Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 5 Juny 2017 // Segell: Rock CD Records

Fa ja bastants anys que els Regressión van sonar a casa meva per primera vegada. Va ser amb aquell “Santa Decadencia” de 2011, disc que em va agradar prou com perquè poc després adquirís el previ “Revolución”, publicat dos anys abans. Puc dir que, des del meu punt de vista, eren discos que “estaven bé”, sense més, amb cançons correctes i algunes notables encara que sense arribar mai a entusiasmar-me. Després d’unes quantes escoltes, els vaig guardar i allí segueixen al costat de tants altres CDs de la meva discoteca personal.

Uns anys després, cap a 2014, els vaig veure en directe per primera vegada a la Salamandra (la sala gran) de L’Hospitalet de Llobregat telonejant als Obús. Em van agradar, encara que hi havia alguna cosa que no m’acabava de quadrar del tot: Regressión eren un grup amb una actitud fantàstica sobre l’escenari, comunicatius, enèrgics, amb ganes… però era com si les cançons no concordessin, com si el grup que veia en directe no fos el mateix que tocava en els discos que tenia a casa. Per què? Hum… en aquell moment no li vaig donar més voltes a l’assumpte, simplement això era el que hi havia i ja està.

Fins que vaig escoltar el seu EP de 2013 “Estrellas del Rock”. Ah, caray! Això sí que s’assemblava més al que jo havia vist sobre les taules de la Salamandra un temps abans. I en quin sentit? a què es deu això? Doncs bé, tinc la impressió que quan vaig escoltar aquell “Santa Decadencia” de 2011, malgrat ser ja el seu tercer LP, Regressión eren encara un grup “en formació”, és a dir, no havien trobat encara aquesta manera d’armar unes cançons capaces de representar el que realment són, els faltava aportar quelcom més als temes dels seus discos, saber com expressar en les seves composicions musicals el potencial existent. En definitiva, trobar el seu camí propi i personal.

Afortunadament (almenys per a mi), el camí cap a la llum emprès amb aquest EP, es va confirmar amb el seu següent LP, “Prisioneros”, de 2015. Em sembla que aquest disc és el salt endavant que necessitava Regressión i sense el qual no haurien pogut oferir-nos aquest “Terra Ignis” que comentaré detalladament més endavant.

Tornant al seu anterior “Prisioneros”, aquí veiem i ratifiquem que Regressión gaudeix amb cançons corejables, de sortir el dissabte a la nit i passar-s’ho bé. És com dir que Regressión és un grup de heavy metal al qual se li dóna molt bé el hard rock.

I aquí és on estava la mosca rere l’orella que vaig notar la primera vegada que els vaig veure en directe. Aquella vegada, jo veia un grup amb una actitud hard rock que tocava heavy, ben executat, però que no m’acabava d’arribar. Aquesta sensació se’m va confirmar la segona vegada que els vaig veure (i vaig gaudir) en directe, aquella vegada a la petita Salamandra acompanyats dels gaditans Guadaña i on aquí sí que vaig veure a un grup còmode de debò amb les seves cançons, les heavies i les hard rockeres.

I és així com, després de veure’ls una tercera vegada, de nou a la gran de Salamandra, acompanyats aquesta vegada de Zenobia i una altra vegada de Guadaña, i on van aprofitar per a presentar-nos una cançó que formaria part del seu següent disc, cau a les meves mans aquest “Terra Ignis” uns mesos després de la seva sortida.

Puc dir, ja sí, que aquest és el disc que més m’agrada de la seva discografia. El motiu puc resumir-lo en unes poques frases: Regresión mantenen el seu bon fer en el camp del hard rock però sens dubte, i aquí està la clau, han fet un pas endavant en el seu corrent més netament heavy. Si amb “Prisioneros” van apuntar, amb “Terra Ignis” han disparat.

El disc arrenca amb “Gritos en la oscuridad”, una fuetada d’aquestes que a Regressión li feien falta. Heavy metal pels quatre costats però sabent afegir allò que anteriorment sentia que predominava més en els seus temes més rockers: enganxament. Té pegada, molta melodia i lletra corejable. Un excel·lent tema per a obrir el disc i que és dels meus favorits del rodó. Les que segueixen, “Puño de hierro” (dedicada a Lemmy Kilmister) i “Quién soy yo? (sin el puto R’n’R)”, són cançons marca de la casa en el seu vessant més rocker i apostes segures en directe.

A partir d’aquí, Terra Ignis entra en altres rumbs que, al cap i a la fi, per a mi certifiquen que Regresión han agafat el corrent que els porta a plasmar d’una manera més personal i encertada, el seu vessant metal·ler. “Señores del infierno” és de les més pesades, o la que més, de tot el disc, amb una base que, amb una altra producció, sentim en grups de thrash de tota la vida.

A Terra Ignis però, també descobrim l’exploració que Regresión fan per les mars de l’èpic. “La balada de Trafalgar”, més que per la seva lletra (que també) té una música que sap transportar-nos als temps de les grans batalles navals. Cert és que els detalls d’estudi, com aquest toc de campana, ajuden però… per a això està l’estudi d’enregistrament, per poder afegir, sense abusar, detalls que ajudin a donar aquest toc a les cançons i aconseguir que tinguin un millor acabat.

“Volví a ganar” és un mig temps interessant, amb uns jocs vocals que enriqueixen amb molt la cançó i que, depenent de què tal el sàpiguen portar al directe, pot donar molt de joc. “Apocalipsis” i “Terra Ignis”, tanquen aquest breu àlbum tornant de nou al heavy metal de tall més reconeixible. La primera és en realitat una bona intro a base de guitarres doblegades i un teclat simfònic que obre pas a la cançó de dóna títol al disc. Un riff trencat dels que t’obliguen a balancejar el coll donant, ara sí, pas a la cançó pròpiament dita, amb melodies i tornada molt aconseguits.

En fi, un disc notable el dels catalans Regresión que, si la sort acompanya, pot fer-los augmentar en bona mesura la popularitat dins del cercle rocker. Bon so (jo hauria donat tal vegada una mica més de presència al baix) i bones melodies. Els seus millors solos estan en aquest disc i la característica veu de Pedro Guijarro sona millor que mai.

Els animo que segueixin per aquest camí, que s’atreveixin a explotar aquest toc èpic que apunten i que jo crec pot donar molt més de si, sense oblidar ni perdre aquest punt hard rocker que tan bé saben manegar. Com escrivia unes línies més amunt, amb “Prisioneros” van apuntar i amb “Terra Ignis” han disparat. Amb el següent, donaran al centre de la diana?

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!