IRONBOUND: Serpent’s Kiss | Sortida: 15 de març de 2024 | Segell: Ossuary Records

Crònica publicada originalment en castellà a Rocka Rolla Webzine

Aquí totes les ressenyes d’El Rock-Òdrom

Pocs mesos després del seu llançament mundial arriba a les nostres mans “Serpent’s Kiss”, el segon llarga durada d’Ironbound, un treball precedit en el temps per la maqueta “She-Devil” (2017), el single “Witch Hunt / Lifeblood” (2018) y l’òpera prima “The Lightbringer” (2021).

Des del primer solc del disc queda palès que el propòsit de la banda no és un altre que seguir ampliant la base sonora de l’estil nascut amb l’eclosió de la NWOBHM i celebrar així la vida, l’obra i els miracles de la seva formació de capçalera, els londinencs Iron Maiden.

Un fet com aquest no hauria de ser negatiu per se (cadascú ha d’expressar-se com vulgui, només caldria!), però quan és més que evident que el model de la donzella de ferro dona mostres d’entumiment, en part pel seu implacable i personal segell, trobar-nos amb una banda que revisita fil per randa tots els tics en grau supí (això és: recurrents melodies harmonitzades de guitarra, baix cavalcant, pomposos redobles de bateria i una veu de tessitura propera a la d’en Blaze Bayley, tot i que amb matisos més limitats), ens fa reflexionar sobre si és necessari estirar tant el xiclet, quan potser ja no dona més de sí.

Però com contra gustos no hi ha res escrit i nosaltres no som ningú per a dilapidar la tasca d’aquells que amb la seva música alimenten les nostres ànimes, més enllà de donar una senzilla i simple opinió, hem de ser justos amb el conjunt polonès format a la ciutat de Rybnik el 2014 per en Zbigniew Bizoń al baix, l’Adam Całka a la bateria, en Łukasz Krauze a la veu i en Michał Halamoda i en Krzysztof Całka a les guitarres, i valorar els seus temes en la seva justa mesura, deixant de banda els possibles prejudicis personals.

Doomsday To Come traspua cent per cent essència maiden, inclou una tornada molt ben construïda i dona fe de l’excel·lent rendiment que oferirà en Michał Halamoda a les parts solistes de guitarra al llarg de totes les pistes. Aquesta profunda atracció que els de la regió de Silèsia senten per la banda de l’Steve Harris es fa més evident encara amb Holy Sinners, l’exemple més clar que trobarem de la devoció absoluta que Ironbound rendeixen als britànics.

El tema que titula el disc ens apropa a un estil més personal i menys encotillat, permetent-nos gaudir de la lliça entre els tamborinejos i els riffs per part dels germans Całka, així com d’un parell de fantàstics solos, mentre que  The Destroyer Of Worlds, amb una hipnòtica línia de guitarra, una esclatant instrumentació i una combinació de diferents atmosferes, ens lliura una altra estrofa principal excelsament sargida.

The New Dawn comença calmós per a donar pas a un mig temps sense majors pretensions, Forefathers’ Rites recupera el pols amb una altra laboriosa interpretació solista a càrrec de n’Halamoda, de la mateixa manera que també el recobra el següent tema, Vale Of Tears, tot i que cap dels dos aconsegueix evitar que la segona meitat del treball es sumeixi en l’apatia. Finalment, l’extensa The Healer Of Souls impregna d’èpica els darrers minuts d’un àlbum al qual només podem afegir una irrebatible proclama: Up the Irons!

Vols col·laborar a El Rock-Òdrom fent ressenyes, cròniques, entrevistes o el que et roti? Doncs escriu a hola@elrockodrom.cat

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!