Faithkeepers aixeca el teló de la gira dels Judas Priest: primeres impressions abans de la seva arribada a Pamplona i València.

Aquí totes les cròniques d’El Rock-Òdrom

“Faithkeepers” és el nom amb el qual els Defensors de la fe han batejat aquest nou tour que els està portant per Europa i el Regne Unit des de finals de juliol i fins a les darreries de setembre, i que farà parada el 18 d’agost al Navarra Arena (Pamplona) i dos dies més tard al Roig Arena (València), mitjançant la promotora Madness Live.

Una gira històrica que, si bé coincideix amb els aniversaris de la publicació de tres àlbums (cinquanta anys del clàssic Sad Wings Of Destiny, quaranta-cinc de Point Of Entry i quaranta de Turbo), no se centra especialment en cap d’aquests, tal com va explicar Richie Faulkner a finals de la primavera a PodRaznoKast: “La darrera gira es va centrar bastant en els àlbums Invincible Shield i Painkiller, així que aquest estiu per Europa serà una mica més lliure, abraçant en general la trajectòria de la banda i sense centrar-nos específicament en cap disc. Senzillament, serà una celebració de tot el material de Judas Priest”.

You’ve Got Another Thing Comin’

Metal Gods

Breaking the Law

The Ripper

The Sentinel

Desert Plains

Lightning Strike

Turbo Lover

Steeler

Delivering the Goods

Panic Attack

Victim of Changes

Halls of Valhalla

Painkiller

The Hellion

Electric Eye

Hell Bent for Leather

Living After Midnight

Les gemmes de l’actual repertori les encarnen “Steeler” i “Delivering The Goods”, la primera perquè no l’havien tocat mai abans al Vell Continent i la segona perquè no l’havien fet en directe des de principis dels anys vuitanta.

Amb relació a les altres cançons que completen el demolidor setlist, n’incorporen set de diferents respecte al llistat de l’anterior Shield Of Pain Tour (entre les quals en trobem del calibre de “Metal Gods”, “The Ripper”, “The Sentinel”, “Desert Plains” i “Victim Of Changes”), i mantenen vuit de les habituals i imprescindibles com “Breaking The Law”, “Painkiller”, “Living After MIdnight”, “Hell Bent For Leather” i “You’ Ve Got Another Thing Coming”, aquesta darrera com a inesperat inici del concert.

Tot i la inavaluable incorporació dels dos títols esmentats, en els quatre primers concerts (Mönchengladbach, Halle, Varsòvia i Wacken) no s’ha pogut gaudir de cap de les sorpreses que Faulkner havia apuntat a Different Stages Radio com a possibles de cara a l’actual gira. Respecte a aquest particular explicava: “Bé, l’Andy vol fer ‘Island Of Domination’ de Sad Wings... Jo sempre he volgut tocar ‘Reckless’. Vam preparar-la als assajos fa un parell de gires, però després de muntar el repertori, va quedar fora. M’encanta ‘Reckless’ i espero poder-la tocar algun dia. Però n’hi ha moltes d’altres com ‘Pain And Pleasure’, ‘Fever’… M’encantaria interpretar ‘Fever’. N’hi ha un grapat… Ja veurem què passa, però intentaré colar ‘Reckless’ o ‘Island Of Domination’.”

Encara queda l’esperança que, a mesura que avancin les dates i com ja han fet en tours anteriors, vagin variant el repertori i acabin incloent el darrer tema inclòs en l’àlbum “Turbo” que mai han tocat en directe.

A primer cop d’ull, l’escenografia no mostra cap gadget innovador (si salvem el teló amb el motiu de la gira que amaga les taules abans de caure després dels primers acords), ans al contrari: recicla la forca del diable, les columnes de focus i les projeccions de la pantalla de darrere la bateria usades a Shield Of Pain, mentre que n’incorpora un parell més en un nivell inferior i a la tarima de la bateria, tal com ja van dur durant la presentació de “Reedemer Of Souls”. Podrien haver-se estirat una mica més? Home, sent Judas Priest…

Deixant de banda aquest aspecte, musicalment el grup es manté a un excel·lent nivell, tenint en compte factors tan determinants com l’inevitable pes dels anys i les doloroses absències de K. K. Downing i Glenn Tipton. Des de la seva incorporació, Richie Faulkner és la peça clau que mou tot l’engranatge de la foneria Priest; Andy Sneap va mostrant-se cada vegada més dinàmic i integrat en directe; l’excels Scott Travis, juntament amb el baix del sempitern i inamovible Ian Hill que en els darrers temps ha guanyat protagonisme, continua posant els fonaments del so de la formació; i finalment, la veu de Rob Halford, l’etern metalgod, inexorablement es va apagant mentre transita per l’hivern de la vida, però nit rere nit encara pugna fèrriament contra els elements per tornar a exhalar els seus aguts corprenedors.

