Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Permeteu-me que comenci aquesta ressenya parlant de futbol. En l’onze que l’entrenador posa a jugar sobre la gespa, cada jugador exerceix un rol fitat per la seva posició en el camp i, de manera específica, segueix les instruccions donades per l’entrenador abans i durant el partit. Encara que cada jugador realitza les seves accions a manera individual, aquest mai ha d’oblidar que juga per al col·lectiu, per a formar equip i, tot i que de vegades es diu que X ha resolt “ell solet” un partit, no hi ha dubte que això és més una expressió que una realitat, ja que, sense la participació del conjunt, les estrelles no brillen per si soles.

Bé és cert que les considerades estrelles de l’equip solen copar els cors i samarretes dels aficionats, el reconeixement públic i els millors sous però… són la peça més important de l’equip? Sens dubte pot ser així però no necessàriament ho són. Quina és, per tant, aquesta figura clau sense la qual l’engranatge no pot funcionar tan engreixat com convindria? El capità. El capità és aquest jugador que exerceix de líder natural, de cohesionador de l’equip, la veu de l’entrenador sobre el tapet i el company que sap exercir les seves responsabilitats i tirar-se a l’equip a l’esquena quan convé. Pot ser que no sigui (o pot ser que sí) el millor tècnicament ni ser el que més gols fica però la seva figura és imprescindible. Un bon capità es nota quan és al camp però, sobretot, es nota quan no hi és. Però aquest líder, al seu torn, no és ningú sense el seu equip. Perquè no és líder “perquè sí” sinó perquè és “el seu equip” qui li concedeix aquest honor, aquest rol, aquesta responsabilitat.

Tornem a la música. Qui són Another You? Un grup radicat a Alacant i que té un líder, un capità, anomenat Luis Tormo Larrosa. Another You va néixer com el seu projecte personal fa ja deu anys, debutant amb “Five Seasons” (2008) i, després de tres discos més, arribem a aquest “Evidence, hopes and rebellions” que va sortir del forn el passat setembre convertit ja en alguna cosa que va molt més allà del que podríem dir un projecte personal amb músics col·laboradors per a, ara sí, tenir en aquest disc un trio sòlid al qual podem dir grup. Però, per què llavors destaco el lideratge de Luis? Perquè senzillament perquè Luis és qui s’encarrega de gairebé tot: compon, arregla, toca les guitarres, els sintetitzadors i produeix la música i lletres de les cançons d’Another You però, i aquí està una de les claus del disc, la participació en les bases rítmiques de Ramón Hernández Simarro i Jura Sarlin esdevé fonamental en la solidesa que s’aprecia al llarg de tot el CD. Probablement sense Ramón i Jura no tindríem equip i el lideratge de Luis quedaria coix. Tindríem un capità sense vaixell ni tripulació.

“Evidence, hopes and rebellions”, és un disc que jo englobaria en el que són estils que volten el Rock Alternatiu i l’Stoner, estil aquest últim que (almenys per al meu gust personal) requereix d’unes bases molt sòlides i ben executades per a poder sonar amb solvència. A pesar que no em reconec com a fan dels estils esmentats, sobretot del primer, haig de reconèixer que he gaudit de diversos passatges d’aquest disc, destacant potser aquells més pesats i també de centellejos metàl·lics amb retalls progressius que m’han recordat una mica als texans Galactic Cowboys els qui, en la segona meitat dels ‘90 i amb l’explosió del Grunge i el Rock/Metall Alternatiu, van saber fer un volt de rosca interessant a la música provinent del Nou Continent. I és que, si vols fer-te una idea de què sonen Another You, has d’orientar les teves orelles lluny de la “vella” Europa i mirar cap als EUA de finals del segle passat.

Personalment, i degut potser al fet que els estils que combinen Another You no estan entre els meus preferits, el disc va de més a menys, resultant-me una cosa monòtona en general, amb unes melodies vocals que em sonen unamica moixes. És a dir, que després del quart tema, tot el que venia després em semblava una mica més del mateix. Òbviament no és així, però sens dubte les preferències estilístiques personals han deixat un trau en qui això escriu. Com a contrapartida positiva, em quedo amb el bon so que té el CD en el seu conjunt, la solidesa de la base rítimica i el tercer tall del disc, “Losing My Control”.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!