Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Fa cosa d’un mes, vaig rebre a la meva casa per a ressenyar aquest segon disc dels càntabres Herejía. Encara que em sonaven de nom, no els havia escoltat mai abans excepte per una cançó d’aquest nou àlbum que vaig poder sentir de passada en un programa de ràdio. Recordo que aquesta cançó em va cridar l’atenció prou com per a introduir el CD en el reproductor i donar-li al play amb la curiositat desperta per saber a què sonaria “La quinta herejía” i, haig de dir-ho, les sensacions han estat molt positives.

Per a posar en context el segon disc, i una vegada ja l’havia escoltat i reescoltat prou com per a poder escriure una ressenya en condicions, vaig voler fer-me una passejada pel seu primer disc, sortit tres anys abans, anomenat “Despierta” i que pot trobar-se íntegrament a Youtube. Encara que per raons òbvies de prioritat no li he prestat la mateixa atenció a “Despierta” que a “La quinta herejía”, un parell d’escoltes són més que suficients per a veure el gran salt endavant que s’ha produït en els tres anys que separen tots dos treballs. No sols en composició i execució, sinó també en la producció.

Componen i executen en Herejía Kike “Rizos” (veu), Borja i Rubén (guitarres), Antonio “Turu” (baix) i Johnny (bateria), així com les veus col·laboradores dels grups Söllen, Blast Open, Arenia i Monasthyr. És una llàstima que el llibret sigui pobre o descurat en crèdits, ja que no s’esmenten els noms dels col·laboradors o els cognoms dels membres d’Herejía, dificultant el seu reconeixement, traçabilitat i seguiment de la seva trajectòria. Per als qui som de degustar els formats físics i grapejar el llibret, aquestes coses tenen interès o, almenys, el tenen particularment per a mi.

El disc ha estat gravat, mesclat i masteritzat en els Estudios Dynamita per Dani G.. Si recordeu la meva última ressenya per a aquesta web, en la qual vaig comentar el tercer LP dels asturians Arenia, deia que aquest treball havia estat realitzat també en els Estudis Dynamita per Dani G. i que no havia aconseguit identificar al productor perquè, per a mi, una “G.” em pot servir com a marca però no com a element per a identificar fàcilment a una persona. Després de tornar a indagar per la xarxa de xarxes, he pogut comprovar finalment que es tracta de Daniel González Suárez, músic asturià al qual conec per ser o haver estat la veu de grups com Nörthwind, Darksun o Edén entre molts altres, a més de guitarrista i productor musical, faceta aquesta última que ve desenvolupant cada vegada amb major profusió i reconeixement.

“La quinta herejía” sona a Heavy Metal i prou. Sense més cognoms que afegir. Si ets seguidor dels Judas Priest dels primers 80, existeixen bastantes possibilitats que gaudeixis aquest LP. “Pangea”, la intro instrumental amb la qual arrenquen el disc, bé pot recordar-vos a “The Hellion”, aquella altra mítica intro que obre un dels meus discos preferits dels anglesos. Després de la introducció, sona la cançó que dóna títol al disc, un tema potent que compleix la seva funció de col·locar-nos les orelles apuntant en la direcció adequada.

Després de “La quinta herejía” sona “Hasta a morir”, un mig temps molt dels vuitatnta que és tota una oda a la nostra música preferida i amb una tornada de les que conviden a ser corejades en els concerts. Seguidament sona “Tu nombre”, cançó que, com totes les del disc està bé, encara que no la situo entre les més interessants del rodó. Molt més m’ha cridat l’atenció “Soy como soy”, una declaració de principis del personatge que protagonitza la cançó, molt melòdica, amb un bon joc de guitarres i una altra bona tornada. A “Libre” tenim a un altre personatge que clama el seu dret a sortir i gaudir amb tota llibertat, una cançó divertida encara que també baixa un esglaó en el valor global del disc. No obstant això, “Ahora yo”, balada del disc i cançó que succeeix a l’esmentada “Libre”, sense ser un temasso si que té una progressió molt interessant i una lletra que gira entorn de la capacitat personal de reinventar-se, acceptar-se, tocar de peus a terra i donar el millor d’un mateix.

Encarem la recta final del disc amb un trio de bones cançons. La meva favorita de tot “La quinta herejía” és “Resurrección”, una de les més canyeres, molt sacseja caps i amb una tornada de les de cantar a ple pulmó. Els Iron Maiden de “The Clansman” o “The Clairvoyant” ens vindran al cap amb el baix que sona en l’inici de “El viaje más largo”. Aquesta cançó em serveix d’exemple per a tornar a referir-me a la millora que he observat entre aquest disc d’Herejía i el seu predecessor, posant l’accent en aquest cas en el canti de Kiko qui, si a “Despierta” l’he percebut fins i tot un pèl fora de to en alguna ocasió, a “La quinta herejía” ho clava traient el millor de les seves capacitats vocals, sent aquesta cançó un dels millors exemples. Arribem al final del disc amb la cançó més llarga de totes, més de 7 minuts, anomenada “Te quiere atrapar”. Un bon tema de heavy metal que sap combinar melodia penetrant, fines guitarres doblades i dosis de bona canya.

Per al meu gust particular, “La quinta herejía” dels càntabres és un disc de notable alt, sent un salt enorme respecte al seu predecessor. Si per al tercer són capaços de compondre un disc sencer en la línia de les millors cançons que té aquest segon, mantenint la qualitat interpretativa, amb una producció en la mateixa línia però donant un pelet més de presència al baix, poden donar-nos tremendes alegries. De moment, prometen molt.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!