FAITHKEEPERS TOUR: JUDAS PRIEST + AIRBOURNE + DIRKSCHNEIDER | Navarra Arena, Pamplona | 18 d’agost de 2026

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

Judas Priest és considerada la formació que va definir el heavy metal amb Sad Wings Of Destiny i Killing Machine, que en va consolidar les bases amb British Steel, que el va elevar al nivell màxim d’excel·lència amb Sreaming For Vengeance i Defenders Of The Faith, i que el va redefinir dècades més tard amb Painkiller.

Contràriament a allò que es podria esperar davant d’aquest reguitzell de mèrits irrebatibles, el seu estatus està insòlitament infravalorat i, sense intenció de menystenir cap grup ni contraposar-ne virtuts, mai ha comptat amb les mateixes mostres de reconeixement que han tingut Black Sabbath, amb el forassenyat seguidisme del qual gaudeixen Iron Maiden, amb l’èxit massiu obtingut per Metallica ni amb les vendes de discos atresorades per AC/DC.

Sigui com sigui, i malgrat ser pagats amb la moneda de la ingratitud, K. K. Downing, Ian Hill i companyia van erigir-se fa dècades en els Defensors de la fe i, des d’aleshores, a l’imaginari col·lectiu va quedar fixat que eren els Déus del metall, de l’acer i de tots els aliatges coneguts. Que serien per sempre els Guardians de la fe. De llavors ençà, han estat, són i seran la banda sonora de la meva vida.

Han passat gairebé quaranta anys des que els vaig veure per primera vegada a l’escenari del Palau Municipal dels Esports de Barcelona i tinc gravades a la memòria un seguit d’instantànies tan vives que quan les recordo, se succeeixen irrefrenables l’una darrera de l’altre com si es tractessin d’un reguitzell de diapositives accionades automàticament. Des d’aquell dia, els he pogut veure en una vintena d’ocasions més i en totes elles, quan des de la taula de so es talla la música d’ambient, s’apaguen els llums i la foscor es barreja amb la cridòria dels fidels seguidors, sempre he sentit la mateixa emoció d’aquell primer concert.

Dimarts, mentre enfilava cap al Navarra Arena per presenciar la dotzena data de la gira batejada amb el nom de “Faithkeepers” (de la qual en podeu llegir aquí les primeres impressions), un nerviosisme positiu recorria el meu cos de dalt a baix. Una sensació que, d’unes gires ençà, és una barreja d’eufòria amb un sentiment de desconsol, perquè després de cada concert i de manera irremeiable, el crepuscle dels Déus està una mica més a prop.

Potser fa temps que alguns components de Judas Priest haurien d’haver acceptat que l’elixir de la joventut no existeix. Potser fa temps que tots ells haurien d’haver decidit penjar els hàbits abans d’arrossegar pel fang la seva herència. Potser fa temps que profundament mal assessorats, estan prenent decisions extramusicals incomprensibles a ulls de tothom. O potser fa temps que el més intel·ligent hauria estat no donar-hi tantes voltes i deixar fer al destí. Viure amb agraïment els últims estertors de la seva irrepetible trajectòria i respectar la que sembla una darrera voluntat: el desig que els acompanyem fins que les forces els abandonin completament. Potser aquesta assumpció serà una acció presa a contracor si considerem més encertat allunyar-se dels escenaris abans de deixar-hi el cuiro, però vingui el que vingui i sigui quina sigui la manera en la qual triïn exhalar el darrer sospir, aquest final desencadenarà una certesa axiomàtica: el seu llegat serà llavors etern per sempre.

Abans d’entrar al pavelló, faig una parada al fotomaton instal·lat a l’exterior del recinte per a col·laborar amb la Glenn Tipton Parkinson’s Foundation. Un cop a dins, faig una aturada obligatòria al punt de venda de marxandatge per comprar una còpia limitada de l’edició remasteritzada de Sad Wings Of Destiny i vaig a la recerca del lloc des d’on gaudir en majúscules de l’espectacle. Des de la talaia de la nostra localitat podem observar la increïble entrada que ja es registra en aquell moment de la tarda. No sé per què, però tenia el mal pressentiment que l’assistència d’aquesta nit punxaria i val a dir que em vaig emportar una sorpresa molt agradable en veure la patxoca que feia el poliesportiu gairebé ple (més tard vaig saber que a través de la venda anticipada, s’havien despatxat al voltant de deu mil bitllets) i amb una nodrida representació de públic vingut de terres catalanes que la nit anterior ja ens havíem fet amb els carrers del nucli antic de la ciutat.

