Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Any de sortida: 2016 // Segell: Rock CD Records

Recordo quan va morir en Gary Moore. Va ser al febrer de 2011 i en aquells dies jo estava redescobrint al genial guitarrista irlandès de qui, fins a poc abans de la seva mort, sempre havia parat més atenció a la seva “època heavy” de mitjan ‘80. Sabia de la seva evolució cap al blues però, cras error, mai havia tingut especial interès per aquesta evolució o, dit d’una altra manera, per la tornada a les arrels del músic Moore.

Fins que un dia casualment vaig trobar gairebé a preu de regal el “Still Got The Blues” i el vaig ficar dins el sac. Escoltant-ho vaig pensar “cony, doncs això mola” i va ser a partir d’aquí quan vaig anar descobrint aquesta etapa blues que va arribar a agradar-me, almenys, tant com la prèvia, culminant-se amb el que, des del meu punt de vista, és el tremend LP en directe “Blues Alive”, disc que té la tremenda facultat de posar-me la pell de gallina en diversos moments.

I bé, què té a veure en Gary Moore amb el disc objecte d’aquesta ressenya? És potser “Tres Almass” un disc de blues? No, no ho és. Però respira blues pels quatre costats. I escoltant-lo m’ha vingut inevitablement al cap el guitarrista el nom del qual he esmentat a l’inici d’aquest escrit, la qual cosa és un bon indici per a saber què m’ha semblat aquest CD que vaig rebre a casa fa unes setmanes.

Santos neix després de coincidir en un projecte anterior (Santos y Pecadores) diversos dels músics que conformen la banda, amb Carlos Santos com a guitarrista i principal compositor de les cançons del disc, Diego Guillén al baix, Juan Luis Álvarez a les baquetes i Juddy López a la veu, a pesar que aquesta última només posa les seves entenimentades vocals al servei la primera i l’última de les cançons del CD. Dic “a pesar que” no com a res negatiu o per menystenir la seva aportació al disc, ni moltíssim menys! sinó perquè en aquest “Tres Almas” participen ni més ni menys que un total de cinc cantants repartits al llarg de les nou cançons (més una instrumental) que completen el disc.

Són també ressenyables les col·laboracions amb altres instruments de músics convidats, proporcionant en el seu conjunt, cadascun amb els seus matisos i detalls, un disc variat en estils, ric en idees i agradable en degustació contínua.

Des de la cançó que obre el disc, “No te van a parar”, amb un riff i una línia de baix que perfectament podien haver entrat en el primer disc d’Obús, passant per la canyera i crítica “Guerra sin cuartel”, podem començar a fer-nos una idea del camí musical pel qual ens durà “Tres Almas”.

Malgrat la lleugera baixada que per a mi suposa el tercer tall, doncs em resulta un pèl repetitiu, és a partir del quart tema, “Nena”, quan el disc ens obre de bat a bat les portes al blues i fa un salt amb bones i magnífiques cançons l’una després de l’altra. Després del bell descans instrumental de “Dos Almas”, arriba la cançó més heavy del disc, el temasso “Tiempos duros” on posa la veu Jaime García de Predicador. I fixa’t tu que si a la ressenya del debut de Predicador, “Grave Metallum”, escrivia que trobava a faltar que Jaime posés una mica més de pulmó a la seva veu, en aquesta cançó trobo que rendeix al màxim, donant-li al tema una potència magnífica que el converteix en un dels meus preferits del disc.

Us enrecordeu dels Platero y tu? Qui no! Un altre grup que va conjugar amb bon fer el blues i el rock al llarg de la seva trajectòria. Me n’he enrecordat amb “¿Cuanto tengo que esperar?”, el penúltim tema del CD, d’aquests que et fan moure els peus i gaudir. És amb “Dulce Blues” quan Gary Moore es fa més present, gairebé reviscut, amb unes línies de guitarra d’un feeling brutal, dels de tancar els ulls i deixar-se portar.

Tanca el disc “El embrujo del rock and roll”, amb Juddy de nou a la veu, en un merescut homenatge a aquest estil musical des del que va néixer tot, aquell que ens fa moure el cap i els peus, aquell a partir del qual van anar desenvolupant-se altres gèneres que tant ens fan gaudir i passar bones estones, aquell que fa que alguns estimem la música tant com per a no poder viure sense ella. Gràcies al Rock per recordar-me de tant en tant quant t’estimo i gràcies a Santos per haver-me fet gaudir així.

Pots llegir també la ressenya del següent disc de Santos, Cuatro Almas.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!