TRIST Nostalgie | Data de sortida: Abril 2012 | Segell: Fallen Empire Records
Una ressenya de Gerard Asunción
Trist és una banda txeca inactiva de Depressive Black Metal formada per un sol membre, de nom Jan, que composava la música i tocava tots els instruments. Als directes i en algunes gravacions d’estudi la bateria l’havia tocat un músic de sessió; no és, però, el cas de “Nostalgie”, l’EP que ens ocupa.
Aquest EP de dues cançons, titulades “Nostalgie I” i “Nostalgie II”, es va publicar el 2012 i és l’antepenúltim llançament de la banda, seguit de “Nostalgie III” el mateix any i “Večerní samoty” el 2013. La trajectòria de la banda comença el 2004 amb la maqueta “Do tmy žalu i nicoty” i acaba amb l’esmentat EP del 2013. El mateix Jan va anunciar la fi de Trist i va obrir una pàgina a internet, on se li podien fer preguntes i ell les responia; pàgina que no he arribat a utilitzar i que ja no segueix activa. El que sí segueix actiu és el seu facebook, on ha anunciat que farà reedicions en vinil de la seva música, on esclareix també que Trist seguirà inactiu pel que fa a crear noves cançons.
La música de Trist es caracteritza per la tristesa −valgui la redundància−, el minimalisme i l’opacitat. El tempo de les cançons és moderat, i la bateria manté el mateix ritme durant tota la cançó, de vegades amb alguna variació subtil; el ritme és relaxat, sense “blast beats”, sense canvis, sense complicacions. En la majoria de treballs, però especialment a “Nostalgie”, la guitarra està en primer terme, sonant per damunt de la resta d’instruments. La bateria queda de fons, però més encara la veu, que consisteix en alguns xiscles ocasionals. Probablement “Nostalgie” sigui el treball on aquesta és més esporàdica i sona més de fons. En quant a l’opacitat, em refereixo a que el so és brut, hi ha molta distorsió i molt de “reverb”; això fa que sigui difícil distingir alguns sons. El baix es nota, perquè hi ha greus, però queda enterrat sota les guitarres. En quant a aquestes, unes fan les notes més greus de l’acord i unes altres fan un contrapunt més agut, aportant riquesa harmònica. Un so brut, empastifat, que en moltes ocasions seria un defecte, aquí juga a favor. No arriba a resultar molest, sinó que aporta atmosfera i profunditat, és a dir que enriqueix l’escolta enlloc de fer-la desagradable. La manca de claredat es nota sobretot a les baixes freqüències.
En quant a la composició, es tracta d’uns pocs riffs repetits fins la sacietat, molt similars entre sí. La mateixa nota es repeteix durant dos o quatre compassos, produint un efecte hipnòtic. No fa ús del “tremolo picking”, la tècnica de guitarra que predomina al black metal, consistent en tocar fuses amb la pua. En canvi, toca corxeres. Malgrat això, l’efecte produït és similar al trèmolo tal com s’utilitza habitualment al black metal, excepte perquè sona més relaxat. Les dues cançons: “Nostalgie I” i “Nostalgie II”, són realment dues parts més que dues cançons, ja que presenten una enorme similitud, i podrien semblar la mateixa cançó si no hi hagués un silenci entre l’una i l’altra. Es té la sensació de que s’està reprenent el mateix tema després del breu silenci entre ambdues. La composició dels riffs i la monotonia creen un efecte altament melancòlic.
“Nostalgie” és sens dubte un dels seus millors treballs, però també cal destacar −encara que comentar-los seria cosa d’una altra ressenya− els seus treballs “Stíny”, “Sebevražední andělé”* i “Zrcadlení melancholie”*, que malgrat mantenir un mateix estil són diferents entre si. Pel que fa a “Nostalgie”, podem acabar destacant-ne el poder hipnòtic, calmat i alhora serè, que ens pot acompanyar en moments de tristesa o introspecció. No és dissonant ni desagradable, és pràcticament instrumental. En definitiva, un so que ens atrapa i que segons el nostre estat d’ànim ens aportarà diferents sensacions. Pot ser que no ens agradi perquè no és alegre, perquè ens posa tristos, i certament per això seguirà sent música “underground”. Però la tristesa i les emocions que no ens agraden formen part de la vida, ho vulguem o no, i sempre serà necessari que existeixi música capaç d’expressar-les i convertir-les en un gaudir estètic.
*He d’avisar que la portada del “Zrcadlení melancholie” pot ferir sensibilitats, ja que mostra autolesions. La del “Sebevražední andělé” mostra un bosc, però hi ha una portada alternativa que també mostra autolesions. Aviso perquè ningú s’hi trobi sense voler. No es tracta d’una apologia d’aquest tipus de conductes de risc, sinó que té a veure amb la història d’en Jan i de com l’integra en la seva música. És una qüestió personal i de salut mental, que certament no té res de bonic, però troba una expressió artística sota el nom de “Trist”.
Gerard Asunción
Col·laborador d’El Rock-Òdrom.
Un plaer llegir una ressenya en català sobre un artista que hauria de rebre molt més de reconeixement. Amb el seu romanticisme harmònic i els seus paisatges sonors propers al shoegaze (o fins i tot al noise, quan la distorsió és fa més fangosa i expansiva), penso que es va anticipar o com a mínim va arribar de manera contemporània a les mateixes idees que altres grups molt més famosos, conservant, a més, l’essència del gènere intacta.
Convido a tothom a escoltar ‘Květy snových dálek’, la seva darrera cançó. Dolor, somieg i una sensibilitat extraordinària, el colofó ideal per a un projecte que va acabar prematurament; potser, perquè ja havia dit prou.
Moltes gràcies pel teu comentari, Vímet!