Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Editat a principis d’aquest 2019, els viguesos Aquelarre ens van fer arribar aquest Suevia, el seu tercer disc, per a la seva escolta i anàlisi. Nascuts en un ja llunyà 2007, van editar el seu primer LP, “Requiescat In Pace” el 2014, “Tempo” en 2016 com a segon treball i, finalment, el tercer treball que avui ens ocupa.

La presentació de “Suevia” és atractiva, amb un format digi-llibre de 18×13 (aproximadament), amb una portada que recrea el que pogués ser el finestral d’una catedral, amb disseny i la maquetació de la que s’ha encarregat Anita Alonso.

Galícia és omnipresent a “Suevia”. Totes (o gairebé) les cançons fan referència a la terra gallega, les seves gents, les seves tradicions, les seves lluites, les seves aventures i desventures. A manera d’entrada instrumental sona el “Himne do Antergo Regne” i, seguidament, “Galícia 19” que versa entorn de la lluita per pa, justícia i llibertat.

Permeteu-me que sigui aquí on faci referència a l’aspecte que, des del meu punt de vista, més desmereix el resultat final del disc. És evident que perquè un bon disc sigui popularment reconegut com a tal, és fonamental que contingui bones cançons. Per sort o per desgràcia, que el disc contingui o no bones cançons no depèn exclusivament de les composicions en si, sent al seu torn determinant el treball que es realitza a l’estudi i, en conseqüència, el so resultant. Lamentablement, “Suevia” coixeja profundament aquí. Encara que cadascú és lliure de produir els seus treballs com consideri oportú per a aconseguir un determinat so, la mania?, moda? costum? inèrcia? de portar la reverberació molt més enllà del que distorsió “natural” de les guitarres i l’afinació comporta, aquest ànim d’omplir-ho tot condueix a la saturació del so i a una pèrdua, en conseqüència, de la qualitat global de les cançons. Aquest tipus de produccions òbvia la fonamental tasca que el baix desenvolupa (o ha de desenvolupar) per a donar pes, amplitud, consistència i cos a la música. És només la meva opinió, però no és aquesta la primera ni segona ressenya en la que faig referència a com, al meu parer, se segueixen a vegades camins equivocats a l’hora de donar potència al so d’un disc o a què hem d’entendre per “so potent”.

He fet referència a això perquè, com deia un parell de paràgrafs més amunt, la primera cançó després de la introducció instrumental és un tità de més de 10 minuts de durada a la qual aprecio un valor molt major del que queda reflectit en el CD. Malauradament, és només el fet d’haver escoltat el disc amb atenció nombroses vegades abans d’escriure aquesta ressenya el que em permet veure més enllà del que qualsevol escolta ràpida en temps de Youtube permet apreciar. Arrencar un disc amb un tema de més de deu minuts és tota una aposta i, si surt bé, és una magnífica carta de presentació per a tot el que hagi de venir després. Estic convençut que amb una producció diferent (millor?) el tercer treball d’Aquelarre hauria guanyat molts enters.

Aclarit aquest punt referent al so de disc, seguim amb les cançons. L’idioma gallec és utilitzat en dos d’elles, concretament en la qual dóna títol al disc, “Suevia”, i a “Tu gitana”, una composició original de Zeca Alfonso, amb música popular i inspirada en l’arranjament de Luar na Lubre. Jo hauria complementat el concepte galaic al voltant del qual gira el disc acompanyant les cançons amb un petit text explicatiu que ajudés els forans a contextualitzar les cançons i, per tant, entendre-les i gaudir-les millor. Ha estat únicament la meva curiositat la que m’ha permès saber i aprendre que “Jakobsland” (títol d’una de les cançons que més m’han agradat) és el nom que els vikings van fer servir per a referir-se a l’actual Galícia durant les seves invasions a principis del segon mil·lenni. Copio de farodevigo.és: “En les fonts escandinaves la presència vikinga en terres gallegues es documenta a partir de les sagues, relats escrits durant el segle XII sobre les expedicions que s’hi van realitzar. La més coneguda referència a Galícia com a Terra de Santiago (Jakobsland) es troba a la Història dels Reis de Noruega (Heimskringla) de Snorri Sturluson”. Jakobsland és a més el nom d’una empresa cervesera de Santiago. La de coses que s’aprenen escrivint les ressenyes d’El Rock-Òdrom!

En aquest “Suevia” d’Aquelarre, s’encarreguen dels instruments Ramón Viqueira, Icko Viqueira, Ramón Rodríguez, Christian Marco, David Castro i Cristóbal Otero. De què s’encarrega cadascun d’ells?, perquè veient el llibret és impossible saber-lo perquè no ho indiquen. He hagut de buscar aquesta informació de nou per compte propi per a saber que Icko és qui canta estupendament bé i que Ramón Rodríguez és qui s’encarrega del baix que la producció amaga.

En conclusió: “Suevia” és un disc que “m’ha cabrejat una mica”. Crec que aquests gallecs són millors del que el resultat final del CD reflecteix. No he escoltat els seus dos treballs previs i, per tant, no tinc elements per a comparar la composició i la producció resultant en cançons que em permetria opinar sobre la seva evolució en aquests dos aspectes. Tant de bo hi hagi un quart disc i tant de bo, per al meu gaudi personal, busquin un so més cru que, i sempre des del meu personal punt de vista, les seves cançons demanen a crits.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!