Dirkschneider: cor d’acer (inoxidable)

Uns sobris Dirkschneider van condensar en quaranta minuts els clàssics intemporals del catàleg d’Accept. Quan veus reacció de la gent davant “Fast As A Shark” o “Metal Heart” i la passió que hi posa cantant fins a l’extenuació les tornades de “Princess Of The Dawn” o “Balls To The Wall”, t’adones de la inabastable quantitat de clàssics que els alemanys (amb la veu original de l’Udo) han aportat a l’univers del heavy metal. Cançons totes elles que el menut vocalista rescata en companyia del seu fill Sven a la bateria, Andrey Smirnov i Fabian Dee Dammers a les guitarres, i Alex Jansen al baix, el qual ocupa el lloc d’en Peter Baltes que a principis de mes va haver de ser hospitalitzat després de caure de l’escenari i trencar-se tres costelles.

Airbourne: el rock’ n’ roll mai morirà

Els australians són la pura essència del rock’ n’ roll. Actitud, diversió i desbordant energia electritzant. Principalment, si ens fixem en Joel O’Keeffe que entre salts i corredisses inacabables, té temps de passejar-se a collibè entre el públic mentre toca “Raise The Flag” i rebentar-se una llauna de cervesa al cap, i tornar a l’escenari amb el seu germà Ryan, el baixista Justin Street i el guitarrista Brett Tyrrell per acabar amb la descàrrega, no sense abans fer una sentida ofrena amb la seva guitarra al desaparegut Lemmy de Motörhead abans d’interpretar “Live It Up” i llençar posteriorment una dotzena de pintes a les primeres files.

Judas Priest: els Guardians de la fe reconverteixen els impius iruindarrak en una multitudinària missa oficiada al Navarra Arena

Després de les primeres estrofes, “War Pigs” de Black Sabbath es fon a negre, els llums s’apaguen i comença a escoltar-se la intro amb tints èpics que inaugura aquesta gira. La cridòria és eixordadora. Tot seguit, sonen els acords inicials de “You’ Ve Got Another Thing Comin’” que els fidels acompanyem picant de mans, amb la mateixa esperança d’una penitència per a redimir les faltes comeses. Instants després, cau el teló que oculta l’escenari i es desferma el deliri absolut. Richie Faulkner, Rob Halford, Ian Hill i Andy Sneap, plantats davant la tarima on hi ha muntada la bateria de l’Scott Travis, avancen cap a la vora de l’escenari mentre a les cinc pantalles disposades, apareixen imatges del passat industrial del Black Country al costat de l’ensenya de la regió. M’encanta com funciona aquesta cançó per obrir el xou, malgrat que a priori no ho hauria dit mai. La complicitat que crea convidant tothom a participar, resulta ser tot un encert.

El ressò d’uns xocs metàl·lics són el preludi de “Metal Gods” amb la pantalla gegant simulant una forja i combinant amb les altres quatre distribuïdes arran de terra la projecció d’imatges de la desfilada d’un exèrcit de robots, a la qual s’afegeix en Rob a les acaballes del tema amb els seus ridículs, però ja imprescindibles, moviments maquinals.

El metalgod aprofita aquest moment per saludar els seus seguidors i proclamar que els Priest han tornat. Pregunta si tothom està preparat per una nit de heavy metal i arrenca “Breaking The Law”, l’himne contestatari per definició i la cançó amb la qual tot va començar per a mi. La gent ens hi deixem la veu, a la vegada que contemplem amb un somriure als llavis l’estampa icònica dels dos guitarristes i el cantant movent-se a l’uníson, mentre segueixen el ritme d’una melodia tantes vegades escoltada.

Transcorreguts aquests primers compassos, podem constatar un parell de coses. La primera, tal com ja apuntava a l’article esmentat anteriorment, és que l’actual reencarnació de Judas Priest funciona amb la precisió d’un rellotge suís. En Halford enfronta cada nit una lluita entre el seu esperit jove i el seu cos cansat; en Hill continua passant gairebé desapercebut ocupant el seu còmode, voluntari i fix segon pla; en Travis és el tresor amagat, la peça imprescindible en l’engranatge de la maquinària Priest; l’Sneap ha passat de ser una solució temporal a ocupar definitivament la plaça d’en Tipton en directe, mentre que en Faulkner encarna com ningú el paper de guitar hero nascut en una altra època que “juga” per i pel grup. Tant ell com l’Andy són els “culpables” de la revifada de la temperatura de combustió de la forja dels de Birmingham.

La segona de les consideracions, fa referència a l’escenografia. És evident que la recent producció no inventa res que no se sàpiga, però és efectiva i compleix amb l’objectiu de reforçar l’experiència del directe, sense robar protagonisme a allò que realment és important. Les pantalles secundàries mostren tant dissenys que complementen els de la principal com altres que conformen amb aquesta conjunts únics i vistosos.

