Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 27 Abril 2018 // Autoeditat

Gairebé deu mesos després d’haver sortit editat, ressenyo el primer llarga durada dels granadins Knights of Blood. Lamento el retard i, encara que el CD va caure a les meves mans fa ja un parell de mesos, sovint resulta difícil disposar del temps lliure necessari per a escoltar el disc a consciència i així poder escriure una ressenya amb el fonament que tots els grups que tenen l’amabilitat d’enviar els seus discos es mereixen. Sigui aquest un grup de primera fila o no, tots rebran aquí el mateix tracte i respecte.

Knights of Blood, es formen a Cuevas del Campo (Granada) l’any 2015 i és a l’abril de 2017 quan debuten discogràficament amb el seu EP “Revolució”. Un any més tard, ja sota l’auspici de l’agència de representació Duque Producciones, treuen aquest “Falsa realidad” que es ressenya avui i que, segons la informació de què disposo, manté l’estabilitat amb la mateixa formació que va treure “Revolución” un any abans. Això és, Alejandro Sola (baix), Kyle Jon (bateria), José Ramón Vílchez i Javier Jesús Molina (guitarres) i Mireia Fontarrosa (veu).

“Knights of blood” ens ofereixen a “Falsa Realitat” un disc de Heavy Metal d’arrel clàssica, sense pretensions de virtuosisme i sense matalàs de teclats,  cosa que, certament, és cada vegada menys habitual trobar en les produccions actuals. Compta amb tres col·laboracions vocals d’entre les 11 cançons que completen el disc, concretament les de Manolo Parra (Sovengar), José Vicente Broseta (Systemia i Opera Magna) que és un cantant com un Sant Pau i Óscar Sancho (Lujúria) qui, permeteu-me la broma, deu tenir el Rècord Guiness de col·laboracions dins del panorama del heavy patri.

En quant a les cançons en si mateixes i les sensacions que m’han deixat, la meva opinió és que “Falsa Realidad” es deixa escoltar sense arribar a ser un dels meus destacats de la collita de 2018, tant dels que he ressenyat anteriorment com dels que he escoltat “per lliure”. Encara que el heavy metal predomina en l’LP, són tal vegada les cançons menys pròpiament canyeres les que m’han agradat més, especialment “Ya no me das miedo”, cançó que, val la pena esmentar, torna a denunciar la violència masclista, una xacra social que sembla que no hagi d’abandonar-nos mai.

Un aspecte que, des del meu punt de vista, no ha ajudat al fet que Falsa Realidad m’atrapi més és la cadència del fraseig: l’estructura dels versos és molt similar, en general, al llarg de tot el disc i, un altre aspecte que considero important, és que la vocalització és millorable. Tot i que l’estil dels Knights of Blood no hauria, a priori, de fer difícil la comprensió de les lletres, m’ha fet falta tirar mà en nombroses ocasions del llibret per a poder seguir les paraules de Mireia qui, d’altra banda, té un timbre de veu bonic però que no està prou aprofitat. Tal vegada també influeixi el fet que, al meu parer, les guitarres “tapin” una mica a Mireia. A pesar que el disc ha estat gravat als valencians Firework Studios, la qual cosa sol ser indici de bon resultat, en aquesta ocasió aquesta fonamental part del treball pot haver restat algun punt a la meva sensació final.

Crec que Knights of Blood tenen fusta per a, en pròxims treballs, generar més foc. Cançons com “Perdóname”, “Cielo gris”, “Ya no me das miedo”, “Perdición” o “Síndrome”, així m’ho apunten. Cuidar més la dicció i treballar en unes composicions que exigeixin una cadència melòdica en les lletres més variada, sens dubte els sumarà punts. Si alguna cosa juga al seu favor és el que ells mateixos ens expliquen a la cançó que tanca el disc i que es diu com el mateix grup: “És la nostra il·lusió, una meta a aconseguir. Ningú impedirà que arribem al final. Mai encegaran al nostre cor, perquè dins d’ell rugeix la passió”. Com va dir aquell entrenador de futbol, “no ase falta disir nada más”. Sort i éndavant!

Pots llegir aquí la ressenya del següent disc dels Knights of blood, El lado oculto.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!