Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 25 Setembre 2017 // Segell: CD Music

En el moment en què em disposo a escriure aquestes línies, estem en plena celebració del Dia de la Dona, 8 de març. Ara mateix, milions de dones en el món i milers d’elles a Espanya, són als carrers manifestant-se i exigint una igualtat efectiva i real que va molt més allà de la igualtat legalista ja recollida a la Constitució. La nostra societat és masclista. Els homes som masclistes, fins i tot aquells que no ens sentim reconeguts baix tal apel·latiu. La societat en la qual vivim, de “valors occidentals” està construïda per i per als homes, amb els privilegis intrínsecs que això comporta i que, de tan naturalitzats, costa percebre’ls. Les dones, pel fet de ser-ho, ho tenen més difícil que nosaltres els homes. Si l’origen social (el de bressol) de cada individu comporta que la línia de sortida en la carrera de la vida no estigui en el mateix lloc per a tots, les dones han de carregar amb la pedra de gènere que inevitablement pesa i provoca que l’accés a la igualtat d’oportunitats sigui bastant més complicada. Hem avançat molt, sí, però ens queda encara més de la meitat del camí per recórrer.

Un dels àmbits en els quals la presència de la dona protagonista i apoderada ha anat avançant lentament, és el del rock. Afortunadament, no és el mateix ser “la” cantant avui que en els anys vuitanta. No és el mateix ser Azuzena que ser Chapi Palaia. A pesar que puguem assenyalar com un fet positiu que cada vegada hi hagi més dones a la veu (o en altres funcions) dins del nostre rotllo, la veritable noticia serà que, simplement, aquesta presència deixi de ser quelcom a destacar perquè, simplement, és tan natural com que en un grup heavy es combinin els pèls llargs amb els curts.

Natribu, n’estic convençut, estan contribuint amb el seu granet de sorra a aquesta normalització. “Acorán” és ja el seu quart CD, que es diu aviat, amb 2 LPs i un EP ja a les seves espatlles abans d’aquest que avui es ressenya. Com deia, Natribu contribueixen a la causa feminista no tant perquè un rol tan destacat com el de cantant l’ocupi una dona, sinó perquè al llarg de tota la seva trajectòria, les lletres de les seves cançons estan repletes de denúncia, protesta i de crítica envers el més caspós de la nostra estructura social, posant l’accent principalment, precisament, en el pensament conservador i en la violència contra la dona.

Encara que a “Acorán” apreciem una evolució tant musical com lletrística, en el fonamental continuem olorant la marca Natribu de sempre. L’evolució letrística està, no tant en les temàtiques en si, sinó en la manera de tractar-les. En els seus primers treballs, aquestes eren potser més explícites, més directes, i, encara que a “Acorán” continua havent-hi d’això en temes com “Respirar”, “Borbones i berbenas” o “No tiene piedad”, en aquest últim treball trobem també enfocaments més indirectes, poètics, mitològics si es vol, on el missatge està implícit encara que no s’esmenti exprofeso. “Acorán”, la que dóna títol al disc, és una d’elles.

Musicalment, “Acorán” conserva el bon so que ja van aconseguir amb “Frágil”, el seu anterior EP de 2015, i està a anys llum de “Camino”, el seu debut de 2012. Hi ha no obstant això alguna cosa que m’agradaria assenyalar: Malgrat que la presència del teclat és cada vegada major, sent molt protagonista fins i tot en temes com “Decir adiós”, no trobo en el llibret cap referència a qui és la persona encarregada d’aquesta funció, i això em posa en alerta. Encara que no he tingut la sort de veure encara en directe a Natribu, em pregunto si portaran als directes a algú que s’encarregui d’aquesta tasca o anirà tot pregravat.

Pensant en això, em vénen al cap els Guadaña, un altre dels grups en cartera de Duque Producciones i als qui sí he gaudit en directe ja un parell de vegades. La qüestió és que també Guadaña en el seu últim treball van ficar molt més teclat i sintetitzador que en anteriors ocasions. En concert, tot això anava pregravat i, què voleu que us digui, des del meu punt de vista, això fa que el directe… surti perjudicat, perdi frescor i sigui, en definitiva, “menys directe”. Espero tenir ocasió de veure aviat a Natribu en els escenaris barcelonins i esclarir aquest dubte.

No sols en Natribu, d’algun temps ençà, percebo que els teclats superen la seva funció de matalàs en els enregistraments d’estudi, cobrant un protagonisme en grups “sense teclista” que pot suposar pagar el preu de la desnaturalització del que, se suposa, és un directe.

Per trencadora, vull tornar amb una cançó que he esmentat abans, “Borbones y berbenas”. És destacable bàsicament per dos motius: El primer és que, musicalment, suposa un gir estilístic notable, sent un tema molt cañero però, al seu torn, allunyat del que seria el heavy tradicional, més pròxim, potser, a sonoritats “nu metaleras”. El segon és que la batuta vocal no recau aquí en Chapi sinó en un home. Qui? No ho sé, no s’indica en cap lloc del llibret de “Acorán”. Més enllà del detall de qui protagonitza el canti en aquest tema, el que em pregunto és si podria aquesta cançó donar-nos una pista de la possible evolució musical de Natribu de cara als seus pròxims treballs. Jo personalment prefereixo “això de sempre”, sóc conservador en aquest aspecte però, per descomptat, Natribu hauran de portar la seva carrera musical pels camins que ells considerin convenient.

“Acorán” es tanca amb dues primes: Tornem a escoltar aquí “Sueños rotos” i “No tiene piedad”, aquesta vegada amb la participació a la veu d’Alberto Symon de Nocturnia i de Pedro Guijarro de Regression. Com a regal estan bé, són això, extres que enriqueixen el treball en el seu conjunt, tot i que m’ha semblat que en Pedro Guijarro no ha estat especialment inspirat amb l’afinació en aquesta col·laboració. Hi ha una tercera prima, per dir-ho així, que és el “Cuento de Acorán”. Personalment, no m’aporta res més enllà de la curiositat que suposa “descobrir” el que, tal vegada, sigui l’origen del nom del grup, ja que en el conte es refereixen a Natribu com una petita illa de pescadors.

En fi, és “Acorán” un treball que, malgrat no enganxar-me com sí fessin “Tiempo de cambios” o “Frágil”, té elements interessants. Em fa olor de disc de transició cap a nous camins musicals i, sens dubte, estaré atent al que hagi d’arribar en els seus discos venidors.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!