Viatge al bressol del Heavy Metal | Birmingham | Octubre del 2026
Una crònica d’Ignasi “Tarzán” de la Fuente
Feia anys que rondava la idea de poder visitar la màgica ciutat de Birmingham, a l’oest d’Anglaterra. Feia anys que imaginàvem com seria posar peus i posar cara al bressol del so que a tot@s ens enlluerna: el Heavy Metall. Avui en dia les xarxes estan plenes de visites a la ciutat, de comentaris i de llistes de què visitar, però fins que no aterres i la trepitges no saps de què es tracta exactament. L’esperit del Metall entra pels nostres porus i ens empeny…
El banc de Black Sabbath i els canals de Birmingham
Fem un free tour típic per conèixer la ciutat, la seva història, la seva ànima. Industrial durant molts anys, deixa de ser-ho als 90 i 2000, i es converteix en una de les ciutats més netes, ambientalment parlant, del país. La ciutat dels Peaky Blinders, on llueix amb orgull panells dels personatges de la sèrie per algunes baranes. I arribem al banc dels Black Sabbath, on gaudim d’aquell mausoleu on la gent ha deixat petites ofrenes als instigadors de la nostra música.
Allà estava el primer bastió del nostre món, com un menhir gal, dipositat pel nostre totpoderós Obèlix. Els caps dels Black Sabbath entre nosaltres i un QR per escanejar i una càmera frontal, ubicada als edificis del davant amb escassos píxels i amb retards de segons, ens immortalitza al banc sobre un dels canals de la City (la primera foto), que resulta que és la ciutat amb més quilòmetres de canals, 110, davant dels 90 de Venècia. Què dius ara, abraçafanals???
Després de gaudir d’aquell lloc encantat llargs minuts ens endinsem en aquell mar de canals, d’aigües fosques a causa del carbó que n’omple el fons, i gaudim d’un àpat en una taverna no gaire lluny del banc fosc.
Un cementiri i la casa d’Ozzy a Aston
I, amb les panxes plenes de menjar i birres, per a nosaltres massa exòtiques, ens dirigim, com a bons frikis del Metall, a la recerca de la primera llar d’Ozzy Osbourne. De camí ens vam endinsar en un curiós cementiri, ja que, com ja sabeu, els Heavys tenim un imant especial cap a les tombes. Un cementiri especial, on estan enterrats els protestants de la ciutat des de 1800 fins a mitjans de 1900. Més de 100 anys de creus i pedres mortuòries. Tot un espectacle visual que vam gaudir.
L’Ozzy va néixer el 3 de desembre de 1948 a Marston Green (Warwickshire, Anglaterra), i va morir a Jordans un 22 de juliol de 2025, amb el nom complet de John Michael Osbourne, quart de sis germans.
La travessa llarga i “curriosa” —aquí hem de fer una pausa obligatòria i olfactiva—. Birmingham és una ciutat amb 1,5 milions de persones, un 50 % anglesos natius, un 40 % de magrebins, un 8 % de paquistanesos i un 2 % de negres. Així que feia olor de curri des que ens vam allunyar del centre. Vam arribar a Aston caminant, gaudint de la visió d’una església blava, més petita però amb el mateix encant que la que enlluerna a Bratislava, i vam localitzar la seva llar, on als llindars de l’entrada el mateix Ozzy havia gravat Iron Void i John. Ara una pintura blanca tapava aquelles paraules seves, com una capa de boira, que abans cobria la ciutat, i que amagava aquells traços del jove John. Aquelles paraules enlluernaven el seu cor i el seu esperit, com el nom de la banda que volia formar. Unes fotos davant la façana i, sense l’oportunitat de prendre unes birres per brindar a la seva salut al pub The Bartons Arms, al mateix barri d’Aston, perquè romania tancat feia quasi un any!