Per la seva banda, l’equip d’il·luminació és fantàstic i el resultat de la combinació de focus de diferents tons, com per exemple entre grocs i morats, és molt lluïda. La forca del diable, trufada de focus, va emergint de darrere la bateria per recolzar l’impacte visual en alguns dels temes, de la mateixa manera que també ho fan els potents i precisos feixos de llum làser de colors en unes altres ocasions.

Capítol a part mereix l’inacabable fons d’armari del senyor Rob Halford amb gairebé una desena de jaquetes entre caçadores, casaques, levites i armilles que es va canviant cada vegada que s’amaga entre bastidors.

Aquesta gira s’ha plantejat com una celebració del llegat de Judas Priest i quina millor manera de festejar-lo que esmolant “The Ripper”. Quan era adolescent i durant un llarg període, vaig escoltar-lo moltíssim. Malgrat que en Rob ja no fa l’agut esbudellador després del primer vers, el tema és imbatible i la recreació dels sòrdids carrerons de la city i la successió d’antics titulars de la premsa de l’època, ens recorden l’onada de terror generada pels homicidis comesos per aquest cruel assassí.

L’escenari es tenyeix de blau, l’Sneap i en Faulkner hi concorren al centre i l’Scott Travis, dret darrere la bateria, demana que l’auditori piqui de mans. L’esfereïdor riff de “The Sentinel”, dona pas a la fusió perfecta entre l’èpica futurista, la destresa tècnica i els aguts desorbitats que exemplifiquen aquesta obra i que aquesta nit cobren encara més força gràcies a les llampades dels làsers i als incomptables raigs de llum que retopen als miralls de la bola de discoteca suspesa de la coberta. Definitivament, el bo d’en Rob Halford ha acabat adaptant les línies vocals del pont i la tornada per poder-les cantar sense esgargamellar-se, un ajust que lamentablement deixa afeblits part de la grandesa i el brillo del tema. Una mancança semblant s’aprecia en el solo compartit que, com la resta de parts individuals de les quals s’ocupa Andy Sneap, no tenen aquell toc únic que imprimia en Glenn Tipton. L’Andy és un productor superb i un excel·lent guitarrista rítmic, però d’aquí a reunir totes les qualitats per a substituir algú com en Tipton, hi ha un món. Tot i això, hi posa tota la seva voluntat i en les actuacions d’aquesta tournée, se’l veu gaudir i mostrar-se més còmode i desimbolt en les seves tasques instrumentals que en les anteriors visites.

“Desert Plains”, amb una cadència més propera a la de la versió original, és una d’aquelles gemmes que, un cop la vaig redescobrir a Priest… Live, va prendre una dimensió de proporcions enormes i es va convertir de facto en una de les meves favorites.

“Lighting Strikes”, el senzill de l’aclamat Firepower, ens retorna al present. Un títol al qual la banda té molta fe, però que és un dels que menys m’agrada d’aquest disc. Això, però, no m’impedeix gaudir-lo i esperar amb els braços oberts l’agut final d’en Rob.

Les notes de guitarra sintetitzada només poden anunciar l’arribada de “Turbo Lover”, amb en Faulkner animant a uns assistents que explotarem de joia cantant la tornada hilarant d’aquest clàssic que s’ha guanyat la categoria contra tot pronòstic. Resulta curiós veure com el temps ens ofereix una perspectiva diferent de les coses. Només així s’explica que un tema d’un àlbum tan controvertit en el moment de la seva publicació, es converteixi en un dels que desperta més entusiasme entre la parròquia després d’haver estat recuperat a la gira de Demolition.

Sense deixar un segon de respir, el grup ens porta a la foneria per a modelar “Steeler”, una de les peces més rotundes de l’àlbum British Steel. Heavy metal de soca-rel amb una gran interpretació per part d’en Halford, un impecable Travis i un mà a mà final entre en Faulkner i l’Sneap que fa treure espurnes a les seves guitarres. Sense dubte, la gran sorpresa de la gira en ser una composició que fins ara els Garants ferrosos només havien tocat als Estats Units.

En aquest moment just, quan els fanàtics -si se’m permet el símil pugilístic- estem a punt del K.O. després de la turmenta de cops que amb les seves cançons ens ha infligit la formació, arriba l’única treva de la vetllada. Una alenada d’oxigen que permet començar a prendre consciència de l’allau de metall que ens acaba de passar pel damunt. Assegut a la dreta de l’escenari, el cantant agraeix la perseverança, la fe i els valors inclusius de la comunitat metàl·lica mitjançant un emotiu discurs i presenta “Delivering The Goods”, una altra de les poc habituals en els repertoris i que la banda no tocava per Europa des de feia un quart de segle. Killing Machine va ser la segona casset que vaig tenir de Judas Priest i guardo una estima especial a la major part dels temes d’aquest disc, entre els que hi compto el tall que obre el treball i la seva magnífica arrencada in crescendo.

