NEMAIND i LITÚRGIA | Quan: 28 Desembre 2024 | On: Hangar 05
Una Crònica d’Oleh Dovhal
Un fresc dia de desembre, quan jo estava en una dura batalla contra la floridura al meu cau a Reus, en César em va proposar assistir a un esdeveniment a Barcelona anomenat “Fosca nit, tràgica nit”. A primera vista, organitzar una expedició a Barcelona per veure Nemaind, que ja havia vist en directe, i Litúrgia, dels quals no en sabia res, no em semblava la millor idea.
Però què hi farem, sembla que anar a Barcelona als concerts de Nemaind és el meu destí i la meva creu, i el 28 de desembre vaig sortir de l’estació de Sants, talment com aquell dia que Nemaind va actuar a la Festa Major de Sants. Aquesta vegada, segons la trista tradició de Rodalies de Catalunya, el tren va arribar amb molt de retard, i tot i que vaig marxar de Reus molt d’hora per tenir temps de passejar per la capital catalana, en arribar a Sants em vaig haver de donar molta pressa.
Al cap d’una hora i escaig, finalment em vaig trobar amb en César i vaig sentir la veu d’El Rock-Òdrom en viu. Després de completar tots els procediments previs en un bar a prop del recinte, ens vam dirigir a l’Hangar 05, on l’esdeveniment havia de tenir lloc. A l’entrada s’havia reunit una multitud considerable, tenint en compte que es tractava d’un local molt petit.
Mentre ens preguntàvem sobre la causa d’aquesta gran assistència –la popularitat de les bandes, el sorteig de premis valuosos o un dels últims concerts de metall el 2024– directament al carrer, sense seguretat ni paparazzis, van aparèixer les estrelles de la nit, els Nemaind. La màgia nadalenca era imparable, i els músics es van posar a la taquilla. Tot això va crear l’ambient festiu d’un concert casolà.
Els primers a pujar a l’escenari van ser els Litúrgia. És una d’aquelles bandes atrevides que, sense haver publicat cap enregistrament, ja fan concerts a tot drap. De primer moment, podria semblar que és una banda tribut de Batushka, amb robes monàstiques, icones i espelmes, i, a més de tot això, amb el nom que coincideix amb el de l’àlbum llegendari dels polonesos. Però des dels primers acords es va fer evident que Litúrgia no té cap problema amb l’originalitat. Musicalment, són molt diferents de Batushka i ofereixen un stoner doom metal de qualitat amb una veu neta i monòtona que imita els cants litúrgics. Tot això em va recordar grups tan emblemàtics com Sleep, Om, Yob i, entre els menys coneguts però més similars, Ил (IL) de Rússia. Com a interludi, van interpretar una melodia solemne i els meus amics catalans em van explicar que és el Virolai. Bé, la vida és un aprenentatge constant.
Com passa amb certs grups de temàtica religiosa com Batushka i Cult of Fire, l’actuació de Litúrgia va ser un espectacle per llogar-hi cadires amb celebració de sagraments de l’església i una interacció activa amb l’audiència de diverses maneres i vies, inclosa l’oral, ja que al públic es va oferir participar en una comunió. Els assistents a la sala van ser alimentats amb el cos i la carn de Jesucrist, beneïts amb aigua (alguns per voluntat pròpia, altres per voluntat de Déu) i van veure una petita improvisació amb el trencament d’una figura d’anyell (per fer més fàcil recollir les restes de l’Agnus Dei, prèviament s’havia estès un drap). El vocalista va realitzar totes aquestes accions sagrades durant els passatges instrumentals. I en una de les últimes cançons va passejar per la sala per donar la mà a tots els presents.
