BRUCE DICKINSON The Mandrake Project | Sortida: 1 Març 2024 | Segell: BMG
Crònica publicada originalment en castellà a The Sentinel
Una Ressenya De Dani “GhostOfCain”
Si va haver-hi res de dolent en la tornada de Bruce Dickinson i Adrian Smith a Iron Maiden el 1999, va ser, sens dubte, l’aturada que va suposar en la carrera en solitari del cantant britànic. Aquesta carrera ens havia brindat moments brillants en la dècada dels 90, des de “Tears of the Dragon” al “Balls to Picasso” o aquell infravalorat disc que és “Skunkworks”. El retorn al metall tradicional amb Roy Z i Adrian Smith a “Accident of Birth” o la colossal obra mestra “The Chemical Wedding”, perfecta unió del metall clàssic i modern editat en 1998 (a The Sentinel pots trobar les ressenyes de “Skunkworks” i “The Chemical Wedding” a la secció de Clàssics).
Després de tornar a la banda de Steve Harris, els seguidors de la carrera en solitari de Bruce ens hem hagut de conformar amb dos temes nous editats en 2001 dins del recopilatori “The Best of Bruce Dickinson” i amb “Tyranny of Souls”, un bon disc de metall que va sortir a la venda en 2005 amb el seu col·laborador habitual Roy Z però que es quedava lluny de la qualitat aconseguida a “The Chemical Wedding”.
Per això, l’anunci de l’edició de “The Mandrake Project” (que ve acompanyat d’una sèrie de novel·les gràfiques que s’aniran editant en els pròxims mesos) ens va omplir a molts d’alegria davant la possibilitat que Bruce i Roy Z fossin capaços de crear màgia musical de nou. Encara que el treball en el disc va començar en 2013, els compromisos de Bruce amb Iron Maiden, el seu tractament contra el càncer, la pandèmia del coronavirus i una interminable gira de presentació de la seva autobiografia, han motivat que no acabés de d’enregistrar-lo fins al 2023. Una dècada ha d’haver estat suficient per a enregistrar un gran disc, pensava jo. Il·lús de mi! “The Mandrake Project” és un disc mediocre que deixa la sensació d’estar a mig acabar, amb molts temes decebedors.
El fet que contingui preses vocals de Bruce registrades en moments molt diferents, des de principis dels 2000 fins a l’actualitat, no ajuda a millorar la sensació agredolça en escoltar el disc.
El disc està disponible en múltiples formats diferents. Jo em vaig fer amb l’edició de luxe, en la qual el CD ve en una caixa de grandària 7” i inclou un avanç de la primera novel·la gràfica. El disseny és, si obviem la portada (sembla una moneda de xocolata), força atractiu. En el musical, la producció de Roy Z resulta una miqueta decebedora (lluny queda el seu brillant treball als controls de finals dels 90 i principis del segle XXI). Al costat de Bruce i Roy Z, van participar en l’enregistrament del disc Dave Moreno a la bateria i Maestro Mistheria als teclats (ja presents a “Tyranny of Souls”), amb col·laboracions de Gus G i Chris Declerq a la guitarra, i Sergio Cuadros en els instruments de vent.
El disc comença amb “Afterglow Of Ragnarok”, un tema fosc amb una atmosfera que recorda a “Believil” i que va ser triat com a senzill de presentació. Un tema correcte, amb Bruce cantant de vegades en registres en els quals ja no es troba especialment còmode. La cosa millora amb “Many Doors To Hell”, un tema molt enganxifós sobre una vampiressa que musicalment podrien haver signat Scorpions a mitjans de la dècada dels 80. “Rain On The Graves” és una cançó que recorda molt al que Ghost fan en l’actualitat. Signat per Bruce Dickinson en solitari, el repetitiu de la tornada (tots sabem que plou molt a Anglaterra, però quedava clar sense necessitat de repetir-lo fins a l’avorriment) demostra que Steve Harris no és l’únic culpable d’aquesta tendència en els temes de Iron Maiden a dir el mateix una vegada i una altra.
“Resurrection Men” il·lustra els pitjors defectes del disc: un reescalfat d’influències inconnexes (de l’Espagueti Western a Black Sabbath) que no van enlloc i amb la que possiblement és la pitjor interpretació vocal que Bruce hagi enregistrat en tota la seva carrera. 6 minuts i 26 segons que no s’acaben mai.
Després de “Fingers In The Wounds”, una crítica als influencers amb una bona tornada, una de les millors interpretacions vocals del disc (fa gust de glòria després de “Resurrection Men”), i un interessant fragment musical amb influències aràbigues, ens trobem amb tres temes signats per Bruce Dickinson en solitari: “Eternity Has Failed” és una recreació de “If Eternity Should Fail”, tema de les primeres sessions de gravació del disc que va agradar tant a Steve Harris com per a usar-lo amb Iron Maiden a “The Book Of Souls”. Més enllà d’alguns canvis en la part instrumental i en la lletra, no aporta res que no sabéssim des del 2015.
“Mistress Of Mercy” és un bon tema que fa referència a la música com a inspiració, mentre que “Face In The Mirror” és una balada acústica amb una bonica lletra sobre els problemes associats a les addiccions. No és el millor tema en aquest estil que hagi enregistrat Bruce, però és dels més destacats del disc. Inclou el segon solo de Bruce a la guitarra (el primer el trobem en “Resurrection Men”).
El millor i el pitjor ho trobem al final. “Shadow Of The Gods” és un tema que va ser escrit per a aquest projecte amb Rob Halford i Geoff Tate (“Tyranny Of Souls”, del disc homònim, era un altre). Enregistrat fa gairebé 20 anys (quelcom que resulta evident en la veu de Bruce), és una fenomenal cançó que barreja metall clàssic i progressiu i cobreix diferents ambients musicals amb brillantor. “Sonata (Immortal Beloved)”, per contra, és un experiment fallit. Originalment enregistrat en una maqueta com una improvisació vocal de Bruce Dickinson en una sola presa sobre una base instrumental enregistrat per Roy Z, el tema va quedar oblidat fins l’any passat, en el qual Bruce va tenir la idea d’incloure’l en el disc sense tot just afegits. Gairebé 10 minuts de tedi en els quals el millor (possiblement l’única cosa salvable del tema) és poder escoltar com sonava la veu de Bruce Dickinson a principis del segle XXI.
La tornada de Bruce Dickinson com a artista en solitari és un esdeveniment que celebrem. Esperem que no trigui 19 anys en tornar a editar un altre disc i, especialment, que sigui capaç de produir quelcom millor que “The Mandrake Project”.
Dani "GhostOfCain"
Col·laborador a The Sentinel i El Rock-Òdrom
0 Comentaris