Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Any de sortida: 2013 // Segell: Proludam Rècords

“¿Hay alguien ahi?” deia Yosi a l’inici d’un dels millors discos en directe que s’han tret en aquest país. A aquesta pregunta un públic enfervorit cridava “Sí!” i un directe irresistible emprenia la seva marxa.
Doncs bé, escoltant aquest disc, en algun moment m’he fet la mateixa pregunta que en Yosi: Hi ha algú aquí? i és que, si per al meu gust hi ha una cosa crucial en un disc en directe, és que la presència del públic ha de ser fonamental, tan important o més que els músics que hi ha damunt de l’escenari. Vull sentir a l’audiència deixant-se la gola amb les cançons que han cantat munts de vegades a la seva casa, en el cotxe o en el bar, vull sentir que jo també estic en el concert, tancar els ulls i transportar-me, vull que el cantant interactui amb el seu públic i no es limiti a dir el títol de la cançó i cantar.

Aquestes són coses que trobo molt a faltar en aquest disc. Cal dir, per contra, que el so de la banda ha aconseguit sobre l’escenari és excel·lent, tots els instruments sonen perfectes, la veu de Félix Lasa és nítida, és tot tan net… que em deixa fred. Tampoc us aneu a pensar que XXX és un funeral, ni molt menys, això no és Barón en Aqualung. A l’audiència la sent a moments, sobretot al final de cadascuna de les cançons, però ni punt de comparació amb l’Únete al esquadrón dels Lujúria (un altre grandíssim directe) per posar un exemple.

És possible que Leize hagin volgut cuidar molt (i bé) el so de la banda sobre l’escenari però, al meu entendre, com deia trobo a faltar un protagonisme més important d’un públic que segur estava més animat que el que el disc deixa entreveure.

Hi ha un altre aspecte a comentar que, a priori, no és ni bo ni dolent però que crec val la pena comentar: En 1997 els Leize “es van acomiadar” dels escenaris amb un altre disc en directe titulat Esto es lo que hay. Un doble cd en aquella ocasió molt més complert que aquest XXX, ja que aquell feia un repàs molt més extens a la seva discografia amb una durada de gairebé 2 hores.

Uns 15 anys després i després de 2 discos d’estudi més, XXX és un directe molt més breu, amb 14 cançons, tot i que en el text de presentació del disc escrit en el llibret, Ernesto Pascual ens explica que aquell 15 de desembre del 2012, a la Caracol de Madrid van sonar 23 himnes. On són les 9 cançons que falten? No van quedar ben gravades i per això no s’inclouen en el disc? Ni idea. És una llàstima que el segon disc en directe de Leize, que commemora els seus 30 anys a la carretera (amb intervals d’inactivitat prolongats) quedi coix també en aquest aspecte respecte a l’editat en 1997.

Com a incentiu interessant, XXX inclou dos temes d’estudi inèdits de la banda, Nada bajo tus pies (excel·lent cançó!) i En las aceras, cançons que indiquen que Leize segueixen amb ganes de fer bones cançons i segur que agradaran a aquells els qui tenen a Leize com una de les seves bandes de capçalera. Tant de bo aquestes 2 cançons siguin el preludi d’un nou disc d’estudi i de molts més que vinguin en el futur. Potser d’aquí deu anys tinguem un nou disc en directe que, aquesta vegada sí, faci justícia a l’efemèride.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!