Un altre ritual destacat va ser el lliurament dels premis al guanyador d’un concurs a Instagram. Tot el fons del premi havia d’anar a una sola persona: tot o res! Entre els premis hi havia una samarreta de Litúrgia, el disc “La més gran de les tragèdies” de Nemaind i… ara ho miro… adhesius dels grups i un joc d’adhesius de la Sacra Famiglia en italià. Bé, he de confessar que el guanyador vaig ser jo. Sense dubte, aquests presents són imprescindibles per a qualsevol llar. Feia uns vint anys que no portava samarretes de bandes, i per fi tinc un motiu per reprendre aquesta noble tradició. Pel que fa al disc, és el tercer que entra a la meva fonoteca física a Catalunya, després d’un d’Urgila i un altre de Vidres a la Sang. Cal destacar que tots els discos no només són en català, sinó que també m’han arribat de franc. Encara que no tinc cap aparell per escoltar-los, cada disc té la seva història i m’escalfa el cor les fredes nits d’hivern, i no cal dir que la història que va passar a l’Hangar 05 és molt interessant.
Amb això, la primera part de “Fosca nit, tràgica nit” es va acabar, i durant l’entreacte vam sortir al carrer per agafar aire i adonar-nos de tot el que havia passat. En particular, va ser curiós discutir l’aspecte lingüístic, ja que algunes de les cançons de Litúrgia eren en català i altres en anglès. Pel que fa a aquestes últimes, notaria que els ja esmentats Batushka i Cult of Fire van aconseguir l’èxit sense l’anglès, convertint l’eslau eclesiàstic i el txec en una part essencial de la seva imatge. A més, Catalunya, a diferència d’Anglaterra, té una rica tradició de la Inquisició, així que el català hi està escrit.
Els següents a actuar van ser els Nemaind, i aquí tampoc no hi ha pau per al meu torracollons intern. El grup porta el nom d’una de les deesses irlandeses de la guerra, i a la pàgina d’Instagram s’indica clarament la pronunciació: /ne’majnd/. Però en irlandès aquesta paraula es pronuncia com /’nʲɛmanʲ/, /’nʲɛwanʲ/ i fins i tot /’nʲavanʲ/, totes les variants amb l’accent a la primera síl·laba, sense el diftong i amb la de muda. Tanmateix, com va objectar en César, en català és correcte /ne’majnd/, una tesi difícil de rebatre.
Aquest grup, que en només dos EPs ha evolucionat del melodic death metal al modern gòtic melancòlic progressiu pito pito gorgorito, va descarregar tot el seu poderós arsenal sobre els oients.
Les meves cançons preferides, “Fàstic” i “Spleen”, es van tocar primer i darrer respectivament, però entremig també van passar moltes coses interessants. Tot i que el segon EP m’agrada més (potser perquè el vaig escoltar primer), cal reconèixer que el tema “Eclipsi” sona especialment brutal en directe i és digne de tots els elogis. No puc dir el mateix de “Les últimes llums de tardor”, que enmig dels altres, sona una mica soporífer (encara que contra gustos no hi ha disputes).
En comparació amb l’actuació a la Festa Major de Sants, que es va fer a l’aire lliure i amb la presència de curiosos atrets per un estrany soroll, aquesta vegada tant el públic com els músics es van mostrar molt més actius. Durant les cançons de “La més gran de les tragèdies”, que inclouen molts fragments amb veu neta, la gent acompanyava cantant, especialment a “Tragèdia I” (“Amb la pena i la follia poses la melsa a la vida…”). Així doncs, tot i que la ciència no sap quants fans de Nemaind hi ha al món, entre ells segur que n’hi ha que són autèntics amants.
Com Litúrgia, Nemaind va preparar un ritual especial aquella nit: al costat de l’escenari es podia fer cagar el tió amb un acompanyament musical del grup. Quan explico els miracles catalans als bàrbars de terres llunyanes, aquesta antiga pràctica pagana sempre els causa la més gran sorpresa. Tant de bo, aquest any nou, el tió fes un esforç com cal i cagués molts nous discos de Nemaind, Litúrgia i altres ferrers del metall català.
L’espectacle va arribar a la seva fi, i l’audiència espiritualment satisfeta s’esvaïa a la nit barcelonina. Ens hi vam esvair també nosaltres, però només per materialitzar-nos tot seguit al mateix bar d’abans de l’esdeveniment. En resum, el concert va ser petit però molt memorable amb una atmosfera improbable en festivals grans. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
0 Comentaris