AC/DC | Estadi La Cartuja, Sevilla | Dimecres 29 de maig del 2024
Què puc dir a aquestes alçades del grup més decibèlic de la història del rock?
No gran cosa puc afegir des del meu humil punt de vista com a mortal, però sí molt a dir pel fet que fa quasi trenta anys que els segueixo, i mai m’he aturat d’escoltar-los.
Ningú ha pogut dubtar mai de l’autenticitat rockera de la formació escocesa-australiana. Particularment, després de veure’ls des que van treure el ‘Ballbreaker’, al setembre del 1995, i seguir-los cada cop que han trepitjat la capital catalana: el juliol de 1996 amb el ‘trenca-pilotes’; també a la gira de l’Stiff Upper Lip al Palau Sant Jordi igualment, i més tard a la gires Black Ice i Rock or Bust.
La formació ha variat poc al llarg dels anys, però darrerament s’intuïa: des de la defunció del cervell, no només rítmic del grup, el ja entrat a les portes dels mites i déus del rock, el molt més que honorable Malcolm Young i la retirada amb l’últim concert del baixista Cliff Williams al concert a Califòrnia, l’octubre de l’any passat al festival ‘Power Trip’. També s’han d’afegir els problemes amb la justícia de la màquina bategadora de la banda a càrrec des de gairebé sempre, en Phil Rudd. Aquest, només substituït a la gira de 1983 del disc ‘Flick Of The Switch’ per un jove Simon Wright, que més endavant va fer realitat el seu somni de tocar amb en Ronnie James Dio. Al 1990 tocà la bateria en Chris Slade al disc ‘The Razors Edge’, però tant la història d’en Simon com la d’en Chris, amb tots els respectes, avui no ens interessa gaire, ja que avui parlarem d’una nit de molt alt voltatge.
Per sort, tornant al 2014 per el ‘Rock or Bust’ s’afegeix al grup, substituint en Malcolm, el seu nebot Steve, quedant com a guitarra rítmica definitiva. Ja ho havia fet a finals dels anys vuitanta, a la gira de ‘Blow Up Your Video’, degut als problemes amb l’alcohol d’en Malcolm.
L’any 2016, a causa del problemes d’audició d’en Brian Johnson, l’Axl Rose dels Guns N’ Roses fou qui interpretà molt dignament els clàssics dels AC/DC. Durant el tram final de la gira del disc ‘Rock Or Bust’ vingueren també a Sevilla. Particularment l’Axl Rose amb pèssimes condicions, ja que es passà el concert i altres d’aquella gira assegut, amb una cadira pròpia de ‘Joc de Trons’, ja que va tenir una caiguda.
Arribem al 2020 i en plena pandèmia el grup treu ‘Power Up’ i a aquesta gira, que es va anunciar a principis d’aquest 2024; l’estadi i ciutat escollides va ser, com fou amb anterioritat, Sevilla. Hi ha més coses que m’agraden que que no m’agraden d’aquesta ciutat, però l’organització, per exemple del servei de busos o taxis el dia 29 de maig, crec que no va ser a l’alçada d’un esdeveniment d’aquest tipus.
La formació: l’Angus Young a la guitarra solista liderant tot el concert amb seixanta-nou primaveres, en Brian Johnson a la veu i amb setanta-sis anys, fent un aguts impressionants; l’Steve Young, ocupant i utilitzant sempre models de la guitarra del seu oncle Malcolm, i a la secció rítmica el baixista Chris Chaney, que havia estat el baixista de Jane’s Addiction i el bateria Matt Laug, el qual havia tocat amb l’Alice Cooper, l’Alanis Morrissette o el projecte del guitarrista Slash, els Slash’s Snakepit.
Després d’arribar a l’estació de Santa Justa i agafar forces fent un bon dinar, vam anar al cap d’una estona a passar la tarda a la zona de fanàtics que havia habilitat AC/DC. Hi havia molta expectació a Sevilla, com a totes les ciutats d’aquesta gira europea, i l’ambient de concert es podia respirar a la ‘fanzone’, situada per a l’ocasió als peus de la Torre del Oro de la capital andalusa. A aquest espai hi havia dues barres on et servien cervesa, entre d’altres, un espai amb un mural del grup i els cartells de molts dels seus concerts, una botiga amb l’edició dels vinils dels cinquanta anys del grup i samarretes a preu molt car, el logotip del grup amb llums de neó vermells i alguna projecció; tot amanit amb la seva música a tot drap sonant durant la nostra estada al recinte; ‘It’s a long way to the top (If you wanna rock n roll)’, ‘That’s the way I wanna rock n’ roll’ i altres.
L’ambient estava animat i calent; la temperatura a prop dels quaranta graus. Després de fer-nos la fotografia de rigor als peus de la Torre del Oro’, vam intentar agafar un dels busos que feia el recorregut fins a La Cartuja, però el temps d’espera, les cues i el fet d’anar com sardines als busos ens va fer acabar de decidir per anar directament a peu fins a l’estadi.
Una bona hidratació, important, i intentar agafar els llocs d’ombra ens va ajudar.
Finalment, al cap de quaranta-cinc minuts vam arribar al lloc. Després de passar el control de seguretat, vam entrar a dins: presentem l’entrada, ens posen braçalet i accedim per la porta 2 a la zona de pista a davant, a tocar de l’escenari. Ens vam posar en una posició estratègica: on podríem veure i viure el concert i al mateix temps tenir la barra a poques passes.
