Ressenya publicada originalment en castellà a El blog de Jebimetal

Data de sortida: 3 Setembre 1990 // Segell: Columbia Rècords

Aprofitant que aquest mes passarà per aquí el Priest Fest, gira en la que participen al costat dels Judas Priest, Megadeth i Testament, us presentaré un altre discasso que té ja gairebé 20 anys i que no tan sols és dels més importants que han gravat els Judas al llarg de la seva extensa carrera que arrenca en la primera meitat de la dècada dels 70, sinó que a més és un disc fonamental en la ja llarga història del heavy metal i que no pot faltar en cap col·lecció metalera que es vulgui catalogar de mínimament acceptable.

Pot considerar-se als Judes Priest un més dels pares del heavy metal, a més de ser el grup que va definir la ja clàssica estètica heavy del cuir i les tatxes. Judas Priest reuneix dos de les característiques més identificatives del so heavy, els aguts de la veu i les guitarres afilades, molt afilades.

Judas Priest va treure el seu primer disc, Rocka Rolla, el 1974, disc influenciat encara molt pel so de bandes com Cream o Led Zeppelin però que establia les bases de l’estil d’un grup que molt aviat seria estàndard del heavy metal i que va ser clau en el desenvolupament de la NWOBHM de la dècada següent. Des d’aquest “Rocka Rolla” de 1974 fins al recent “Nostradamus” de 2008 han passat 34 anys, 16 álbums d’estudi i diversos directes i recopilatoris dels quals s’han venut al voltant de 78 milions de còpies a tot el món.

Quan en 1990 va arribar Painkiller, Judas Priest havia aconseguit ja pràcticament totes totes les fites imaginables per a un grup de heavy metal, vivint la seva major època daurada i de consolidació internacional gràcies a discos com “British Steel” de 1980, “Screaming for the vengance” de 1982 o “Defenders of the Faith” de 1984 amb el qual es van consagrar ja com a estrelles absolutes en el difícil mercat dels EUA. Però amb el salt de dècada aguaitant, les coses estaven canviant i la tranquil·litat en el si del grup era nul·la. En 1986 sortia a la venda el reeixit en vendes “Turbo”, disc en el qual la banda va continuar evolucionant (una constant en la carrera dels britànics) cap a un so que incloïa l’ús de sintetitzadors molt en l’ona del Techno Pop que començava a regnar per aquells anys i dos anys després va sortir “Ram it Down”, disc que malgrat tenir grans cançons com la que dóna títol a l’àlbum i de tornar a un so més pròxim al de principis de la dècada no va aconseguir reenganxar com esperaven al seu públic més veterà.

L’arribada de Scott Travis a la banda per a ocupar la plaça de bateria que Dave Holland havia deixat bacant, va ser fonamental per a encarrilar el so que “Painkiller” tindria, influenciat per aquest nou metall 90’s que començaven a representar grups com a Pantera, que precisament havien estat teloners dels Judas Priest un any abans.

“Painkiller” arrenca amb la cançó que dóna títol al disc, amb un solo de bateria espectacular que va seguit de les dues guitarres més metàl·liques de tots els temps, autèntiques destrals afilant-se amb uns solos espectaculars i un Rob Halford a la veu que en aquest disc torna a demostrar que té una gola privilegiada, arribant a uns tons aguts que semblen agulles clavant-se en els timpans.

Aquest és un altre d’aquells pocs discos on les seves 10 cançons són espectaculars, gairebé 50 minuts de piconadora on temes com “Hell Patrol”, “Metall Meltdown” o “A touch of Evil” són la definició perfecta del que el heavy metal va ser i sobretot, seria a partir de llavors.

Aquest seria l’últim disc del cantant Rob Halford fins a la seva volta al grup en 2004, a causa dels cada vegada més freqüents frecs amb els altres cervells del grup, els guitarristes Glenn Tipton i K.K.Downing, per la direcció musical a la que havia de dirigir-se el grup, a més de l’enorme pressió que per a Halford suposava haver d’amagar la seva homosexualitat ( la qual va fer pública finalment el 1999, quan ja era un secret a veus) i l’escandalós judici a l’Estat de Nevada, per incitació al suïcidi, al qual el grup es va veure sotmès en 1991 després de la mort dos xavals que es van fotre un tret, amb la mala sort que eren seguidors de Judas Priest i havien estat escoltant poc abans la cançó “Better than you, better than me” del disc “Stained Class” de 1978. Suposadament i segons l’acusació, escoltant aquest LP a l’inrevés, en un determinat moment de la cançó “podia sentir-se” la frase “do it” (fes-ho). Malgrat l’esperpèntic del judici i de l’acusació i que als Estats Units et pot passar qualsevol cosa, el grup va ser absolt de tota responabilidad en la mort dels dos nois.

Com dic sempre, si tu que llegeixes això ets seguidor d’aquesta música, segur que ja coneixes aquest disc, però si ets novell i el que vols és tenir una pujada d’adrenalina bestial sense necessitat de consumir cocaïna, aquest és el teu disc. Un disc molt dur, molt ràpid, molt agressiu, de gran qualitat tècnica i que seria un exemple perfecte per a explicar a uns marcians què és el heavy metal.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!