Qui ens havia de dir, aquell vespre del passat 6 de març, que passaríem tant de temps sense tenir la possibilitat de gaudir d’un espectacle en directe? Se’n parlava, és clar, del coronavirus. A Itàlia ja anaven força malament i ja s’havien començat a donar els primers casos aquí però crec que ningú no comptava pas que l’epidèmia colpegés amb la virulència amb què ho ha fet.
No tenia previst escriure la crònica d’aquest concert. Veient però que malauradament aquest haurà estat el darrer concert en molts mesos i que quan sigui possible tornar a fer-ne és possible que res sigui com abans, m’hi he decidit. Som-hi, doncs!

He perdut el compte de les vegades que he vist als Obús des d’aquella primera vegada, el gener del 2000, quan feia poc que havien reprès la seva activitat i van actuar a l’antiga Mephisto de Barcelona. Si en aquella ocasió comptaven amb la presència dels progressius Pyramid com a teloners encarregats d’escalfar la vetllada, aquest divendres 6 de març els Obús es presenten en solitari.
Sempre m’ha agradat gaudir de la presència de grups que ofereixin la seva música abans de l’actuació del grup principal. No només perquè ajuden a escalfar l’ambient (que és quelcom fonamental) si no perquè és una magnífica oportunitat que s’ofereix per conèixer nous grups o per, encara que coneguts, veure a aquells artistes pels quals potser no hauries pagat una entrada per veure’ls específicament. A més, en sentit contrari, això dóna a grups petits, novells o emergents l’oportunitat de presentar-se davant audiències que, per si sols, no haurien estat capaços de combregar. És veritat que, per bona part del públic, existeix el mal costum d’ignorar i no assistir a les actuacions dels grups teloners o desconeguts, però sobre això, si de cas, ja n’escriuré en una altra ocasió.

La qüestió és que no sé si per la manca d’uns teloners que escalfessin l’ambient, pel cansament propi que jo arrossegava aquell dia o per totes dues coses, el concert dels Obús va arrencar fred. Després d’una breu presentació a càrrec del senyor Rafa Basa anunciant l’actuació, Fortu Sánchez i Paco Laguna, Obús, juntament amb la base rítmica de Carlos mirat a la bateria i de la recent incorporació de Luisma Hernández al baix, varen sortir a escena.

Suposo que no és fàcil triar la cançó que obri foc en un concert. Si ho fas amb un gran èxit, és possible que estiguis cremant un cartutx massa aviat, i si ho fas amb una cançó del disc que vens a presentar, t’arrisques al fet que la rebuda sigui freda. Com més amunt comenci el diàleg públic-músics, més possibilitats hi ha que aquella sigui una gran nit.
Potser en la cerca del millor terme mig, van començar amb una cançó rockera i coneguda però no pas un “hit single” de la seva discografia. L’escollida va ser Necesito más.

He llegit a la crònica d’aquest mateix concert publicada en un web que rep moltes visites que el concert va ser una festassa des del principi. Senzillament no és veritat. Si som objectius i no fem propaganda, qui hi hagi assistit estarà d’acord amb mi en què l’ambient va trigar a escalfar-se. Potser que la sala amb prou feines registrés una mitja entrada va influir-hi, puix que la sensació d’olla a pressió sempre ajuda a engrescar al personal.
Els Obús estaven correctes, professionals, fent la seva feina. I nosaltres… jo una mica amb la sensació de “i això quan esclata?”. La raya, Te visitará la muerte, El que más, Que te jodan, Pesadilla nuclear… cançons ben conegudes i exitoses, perfectes per a un directe poderós que en aquesta ocasió m’estava resultant un pèl mecànic.

Malgrat que el grup venia a presentar el seu nou disc, Con un par!!, la primera cançó d’aquest no va sonar fins a sobrepassar l’equador de la seva actuació. L’escollida va ser Whisky con hielo i, del total de 15 cançons de què va constar el show, només quatre van correspondre a Con un par!!. L’esmentada, No me lo digas más, La mosca i Sangre de Rock and Roll que és amb la que van finalitzar.
I ara, un punt de vista molt personal: Jo sóc dels que volen que, si un grup fa un concert per presentar un disc, el disc es presenti de debò. Jo sóc desl que volen que, si no sencer, me’l toquin gairebé tot, defensant aquestes noves cançons enfront del públic, des del principi fins al final de disc. Una primera part de presentació de nou material i una segona amb els èxits que tots corejarem.
“Oh, és que la gent vol clàssics”. Que sí, coi, però els clàssics no són, els clàssics es fan. I es fan a còpia de defensar-los. A més, els Obús ja han fet diverses gires exclusives de clàssics en els darrers deu anys i fins i tot una exclusiva d’El que más que commemorava els 30 anys de la sortida del disc. Ah, i això sense comptar els festivals, que són idonis per a això.

Però no siguem injustos perquè també hi va haver grans moments. Ben entrada la segona meitat del concert, amb el diàleg públic-músics ara ja sí força més escalfat i natural, va sonar un dels meus temes preferits dels madrilenys, Va a estallar el obús, que va remoure els fonaments de la Razz i que va proporcionar-nos l’emocionant moment en què en Fortu va convidar a un noiet a pujar a l’escenari i cantar. També els vaig veure fer-ho durant l’actuació al Rock Fest 2019 i, si jo hagués estat un d’aquells nens, mai hauria oblidat una experiència com aquella.

Malauradament però, quan semblava que el concert havia agafat embranzida, es va produir el “coitus interruptus” de les presentacions. Excessivament llargues (deu minuts potser?) amb en Fortu jugant a ser el bateria i, aquest, oferint-nos un espectacle de percussió amb una escala de paleta treta i col·locada expressament al mig de l’escenari que, per mi, s’haurien pogut estalviar.

Vam arribar al final i van sonar, no cal dir-ho, un Vamos muy bien que sempre dona molt de joc i l’esmentada Sangre de Rock and Roll del seu nou disc. De camí a la sortida, cop d’ull a la parada de marxandatge on hi havia samarretes, roba interior masculina i femenina estampada amb motius d’Obús i, és clar, el CD de Con un par!!. Per què no l’hauran tret també en vinil? Més amb aquesta portada tan ben parida.

De tornada al metro, vam passar (m’acompanyava el meu amic Albert) per davant la Rocksound on, una estona després, estava prevista l’actuació de la Joana Amaro. Si no hagués estat pel cansament tan acusat que arrossegava, m’hauria agradat assistir-hi i fer aquella nit un 2×1 en concerts. Una altra vegada serà!

Pots llegir en castellà la crònica d’aquest concert a The Sentinel

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!