The Bartons Arms, un altre temple que desapareix
The Bartons Arms. Birmingham. Un altre temple que desapareix. Aquest cau victorià del 1900 —obra dels malparits de James & Lister Lea— era una puta obra d’art: rajoles de Minton-Hollins, fustes per amagar el morro de la clientela i una escala de ferro forjat que ja voldrien molts palaus. Però ve d’allà baix: l’edifici era un monument de grau II, un fons de sac insostenible, i el juliol de 2025 van abaixar la persiana per no tornar-la a apujar mai més. Liquidat. Inviable…
I no parlem de qualsevol barra de bar. Allà hi van trepitjar moqueta llegendes com Laurel i Hardy (el gras i el prim), el puto Charlie Chaplin i un Ozzy Osbourne que segurament hi va deixar la meitat de la seva salut mental abans de criar murris. Als darrers temps, a més, tenien el valor de servir menjar tailandès de veritat i real ales del grup Oakham Ales, allà al costat de casa seva, a tir de pedra de Villa Park. Un punt de pelegrinatge obligatori per als dies de partit de l’Aston Villa, on milers de tifosos s’hi deixaven la gorja.
Ara només queda el record, la pols i la memòria d’un altre colós de maó vermell que ha dit a reveure.
Scruffy Murphy’s, el garito de Black Sabbath
Vam decidir fer la tornada en bus, fins molt a prop d’on teníem l’hotel, i casualment a 30 metres del Scruffy Murphy’s, un garito ambientat amb els Black Sabbath i, potser per la proximitat de la festa de Helloween, decorat amb bruixes i temàtica fosca. Ja era hora de retirar-nos. Un dia llarg i magnífic.
Burslem, la ciutat de Lemmy
El matí era fresc i a primera hora ja començàvem la nostra següent aventura. La primera llar d’en Lemmy Kilmister, Ian Fraser Kilmister (Burslem, 24 de desembre de 1945 – Los Angeles, 28 de desembre de 2015). Només arribar a la ciutat, al costat d’una placeta, l’estàtua del gran Lemmy destacava negra sobre un blau cel.
Aquesta impressionant estàtua de bronze, de 2,25 metres d’alçada, és una obra d’art inigualable modelada amb precisió per l’artista local Andy Edwards. Captura l’essència més pura de Lemmy en directe a principis dels anys 80, en ple apogeu del so que va canviar les nostres vides: amb el rostre aixecat cap amunt, subjectant el seu inconfusible baix Rickenbacker 4001 i cantant amb aquella força i actitud indomable que definia el veritable esperit del rock and roll, com deia ell sempre, encara que érem els Heavys qui anàvem als seus concerts i compràvem els seus discos.
La figura s’eleva amb majestuositat sobre un sòlid pedestal de gres de tres metres d’alçada, que li atorga la presència monumental que mereix una llegenda d’aquesta magnitud. A la part frontal del plint hi destaca el nom de “Lemmy” esculpit amb la tipografia clàssica i sagrada de Motörhead, acompanyat per l’emblemàtica imatge del Snaggletooth, el rostre que ha abanderat generacions senceres de seguidors del Heavy Metall arreu del món. Per arrodonir-ho, a la part posterior s’hi poden llegir gravades les lletres de la cançó Motörhead, que converteixen el monument no només en un homenatge visual, sinó en un autèntic lloc de pelegrinatge per a tots els qui portem la música al cor. Ens vam assabentar que en un principi aquell pedestal havia de fer 1,5 metres d’alçada, però la policia de Burslem va aconsellar, amb molt bon criteri, no deixar-lo a aquesta alçada, on qualsevol podia pujar per fer-se fotos amb l’ídol o tenir accés a fer malbé l’estàtua. I ara es conserva intacta gràcies a aquell consell.
Una part de les cendres de Lemmy Kilmister es troba a l’interior del pedestal (o plint) de l’estàtua.
Durant la cerimònia d’inauguració a Burslem el 9 de maig de 2025, el seu antic company de banda i guitarrista de Motörhead, Phil Campbell, va ser l’encarregat de col·locar solemnement aquesta porció de les cendres dins de l’estructura de la base. Per aquest motiu, a més d’un monument d’homenatge, l’estàtua funciona legalment i simbòlicament com un reliquiari on descansen les seves restes.
