Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

La voluntat de les estrelles ha volgut que aquí estigui per a escriure aquesta ressenya a publicar conjuntament a The Sentinel i al Rock-Òdrom i que ho faci mesos després de la sortida al mercat del tercer treball dels asturians.

Formats a Gijón sota el nom d’Atlas el 1999 i amb diverses maquetes en el seu haver, el 2008 canvien el seu nom per l’actual Arenia per a evitar confusions amb els “altres” Atlas madrilenys que van estar practicant bon Hard Rock fins a la seva sobtada desaparició l’any 2017 després de la sortida del seu tercer LP. Ja com Arenia, debuten discogràficament el 2012 amb un LP més un EP. Segueixen amb un segon EP el 2016 i ja l’any següent, 2017, treuen l’àlbum “El atardecer de los sueños”, predecessor del que avui us ressenyo en dos sentits: primer perquè al número dos li succeeix el tres i, segon, perquè “La voluntad de las estrelles” és en si mateix la segona part de “El atardecer de los sueños”.

En tots dos casos, Arenia divideixen els seus discos en tres actes. La mitologia greco-romana és el suport sobre el qual sustenten unes lletres que cobren vida en la veu i el diàleg de déus com ara Zeus, Hèrcules, Atenea, Posidó i tants d’altres que, qui més qui menys, tots coneixem.

Amb una formació estable, actualment habiten en Arenia Fran J. Santos (veu), Eduardo Dizy (guitarra i lletrista únic), Raquel Rodríguez (teclats), Roberto Suárez (baix) i Alejandro Fernández (bateria). La nòmina de col·laboradors és enorme i no tindria sentit esmentar-los ara a tots, però si que aniré nomenant a alguns d’ells quan faci una anàlisi més exhaustiva de les cançons del disc. La voluntad de les estrellas s’ha gravat als els Estudis Dynamita de Viella (Astúries) i de la producció s’ha encarregat Dani G. (He rebuscat, però m’ha estat impossible trobar el cognom d’aquest senyor). El resultat és, per al meu gust personal, satisfactori, encara que el so de la bateria m’ha resultat una miqueta mecànic. Dani G., a més d’encarregar-se de la producció, participa en la composició musical al costat d’Eduardo Dizy en 5 de les cançons de l’àlbum, a més de ficar veus en altres tres.

En conjunt, musicalment trobem aquí composicions de fàcil digestió, d’un heavy-power amb fort contingut èpic. S’obre l’àlbum amb  l’Acto Primero, titulat “Redención” i conformat per 4 cançons més una obertura inicial. D’aquesta primera part, em quedo amb “El último aliento”, cançó que compta amb la participació de Dani G. A les veus i de Markus Pohl en el solo de guitarra. Aquesta cançó està a més inclosa com a extra al final del disc, però en la seva versió cantada en anglès, sota el títol de “The Last Breath” i cantada per Henning Base. La que segueix i tanca l’Acto I, “La piel del enemigo”, irremeiablement recorda en la seva arrencada a “Hail And Kill” de Manowar, en el que suposo ha volgut ser una picada d’ullet als de Nova York.

L’Acto II, titulat “Triunfo”, arrenca amb “El camino de Hiperbórea parte III – El llanto de la tierra”. Les dues primeres parts estan presents en el ja esmentat segon disc de Arenia, “El atardecer de los sueños”, i en aquesta ocasió ens convida bàsicament a introduir-nos en el que serà el cos del segon acte. “Volver a empezar” és la cançó que ens fica de ple en ell i la seva estructura i tempo la converteixen, potser, en la més accessible, pop, comercial o com ho vulguem anomenar; aquestes etiquetes que faig servir són només perquè el lector es faci una idea de què trobarà abans d’escoltar la cançó. “Conjuro infernal” (que torna a comptar amb la participació de Dani G.) és una de les que contenen una base més pesada i contundent, al costat d’una pegadissa tornada que ajudarà a que sigui de les que millor funcionin en directe. Tanca el “Acto II” una peça curta, “Mirando al mar”, on la guitarra espanyola que toca Antonio Carballo i l’aportació vocal del Coro Joven de Gijón, la converteixen en una bonica cançó plena d’èpica.

Tanca el disc el “Acto III”, “Apoteosis”, que conté una sola cançó de més de deu minuts: “Sigue la leyenda”. En aquesta ocasió, les col·laboracions se succeeixen: des del piano de Juan Gomes, fins a les veus protagonistes de Dani G., Lady Ani, Marcos Rodríguez i Israel Ramos, a més dels cors d’altres participants. De vegades succeeix que es cau en el parany (o aquesta impressió tinc jo) de creure o suposar que com més llarga i amb més parts sigui una cançó, millor serà aquesta. Caure en això, afegir per afegir, pot arruïnar cançons en les que “menys és més”. No és el cas de “Sigue la leyenda”. Des del meu punt de vista, aquí sí que es justifiquen els elements que construeixen la cançó i és una interessant peça per a tancar el disc.

Com a conclusió: “La voluntad de las estrellas” és agradable de tastar, encara que la fórmula ja la tinc escoltada d’abans, les cançons se’m tornen un pelet repetitives i cap m’ha resultat excel·lent, però tot això no impedeix el seu gaudi. En el meu cas, “l’única cosa dolenta” de portar tants discos escoltats a la meva esquena és que cada vegada resulta més difícil sorprendre’m, i de vegades caic en la sensació del dèjà vu. Estic segur que a alguns els encantarà el disc dels asturians, perquè tenen bones melodies i les cançons estan, senzillament, ben fetes. Bona sort!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!