més d’Anglaterra (a Espanya no) cosa que els va permetre fer la seva primera gira mundial que els va portar a actuar a Madrid per primera vegada.

El so d’aquest disc, produït per Martin Brich, és perfecte. Tot sona com ha de sonar i al volum exacte. És només una opinió personal, val, i existeixen altres discos amb so collonut completament diferents, però aquest àlbum, té un “no sé què” que el fa especial. I què dir de les cançons, sublims, totes, de la primera a l’octava; la més “fluixa” potser, em sembla “Gangland”, tema que, de fet, va estar a punt d’anar com a Cara B d’un single, encara que al final aquest lloc l’ocupés una altra, al meu parer millor, anomenada “Total Eclipse”.

És impossible destacar només una o poques cançons d’aquest disc. “Children of the Damned” comença amb un mig temps que té, cap a la meitat un canvi de ritme “Made in Maiden” i amb un Bruce amb un doll de veu espectacular. “The prisioner” és magnífica, el duel de guitarres se surt, “22 Acàcia Avenue” no es queda enrere i què dir de la que dóna nom al disc, 100% Iron Maiden, amb aquest “six!, six six! the number of the beast!” que hem cantat amb les banyes enlaire tots els heavys centenars (o milers?) de vegades, “Run to the Hills”, gran single amb un inici que es reconeix al segon, i com no, la que tanca el disc, “Hallowed be thy name”. Un temasso de més de 7 minuts que és sens dubte, una de les meves cançons favorites de tots els temps. La cançó va augmentant d’intensitat a mesura que avança, amb un Bruce Dickinson que comença gairebé en solitari, seguida d’aquestes guitarres doblades tan maiden i després el baluern final, amb uns redoblaments de bateria que no pots evitar fer ni sota l’aigua, un ritme de baix que és com cavalcar a lloms d’un camell en zel i uns solos de guitarra que semblen duels per a veure qui és més “beast”.

“The number of the beast” és un disc que, de debò, no et pots perdre. Si creus que a tu el heavy no t’agrada, dona’t una oportunitat, aquest no és un disc perquè l’escoltin només els heavys. Si tu, de la música només et quedes amb la cançó que sol sonar a la ràdio cada setmana o amb els politonos de moda, llavors és igual, no perdis el temps, no estàs capacitat. Si, en canvi, t’agrada la musica de debò, siguis heavy o no, saps apreciar la qualitat d’unes cançons independentment del seu estil i amb objectivitat, ja estàs trigant.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!