Com a dada addicional, aquestes no són les úniques cendres repartides pel món: seguint els desitjos de Lemmy, fragments de les seves cendres s’han introduït en bales per als seus amics més propers, s’han barrejat amb tinta per a tatuatges i s’han dipositat en festivals de metall emblemàtics com el Wacken Open Air i el Hellfest.
La inscripció principal del pedestal és el mateix nom “Lemmy” gravat amb la tipografia clàssica de Motörhead, acompanyat del logotip de la banda, la seva cèlebre mascota Snaggletooth.
Un gran mural en una façana davant de l’estàtua; sembla ser que hi ha projectes de convertir-lo en museu-sala de concerts en un futur.
I un bar on a dins hi ha alguna foto dels Motörhead, però sense més rellevància.
I a l’altra banda de la plaça ens trobem amb l’Old No. 6, un garito Metall dedicat a la figura de Lemmy. Es va obrir el maig de 2026, així que Lemmy no el va conèixer.
Com que encara no estava obert, decidim tirar cap a casa d’en Lemmy. Una caminada per uns barris no tan atapeïts d’habitatges com el barri d’Ozzy, i sense olors exòtiques. En arribar vam descobrir una casa aparellada amb un jardinet al darrere. Vam passar pel camp de futbol de Burslem.
Heavy Metal Holocaust: Lemmy i Ozzy a Vale Park
El festival històric de Burslem on van tocar junts Lemmy Kilmister i Ozzy Osbourne va ser el Heavy Metal Holocaust, l’1 d’agost de 1981. I va tenir lloc a l’estadi Vale Park (Port Vale Football Stadium), situat on ens trobàvem ara mateix, a Burslem.
Motörhead (com a caps de cartell, amb Lemmy), Ozzy Osbourne (que va entrar d’última hora reemplaçant Black Sabbath, amb la seva banda i Randy Rhoads). Altres bandes participants: Triumph, Frank Marino & Mahogany Rush, Vardis i Riot.
S’estima que hi va haver una assistència d’entre 25.000 i 40.000 persones. Entre el públic hi va haver un jove Lars Ulrich, de 17 anys, que va viatjar per veure’ls. Flipant!
I ara nosaltres passàvem per allà, com si res!
Old No. 6, el garito de Lemmy
A la tornada vam entrar al parc que va directe a l’Old No. 6, on ja ens esperaven 6 birres fredes, i a bon preu.
La mestressa, molt agradable, ens va explicar la història del garito i ens va ensenyar tots els abaloris, tots a la venda, com la xupa que suposadament va ser d’en Lemmy, a 600 €. Una dessuadora i una calça de coll van ser els trofeus que ens vam endur. I després d’unes quantes birres i de gaudir d’aquell lloc vam tornar a Birmingham.
Els murals de Black Sabbath i dels Peaky Blinders
En arribar vam fer una ruta pels dos murals dels Black Sabbath, un més oficial que l’altre, però cap dels dos lliure de mèrits. Sobren les paraules en veure aquelles pintures.
Davant del mural oficial, un dels Peaky Blinders, també molt xulo.
M’han atrapat amb els Peaky Blinders
The Crown, on va néixer tot
Vam passar per la sala The Crown (Station Street). Fem un parèntesi.
És el bressol original on es va forjar el gènere. Es tracta del pub històric on Black Sabbath va fer el seu primer concert l’any 1968 (quan encara es deien Earth). També hi van tocar grups com Judas Priest o Led Zeppelin.
Va tancar les portes el 2014. Tot i que va ser declarat edifici protegit (Grade II listed) el 2024 per evitar-ne la demolició, el projecte que hi havia per restaurar-lo i reobrir-lo com a sala de música en viu va fracassar definitivament, per la qual cosa continua abandonat i tancat.
Aquells dies estaven sent un compendi d’emocions massa fortes per a uns frikis com nosaltres. Sis amics respirant flairades dels nostres inicis, dels nostres ancestres. Coneixent el bressol del Heavy Metall, i gaudint al màxim d’aquest fet.