A ningú se li escapa que cada nova gira, apropa els Sacerdots a l’inevitable ocàs dels Déus. Així i tot, ells encara no veuen pròxima l’hora de retirar-se i de penjar els hàbits. Si més no, aquest era el sentir que transmetia Richie: “Acabem de tornar de la carretera com aquell que diu i ja tornem a sortir. Encara que hem tingut uns mesos de descans, han passat volant. Tornarem a les gires abans que ens n’adonem” explicava a Metalshop. “La màquina Priest sempre està a punt, sempre està preparada i mai està aturada durant massa temps. Vam deixar la carretera a l’octubre i no la tornarem a trepitjar fins al juliol. Però l’altre dia ja vaig rebre correus electrònics de la nostra mànager sobre els vols de la gira. I [vaig pensar], ja ha arribat el dia? Però a Priest tothom està encantat de fer-ho. I crec que si en Rob diu que ho pot fer, per què no fer-ho? Per què no continuar? Ho està fent molt bé. Tothom ho està fent molt bé. Tothom està bé de salut. Per què no? Els encanta el que fan i viuen per això. Durant tot el mes de febrer”, continua dient el guitarrista, “vam estar gravant les bases del nou disc. Estarem girant una altra vegada aquest any. I aquest és el cicle. Fem un disc, el toquem en directe i ens entusiasma tant que tornem a tancar-nos a l’estudi i fem més cançons. I això ho han estat fent durant cinquanta anys. Així que no veig que això canviï aviat. Si la història ens diu alguna cosa és que hi seran un temps més”.

I què passa amb aquells que diuen que l’actual formació -en la qual només hi figuren el cantant i el baixista com a membres de l’alineació clàssica- no és Judas Priest? El també guitarrista d’Elegant Weapons, es mostrava taxatiu a Metal Forever Music Defenders of Metal Podcast: “Si la gent no hi vol anar, que no hi vagi. Al final la gent vota amb la seva entrada, no? Si els músics volen fer-ho i la gent són milers, per què no? És així de simple, això és el que penso”.

El músic londinenc, tal com afirmava a Rock Interview Series, creu que hi ha línies vermelles que no està disposat a creuar: “Crec que si en Rob, en Glenn i l’Ian no volguessin continuar, si ells no hi fossin, el grup hauria d’acabar-se. Ells són Priest. Ells han construït tot això durant més de cinc dècades i si ho deixessin estar, llavors hauríem de parar. Quedaríem l’Scott, l’Andy i jo, però Priest significa massa com per continuar endavant sense aquestes persones”.

Per si encara no hi hagués prou motius per assistir a algun dels xous de la que segurament és la formació més important de la història del heavy metal, les llegendes britàniques comptaran amb dues bandes convidades que abasten l’ampli espectre del gènere: els australians Airbourne i l’alemany Udo Dirkschneider.

Els primers han tornat al rock’ n’ roll la seva naturalesa més salvatge. Amb discos com “Runnin’ Wild”, “No Guts. No Glory” o “Breakin’ Outta Hell” i més de mil concerts a les seves espatlles, representen l’esperit més explosiu del hard rock contemporani.

El segon, fundador i veu històrica d’Accept, aterrarà amb el seu projecte Dirkschneider, una celebració definitiva dels himnes que han marcat diverses generacions. Considerat com una de les veus més reconeixibles del heavy metal alemany, Udo manté viva la flama d’una era daurada amb clàssics com “Balls To The Wall”, “Metal Heart” o “Princess Of The Dawn”.

Per acabar-nos de fer dentetes, els Guardians de la fe posaran a la venda exclusivament a les parades de marxandatge d’aquestes dates la reedició del seminal Sad Wings Of Destiny a través d’Exciter Records (el segell creat ad hoc per a publicar Rocka Rolla i el segon disc d’Elegant Weapons, Evolution). Interpel·lat sobre la importància cabdal d’aquest monumental àlbum, el guitarrista era contundent: “Sad Wings Of Destiny és increïble. Qualsevol fan de Priest t’ho dirà. És el segon disc de la seva carrera i amb el qual van començar a consolidar el seu so. I crec que això és realment important per a la banda, però també ho és per als fans. Segur que si li preguntes a qualsevol seguidor, et dirà que aquest és un dels seus cinc àlbums preferits. A l’estiu sortirem de gira i hem de tornar a escoltar algunes d’aquestes cançons per a retre’ls-hi el seu homenatge en directe. Serà fantàstic.”

La restauració històrica d’aquesta pedra angular de la història del heavy metal torna a les cintes mestres estèreos analògiques originals de 1976 per presentar les mescles originals de l’àlbum amb una fidelitat i claredat excepcionals, alhora que en preserva el so, la dinàmica i el caràcter de la gravació original. La present reedició compta amb la transferència d’alta resolució de les cintes màster analògiques originals als British Grove Studios de Londres sota la supervisió de Tom Allom i Luie Stylianou. L’àudio va ser masteritzat per l’enginyer guanyador del premi Grammy Matt Colton als Metropolis Studios de la capital anglesa.

Mentre arriba el dia del concert, els fidels continuarem pregant pel nou adveniment dels Déus del metall a la terra.

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram, Whatsapp, Tiktok, Instagram i BlueSky