Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

Data de sortida: Desembre 2013 // Segell: Autoeditat

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Antonio Machado – Proverbios y cantares (Campos de Castilla) – 1912

Per què començar amb aquest Caminante no hay camino d’Antonio Machado la crítica d’un disc en una pàgina dedicada al heavy metal en totes les seves variants? Doncs perquè em ve que ni pintat.

Tal com la mateixa banda explica al full promocional que acompanya a aquest cd, la indústria de la música ha canviat enormement i amb gran rapidesa en pocs anys, encara que ja fa uns quants que no té res a veure amb el que va ser fins al nou mil·lenni. Tal com ells expliquen (i hi estic d’acord), l’enfonsament de la indústria i la conseqüent caiguda en vendes de discos, no té tant a veure amb les descàrregues d’internet sinó amb la manera en què la música es consumeix. Si existeix el fast-food, existeix el fast-music. Per què aniràs a un restaurant clàssic, a esperar mitja hora perquè et portin el menjar i pagar 18 euros per un bon entrecot podent anar a un restaurant on en 5 minuts tens carn + patates + beguda i a més per més de la meitat del preu? Per què et compraràs 1 disc, quan pots sentir milers de cançons, de mil grups diferents en un sol dia?

Evidentment tens l’opció de fer l’un, l’altre o totes dues coses però com encertadament diuen els Web Ones, la música ja no s’escolta, no es degusta. Es consumeix molt ràpid, s’engoleix. El que avui és nou demà ja serà prehistòric perquè milers de noves melodies neixen (i estan al teu abast) cada dia i si vols sentir-ho “tot”, l’única cosa que faràs és engolir, sense assaborir, de manera que al final siguis incapaç de distingir un entrecot de vedella gallega d’un Big Mac, encara que, total, tot és carn…

Aquesta necessitat d’adaptar-se als canvis han motivat que Web Ones, hagin optat per deixar de treure discos, que requereixen major temps de maduració, preparació, composició, espai entre llançaments… per a finalment optar per una volta als orígens de la música popular gravada: el single. Serà aquesta una bona aposta? Encara no ho sabem, només el temps ens ho dirà però és clar que qui no arrisca no pisca.

D’aquí l’iniciar aquesta crítica amb el poema de Machado. El camí correcte a seguir en el món de l’edició discogràfica no està marcat, fa anys que el vent va esborrar les seves traces, i són els grups els qui, innovant, fan el seu propi camí en compondre, en tocar, en editar, en fer carretera.

Aquest triangle, com ells ho anomenen, està format per 3 cançons (d’aquí el nom): Dámelo, A traición i Fecha de caducidad. Tres temes fonamentalment rockers, aquí no hi ha doble bombo ni solos a velocitats endiablades però on aconsegueixen, per contra, una base rítmica molt contundent i poderosa, de riffs senzills (que no simplistes) i efectius.

Cal destacar, a Dámelo, l’esperit positivista que el rock and roll ens insufla, aquest subidón que ens dóna als rockers sentir ja de bon matí aquest 4/4 característic de la nostra música preferida. A traición, és probablement el tema que més m’ha agradat dels 3 que formen el cd, amb una melodia que s’enganxa molt i un solo curt però efectiu, per a què més?

Web Ones ens acomiaden el single amb Fecha de caducidad, un tema que convida a l’oïdor a aixecar-se, a lluitar pel que es vol malgrat els cops rebuts, a obrir els ulls i despertar, a fer el propi camí i amb el cap ben alt ja que, com el títol indica, la vida té data de caducitat i no cal adormir-se. Serà aquesta una cançó d’autoafirmació dels propis Web Ones? Aposto a que sí.

Seguir, arriscar, prendre les pròpies decisions i fer camí en caminar amb la seva música. Sort!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!