Els teloners, The Pretty Reckless amb Taylor Momsen al capdavant, animaven l’ambient i ens posaven en situació. Després de la caminada vam poder escoltar les dues o tres darreres cançons del seu concert, molt animades: ‘Going To Hell’, ‘Heaven Knows’ i ‘Take Me Down’.
Passats dos quarts de deu de la nit, s’apagaren els llums, tot i que encara hi havia la claror del dia, i una forta ovació va donar pas a la projecció de la introducció del concert, on un cotxe clàssic dels setanta circulava a gran velocitat per una carretera secundària, prement al màxim l’accelerador, jugant-se la vida a cada revolt fins arribar a Sevilla i entrar amb el mateix cotxe al ‘backstage’ de l’estadi.
I tot es va iniciar amb ‘If You Want Blood (You’ve Got It)’; uns dels meus temes preferits del ‘Highway To Hell’ i de tot el catàleg del grup: trapella, salvatge i sense donar respir amb un riff senzill, però és que realment la cançó no necessita res més; amb uns cors a l’estudi potentíssims, un solo tan bo que sembla quasi improvisat, i és que es tracta d’això, si el rock ‘n’ roll sembla improvisat és que és rock ‘n’ roll. A l’estudi un Bon Scott desenfrenat, i en directe en Brian donant la millor versió amb quasi vuitanta anys (jo ja firmo per arribar a la seva edat en aquestes condicions).
Seguim amb el mig-temps de ‘Back in Black’. Al meu parer el so va ser molt bo: distorsions ben ajustades, al punt per ser AC/DC, en Matt Laug marcant el ritme i el bum-bum del baix d’en Chaney fent de Mark Evans i Cliff Williams.
I arribem al ‘Demon Fire’ del ‘Power Up’: una cançó frenètica, ràpida, sense alè ni cap tipus de concessió.
Realment, AC/DC després de cinquanta anys ja no necessiten presentar cap nou disc. Tot ique el que vam viure allà va ser la gira del disc ‘Power Up’ el que ens vam trobar principalment va ser una bateria de clàssics dels setanta, alguns dels vuitanta i noranta de la formació rockera australiana.
‘Shot Down In Flames’ va ser animada i festiva, com sempre. El puntejat introductori de l’Angus a ‘Thunderstruck’ el vaig notar més lent de l’habitual i que en d’altres gires. Tot amb projeccions de muntanyes, llampecs, descàrregues d’alt voltatge dels protagonistes i flames de l’infern que els cremaven.
‘Have A Drink On Me’ és un tema que sempre m’ha entusiasmat, i més en directe.
Entre cançó i cançó sempre s’esperaven trenta segons aproximadament, suposo que per poder reposar. Un silenci i temps per ‘Hells Bells’, molt ben executada com no podia ser d’una altra manera. Seguida per ‘Shot in the Dark’, single del seu darrer disc d’estudi pandèmic.
Per aquesta gira han recuperat ‘Stiff Upper Lip’, una cançó de l’any 2000 que sona, com quasi tot AC/DC, als anys setanta.
‘Shoot To Thrill’ va electritzar i animar encara més als assistents, seguida de ‘Sin City’, un clàssic del ‘Powerage. Distorsió crua, baix i bateria ben compassats, guitarra rítmica i solista perfectament compenetrades i veu aguda. La va seguir ‘ Rock ‘N’ Roll Train, genial.
I ara tornen les fantasies d’adolescents amb ‘Dirty Deeds Done Dirt Cheap’, un ‘High Voltage’ que ens va electritzar amb un grup que ho dona tot a l’escenari, sempre.
‘Riff Raff’, tocant un tema dels setanta, ara al 2024, bateria i baixista marcant el ritme, no tan ràpid com el ‘Riff Raff’ del directe del seu disc ‘If You Want Blood’ i l’Angus, l’Steve i en Brian seguint el ritme més que dignament.
I per acabar els clàssics ‘You Shook Me All Night Long’, ‘Highway To Hell’, Whole Lotta Rosie’ i una Rosie aquest cop sense cap inflable gegant, sinó amb projeccions de llums de neó, que va enllaçar amb la sempre inesgotable ‘Let There Be Rock’: una cançó per seguir el tempo amb el peu, les banyes a les mans i una cervesa a la mà, que va acabar amb el posterior solo del senyor Angus Young.
Els bisos van ser per ‘T.N.T.’ i l’artilleria pesant dels canons de ‘For Those About To Rock (We Salute You)’, amb les salves, sempre contundents, pirotècnia final i tota La Cartuja corejant aquest himne creat per als estadis. La versió d’estudi és acollonat i viure-la en directe també ho és encara més.
Aquell 29 de maig vam viure una nit decibèlica, o el què és el mateix, una nit de rock d’alt voltatge: amb altes temperatures, suor, càntics i també cervesa: els ingredients que formen part d’un concert dels AC/DC.
Van repassar pràcticament quasi tota la seva discografia, amb una tria de temes que per a mi va ser molt encertada. L’Angus, en Brian, l’Steve, en Chris i en Matt ens van sacsejar tota l’espinada i vam entrar novament en una nova comunió sònica i rockera que sempre recordarem i mai oblidarem: els millors ens saluden!
Els vídeos d’aquesta crònica són de l’Ignasi Canal Serra.
0 Comentaris
Trackbacks/Pingbacks