La ruta de garitos del Metall
De camí als garitos Heavys vam entrar en una botiga de xupes de cuiro, com aquelles que als 80 copaven Barna, i l’olor de la pell ens va traslladar a aquella Barcelona primitiva i neta de guiris. El Subside Bar va ser el primer que vam trepitjar, un garito ben xulo, ampli, fins i tot per fer-hi algun concert. Una birra i continuem la ruta de garitos i bars del Metall.
Un passeig pel que va ser un Birmingham industrial, amb fàbriques abandonades o reciclades com a sales de música o bars musicals. I ens ho vam imaginar, davant de la façana d’una de les fàbriques abandonades: potser allà en Tommy Iommi es va deixar una part dels dits, per donar pas després al nostre so metàl·lic.
Dels que teníem a l’agenda, cap ni un va complir amb les nostres expectatives de Metall, i ara aquí, entre nosaltres, els meus amics i jo tenim una màxima: quan entrem en un garito i sona música Rock FM, fugim com una estampida de nyus!!!!
Fugint.
I vam tornar al Subside, on se celebrava un festival de 4 bandes que, com a mínim, ens va alegrar la darrera nit en aquella ciutat on encara es podia respirar una flairada de Metall, una flairada d’òxid, de ferro i de suor.
Ozzy the Bull, el comiat
Abans de marxar de la ciutat era obligatòria la visita a l’Ozzy the Bull. Ozzy the Bull és una imponent escultura mecànica d’estil steampunk d’uns 10 metres d’alçada i 12 tones de pes que es troba instal·lada de forma permanent a l’interior de l’estació de tren de Birmingham New Street.
Allà vam estar abstrets ben bé una hora.
Va ser creat originalment per l’empresa d’efectes especials Artem amb el nom de Raging Bull per a la cerimònia d’obertura dels Jocs de la Mancomunitat de 2022 (Commonwealth Games), celebrats a Birmingham.
Inicialment havia de ser desmuntat després dels jocs, però una gran pressió popular va salvar l’escultura. Mitjançant una votació pública, es va rebatejar com a “Ozzy” en honor d’Ozzy Osbourne, el cèlebre líder de la banda de Heavy Metall Black Sabbath, nascut a la ciutat.
L’escultura va ser redissenyada i reconstruïda en un 50 % per poder exhibir-se en un espai interior tancat amb total seguretat. Cada hora (entre les 8.15 i les 19.15 h), el brau “cobra vida”: mou el cap i la cua, se li encenen els ulls amb llums brillants i emet brams a través d’altaveus. Encara que avui en dia eren pràcticament inaudibles.
Es va inaugurar oficialment a la seva ubicació actual el 26 de juliol de 2023, coincidint amb el primer aniversari dels jocs, en un acte que va comptar amb la presència de Sharon Osbourne, la seva vídua.
Caminar per aquells indrets ha estat un dels plaers més estranys que hem tingut.
Viatjar on estan soterrades les nostres arrels ha estat de llarg un dels millors viatges que hem fet. Tant de bo algun dia la nostra entitat estigui ben protegida, i que no passi com les petjades que el jove Ozzy va deixar en una façana, que ara, com que no tenen cap valor per a quasi ningú, han desaparegut per sempre, per sempre.
Foto de la botiga del costat del Scruffy Murphy’s i bitllet de tren.
Ara recordo que en arribar una pluja ens va rebre a la ciutat, com si els nostres ídols estiguessin plorant de felicitat en rebre la nostra visita, en veure que arribàvem àvids de Heavy Metal!!!
Records del viatge
Nuri, Jordi, Miguel, Cristina, Mònica i un servidor… del Metall. Octubre de 2026
Ignasi Tarzán de la Fuente
Fan del metall des de la prehistòria.
Diuen que estem endimoniats, que en néixer la nostra creu es va invertir, som predicadors del tro i la nostra veu llança foc en parlar…
Instagram: Temple del metall
0 Comentaris