DREAM EVIL Metal Gods | Data de sortida: 26 Juliol 2024 | Segell: Century Media
Una ressenya de Rubèn Rodríguez Viñals
Dream Evil són uns vells coneguts de l’escena metalera europea. Aquest conjunt, format per components de diverses formacions, al meu entendre mai han estat prou valorats. I això que fan un Metall clàssic de molta qualitat. No han obtingut el ressò mediàtic com altres grups.
En Fredrik Nordström volia fer Metall i conegué a en Gus. G. durant unes vacances. Es troben finalment a Göteborg, Suècia; la llar de Dream Evil.
L’Snowy Shaw fou la primera persona que van convidar a formar part del projecte. En Shaw havia tocat amb Mercyful Fate. Més tard van entrar el cantant Niklas Isfeldt, el qual anava acompanyat del baixista Peter Stålfors.
Signaren contracte amb Century Media Records i incialment s’havien d’anomenar ‘Dragonslasyer’; però finalment van trobar inspiració en el disc d’en DIO: Dream Evil.
El primer disc, anomenat ‘Dragonslayer’ els va permetre tocar de teloners dels Blind Guardian. També han fet de teloners de Hammerfall i Masterplan.
El disc anterior ‘Six’ i de fet tota la discografia de Dream Evil és una bateria sònica d’himnes. Si haig de triar només una cançó del ‘Six’ em quedo amb ‘Sin City’.
La formació del disc que Metal Gods és la següent: Niklas Isfeldt a la veu, en Mark Black a la guitarra solista, en Fredrik Nordström com a guitarra rítmica i teclat, en Peter Stålfors al baix, i en Pat Power com a baterista.
‘Metal Gods’ comença amb la cançó que dóna nom a l’elapé; és una clar homenatge als clàssics que els han inspirat a fer el què fan ara; com els Judas Priest, els Iron Maiden, Saxon o els Manowar. ‘Metal Gods’ no dóna treva; uns dels millors temes d’aquest llarga durada.
Ara sí, arriba ‘Chosen Ones’; més que un himne, és una dosi de força a tota la humanitat. Dream Evil ens injecten adrenalina poderosa per creure amb el Metall: són la força escollida.
‘The Tyrant Dies at Dawn’ ràpida, doble bombo i guitarres frenètiques i amb una tornada poderosa. Els arranjaments de ‘Lightning Stikes’ son igualment ràpids i sense cap concessió. ‘Fight in the Night’ i més endavant ‘Born in Hell’ no ens permet reposar ni un instant.
‘Master of Arms’ a mig temps ara sí, tenim un moment per reposar; o això crèiem perquè aquest mig temps és una piconadora sònica. Amb tornades poderoses i cors que enlairen l’ànima metàl·lica. En Mark Black executa una guitarra solista perfecta.
Acabem amb ‘Insane’ una tema amb una guitarra rítmica molt Dream Evil. ‘Night Stalker’ bestial i ‘Y.A.N.A.’ ens recorda la rapidesa del pas del temps i com s’ha de passar sempre pàgina i trobar noves llums que ens guiïn cadascun dels nostres dies aquí.
0 Comentaris