Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Tenir l’afició d’escriure ressenyes de discos és divertit. Permet (i obliga a) aprofundir en l’escolta de les cançons, fer-ho de forma reposada per a no quedar-se només amb les primeres percepcions inicials i apreciar, a vegades, els detalls més recòndits de la música. A més, portar ja uns pocs anys en això convida a seguir, ressenya a ressenya, la trajectòria discogràfica d’un grup. Veure’l créixer, evolucionar i constatar els avenços (quan es donen) és tota una satisfacció.

Ara recordo com fa uns pocs mesos escrivia la meva segona ressenya de l’últim treball dels Soul Dealer i fins a quin punt expressava la meva satisfacció per l’evolució musical que apreciava entre el seu segon i el seu tercer LP. Encara que les meves opinions són personalíssimes, m’encanta sentir i poder escriure que “el nou treball m’agrada més o encara més que l’anterior”. Mai escric si són bons o mals treballs, sinó si m’agraden o no i perquè.

“El lado oculto” no és el meu primer contacte amb Knights of Blood. Els de Granada van treure el seu debut “Falsa realidad” en 2018 i jo vaig tenir l’oportunitat d’escoltar, analitzar i escriure aquesta ressenya. En ella manifestava que el disc no havia aconseguit atrapar-me a pesar que, sota el meu punt de vista, tenia bones idees i apuntava maneres. Un dels aspectes que més vaig destacar en el seu moment com a desfavorables va ser l’encaix de les melodies vocals. Acabava aquella ressenya amb un “sort i endavant!” que va venir de nou al meu cap quan, fa tres setmanes, vaig rebre el nou “El lado oculto” a casa meva.

Vaig posar el CD en el reproductor amb simpatia. “Falsa realidad” havia estat el debut i, malgrat no haver-me convençut en el seu moment, tenia raons per a esperar que, dos anys després i conservant la mateixa formació, el nou treball dels granadins suposaria un important pas endavant.

Amb tot el meu lament, haig de ser honest i dir que “El lado oculto” s’ha quedat lluny de ser el salt (o el pas) endavant que esperava. Al meu entendre, el segon disc coixeja en l’important element que ja vaig assenyalar en el primer: l’encaix de les melodies vocals. Per a “encaixar” la lletra amb la música, Knights of Blood sacrifiquen la natural tonalitat de les paraules, retorçant les terminacions i transformant, per exemple, paraules planes en agudes o viceversa, o separant/unint síl·labes on no toca de manera natural. Tot en pro d’encaixar la melodia dels instruments musicals i la melodia de l’instrument vocal. El 4 x 4 típic del rock “demana” aquest encaix, sí, però cal aconseguir-lo de forma molt més orgànica. Les tornades es queden en la memòria de l’oïdor si aquest les interioritza i, perquè això succeeixi, la música i la lletra han d’anar de la mà. Encara que l’idioma castellà és molt més exigent en aquest aspecte que l’anglès, un idioma que per la seva naturalesa dóna molta més llibertat en aquest sentit, això no ha de ser una excusa i exemples de bon fer n’hi ha a munts.

És com si hi hagués hagut poca flexibilitat durant el procés de composició. No sé en quina mesura els components de Knights of Blood es reparteixen les tasques compositives. Si va abans la música o la lletra, si se solen encarregar les mateixes persones de totes dues coses o si cadascun va aportant idees a un fons comú. La qüestió és que, si una melodia vocal no encaixa, no em sembla bona idea ficar-la amb calçador, a empentes si fa falta. O es canvia la melodia o es modifica la lletra perquè casin estructuralment de manera natural. Totes dues peces, lletra i música, han de complementar-se entre elles i no forçar encaixos que van en detriment del realment important: la cançó.

Pot ser (i això és pura especulació per part meva) que cada membre del grup hagi presentat “la seva” melodia o “la seva” lletra, sense la suficient flexibilitat com per a actuar en benefici de la cançó, més pendents de l’aportació personal que del col·lectiu.

No vull sonar dur. Jo no sóc ningú, ni tinc raó perquè jo ho digui. I, per descomptat, puc estar equivocadísim. La meva opinió és tan vàlida com la de qualsevol altre que opini que “El lado oculto” és una meravella. Tots tenim les nostres raons subjectives per a emetre les nostres opinions personals. Res m’hauria agradat més que escriure una ressenya diferent. L’últim any ha donat una collita excel·lent en termes generals i així he tingut el plaer d’expressar-ho en els meus ressenyes anteriors. Si tinc oportunitat, m’encantarà ressenyar el que sigui tercer treball de Knights of Blood, i em farà feliç escriure amb lletres ben grans fins a quin punt ho he gaudit. Deixeu-me que acabi amb les mateixes paraules que vaig utilitzar en acabar la ressenya que vaig escriure per a “Falsa realidad”: Sort i endavant! 

Pots llegir la ressenya de l’anterior disc dels Knights Of Blood, Falsa realidad.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!