“Panic Attack” és l’elegida per representar el darrer Invincible Shield. Bona cançó de la qual m’agraden molt les originals línies de veu (molt exigents en directe) i les fenomenals harmonies de guitarra.

A continuació, els dos instrumentistes tornen a concórrer al centre de l’escenari i deixen que la llum blanca els banyi abans de desafiar la composició per excel·lència, la majestuosa “Victim Of Changes” amb la seva combinació de llum i foscor, d’indulgència i inclemència, de delicadesa i agressivitat. Increïble interpretació d’en Rob que compleix amb escreix en els aguts culminants, mentre que en Richie dona curs a la seva creativitat en l’emblemàtic solo que protagonitzava en K. K.

La iconografia vikinga ens fa viatjar fins a “Halls Of Valhalla”, l’exponent de Redeemer Of Souls, una pista d’excel·lent factura marcada per un agut embridat a la seva part central que neix del mateix abisme velar de la gola del nostre vocalista.

Instal·lats en el regne dels Déus nòrdics, allò ja no té aturador, especialment quan les pantalles presagien la vinguda del salvador de la humanitat. L’Scott Travis executa el patró de bateria de “Painkiller” i la gent enfollim literalment. Un títol que, per a una gran majoria dels fans més joves, és la definició exacta d’allò que anomenem heavy metal i que a hores d’ara s’ha guanyat a pols ser una de les imprescindibles del set list. En Halford pateix davant l’extrema exigència vocal (recordem que estem parlant d’un senyor que aquest mes d’agost fa setanta-cinc anys), però tira endavant la cançó amb dignitat.

Els Sacerdots es retiren momentàniament de l’escenari. La forca del diable es tinta de vermell en el mateix instant que retronen les primeres notes de “The Hellion”. A la penombra, la multitud comencem a entonar la dramàtica melodia com si ens hi anés la vida, de la mateixa manera que també farem més tard amb el fragment del breu solo de la immensa “Electric Eye”. El binomi que conformen ambdues és insuperable i simbolitza com a pocs la grandesa del grup i la transcendència del gènere que van forjar. A més a més, “cantar” a plens pulmons aquestes parts de guitarra resulta absolutament alliberador.

Nou mutis dels Paladins de l’acer abans de l’acte litúrgic per excel·lència en qualsevol xou de Judas Priest: entre un núvol de fum i enmig del so inconfusible del motor d’una Harley Davidson, en Rob Halford irromp cavalcant la motocicleta, com si es tractés de l’adveniment a la terra d’un àngel redemptor transfigurat amb una armilla de cuir, una gorra de plat negra i un fust entre les dents. El deliri s’eleva a l’enèsima potència.

Enganxada a les darreres notes de “Hell Bent For Leather”, l’oda escrita al món biker, sonen els cops de bateria de la festiva “Living After Midnight”, el “Paquito, el chocolatero” del heavy metal. Saltem, cantem i ens deixem portar embogits per la música fins a no poder més.

La cerimònia s’acaba. Els cinc Capellans saluden els fidels que durant el transcurs de l’eucaristia de riffs hem sucumbit a la fe dels Déus del metall i que corresponem l’ofici de la banda amb una sincera i llarga ovació que posa els pèls de punta.

Els instrumentistes s’acomiaden i en Rob es queda sol a l’escenari per rebre el seu bany de multituds. L’aclamació continua sent tan tancada que, lluny de convidar-nos a fer que coregem el nom de Judas Priest abans de recollir-se definitivament, el mestre de cerimònies es queda palplantat al bell mig en una mena d’èxtasi místic, amerant-se de l’escalf incondicional dels seus devots, i deixant que segellem la històrica nit de heavy metal entonant l’habitual “oé, oé, oé, oééé, …”.

A la pantalla, el missatge que s’hi pot llegir és inequívoc: “Els Priest tornaran”. Embadalit, i mentre sona “We Are The Champions” de Queen, miro com l’escenari queda a les fosques i retorno a la realitat amb una certesa absoluta: durant aquests noranta-cinc minuts he sigut la persona més feliç del món.

Hores més tard, després d’un merescut son reparador i amb el cap més fred, em llevo quan el sol tot just acaba de despuntar. Mentre em preparo un cafè, vaig pensant en com començar aquesta crònica. M’assec a la cadira, agafo la tassa i faig un glop. Sé que les primeres frases són les més difícils d’escriure, però quan se supera aquest primer moment, les paraules flueixen soles. Anem a veure què surt…

Judas Priest és considerada la formació que va definir el heavy metal…

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky