Publicat originalment en castellà al web de The Sentinel

Després de la bonica història que hi ha darrere de la tornada a l’activitat del grup, l’edició del seu primer disc 36 años después, va permetre que finalment veiessin la llum i en condicions algunes de les seves cançons composades a principis i mitjans dels 80 més una cançó nova en homenatge al mort guitarrista Juan Ramón Martínez Carrasco “Giovanni”. Els vells rockers del barri del Carmel de Barcelona ja no poden parar de fer bones cançons i, a penes dos anys després, els actuals 11 bis José Luis Gutiérrez “Padrino” (veu), Santi Leal i Andrés Parra (guitarres), José Luis “Maki” García, Oscar Krasher (baix) i Andy Cobo (bateria), ja tenen, aquesta vegada sota l’auspici del segell The Fish Factory, segon disc al carrer sortit el 20 de desembre de 2019 i amb una edició en vinil limitada a 100 còpies que sortirà el pròxim 6 de març.

Encara que el disc es diu “Metal en vena”, és més rocker que metàl·lic, amb nou cançons composades íntegrament per la parella José Luis Gutiérrez “Padrino” i Santi Leal. El disc arrenca amb “El sabio”, una proclama a gaudir de la vida mantenint el cap sobre les espatlles i, després d’ella, la primera fuetada metàl·lica de l’àlbum, la que li dóna títol. Amb “Metal en vena”, Padrino comparteix amb nosaltres aquell concert de 1987 al Palau Blaugrana 2 telonejant a Motörhead relatat com una experiència inoblidable, tant per Lemmy com pel públic com per l’ambient que allí es va respirar.

Una de les més rockeres i atrapants és la que segueix, “Jackie”, en una subtil al·lusió a una marca de whisky ben coneguda i amb un nou esment a Lemmy Kilmister. Sembla evident que el grup anglès va deixar la seva empremta en els catalans. Bona mostra d’això és el concert que 11 bis oferirà al costat de la banda tribut Motörhits a Barcelona a principis de maig i que, en la pròpia web de la banda s’esmenti a Pepe Motorbis com “el setè 11 bis encara que no toqui cap instrument”.

“47 rosas” és una de les cançons més especials del disc, almenys per a José Luis que dedica una pàgina del llibret a parlar-nos especialment d’aquesta cançó. Quins afortunats som aquells els qui tenim a prop a algú que desborda generositat i bondat, que és capaç d’aixecar-nos quan sembla que tot s’enfonsa. José Luis va tenir a aquesta persona en la figura de la seva “Musa”, qui ja no està entre nosaltres i a la qual li dedica i agraeix aquesta cançó tan especial.

En la rockera i divertida “Sr. Doctor” trobem a un tipus que demana a un psiquiatre tan boig com ell que li digui que el que necessita per a estar bé és només Rock & Roll. “Cadillac El Dorado” torna a ser una oportunitat per a recordar aquells anys 80 en els quals 11 bis va buscar infructuosament en “el edifico más alto de Madrid” el somni d’aconseguir ser “el rey del rock que iba en Cadillac”. Mostra de la difícil relació d’11 bis amb la música de despatxos, de les màquines de fer diners, del negoci pur i dur i de la cerca de carnassa músic-televisiva per part de determinades productores per al seu únic benefici a costa d’innocents víctimes, és la rabiosa “Ni verguenza ni respeto”, on ens parlen d’una trucada telefònica des de televisió en la qual es busca a algun músic (que considerin carnassa acabada) al qual humiliar públicament en un espectacle de tele-realitat dels que tenim ja tan assentats en les graelles televisives de mig món.

11 bis no són gent d’estar amb males bèsties i altres xucladors del “bisnes”; són gent de treball i de picar pedra. Tal qual ens ho expliquen en “Picando piedra”, on ens fan una declaració de principis amb vinculació eterna amb el Rock and roll, entenent aquest vincle com alguna cosa que va molt més allà de la música i que és, efectivament, una manera d’entendre la vida. Una vida que, ens adverteixen els 11 bis, pot no existir per a ningú si, tal com avisa el “Guerrero Medieval” (cançó que tanca el disc), fins i tot estant tecnològicament molt avançats en aquest segle XXI, ens autodestruïm per la nostra pròpia estupidesa. La crisi climàtica en la qual ens trobem ja de ple, ens porta a la irremeiable desaparició (si no de la nostra espècie, sí de la nostra civilització) de la vida tal com la coneixem. Crec que no som encara (cap de nosaltres) plenament conscients del que se’ns ve a sobre.

En conclusió: “Metal en vena” és un disc que plasma una manera d’entendre l’amor per la música i els valors personals de cadascun en un sentit molt de tenir “els peus a terra”, sabent gaudir del que és realment important en la vida i reflectint que els principis, si són sòlids, no es venen. Llarga vida a 11 bis!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!