Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 1 Desembre 2017 // Segell: Art Gates Records

Em permetreu que comenci aquesta ressenya pel final del disc i després explicaré per què. El CD es tanca amb una versió de “Jawbreaker”, conegudissim tema dels Judas Priest que va aparèixer per primera vegada en aquell “Defenders of the Faith” de 1984, disc aquest que reflectia el capdamunt del que podríem denominar heavy metal “pur”. Tan sols dos anys després, tant els Judas Priest amb “Turbo” com els Maiden amb el “Somewhere in Time” (per citar algun exemple) es van embarcar en un gir musical que molts van criticar i que va incloure, entre altres aspectes, la utilització dels temuts teclats i sintetitzadors en els enregistraments d’estudi. El 24 de gener de 1984, data de sortida de “Defenders of the faith”, res d’això hi havia encara en el heavy metal i, tenint en compte que el Thrash a penes estava fent els seus primers passos (el debut de Metallica havia sortit només uns mesos abans), podríem dir que res hi havia “més heavy” que els Judas del “Defenders…”.

I sí, tan sols dos anys després, la duresa, la canya de la bona, ja no estava tant en els turbos i somewheres de Judes, Maidens i companyia. La duresa, ara ja sí, estava en el thrash que el 1986 ja havia explotat en totes dues ribes de l’Atlàntic. El Thrash va venir a ocupar un espai que el Heavy de la primera meitat dels ‘80 ja no podia o volia representar. Però clar, el Thrash, com tots els estils, tendeix a evolucionar ja que, si s’estanca, corre el risc de “veure’s superat” per nous estils que vagin encara més enllà.

Fa uns pocs mesos, escribia la ressenya de la primera demo de Sickoticks (veure aquí). En aquesta ressenya vaig escriure que, des del meu punt de vista, els de Sabadell havien sabut conjugar més que bé les arrels del Thrash amb, sobretot, el milloret de l’estil en el segle XXI, parint unes cançons 100% actuals però (o i) inconfusiblement thrashers i, per tant, fidels continuadores de l’estil pare. Els Juggernaut són també un grup de Thrash, sens dubte, però fiquen altres elements pròxims al Groove (sobretot en les veus i guitarres rítmiques) que, i aquesta és una opinió molt personal, no em transmeten més canya, em transmeten… alguna cosa que no m’acaba de convèncer.

Probablement, si jo fos aficionat o tingués les oïdes més educades al Groove, la meva opinió seria diferent però, a qui això escriu, li agrada el que li agrada i, encara que obert sempre a deixar-se sorprendre per altres sonoritats, hi ha vegades en què la cosa no m’acaba d’entrar com voldria.

I és aquí on torno a la versió de “Jawbreaker” que Juggernaut tanquen aquest “Out of the Ashes”. Malgrat la potent producció, malgrat algun gutural que sona per aquí, malgrat tot, no m’arriba, no em sona afilada. Se suposa (o pressuposo jo equivocadament) que 34 anys després, un grup d’arrel Thrash com és Juggernaut ens oferirà una versió de “Jawbreaker” que farà semblar l’original dels Judas una cançó d’esbarjo infantil. Però no ha estat així o, almenys, jo no ho he sentit així.

“Out of the Ashes” m’ha semblat, en general, una mica com una espasa d’acer molt pesada però poc afilada. Capaç de noquejar-te d’un sol cop però amb dificultats per a travessar-te fins a les entranyes. Arrenca bé, amb una intro que em recorda vagament a “Clockwork” dels Ángelus Apatrida per a, seguidament, colpejar-nos amb “Eye For An Eye”, portant-nos a batzegades cap a les següents cançons que, a poc a poc, i a mesura que el minutatge avança i les cançons se succeeixen, van desenganxant-me. “Dust To Dust”, és una de les cançons que millor reflecteixen la meva sensació general del disc: S’inicia amb un riff tremend i cap als 3 minuts té un solo bastant interessant, juntament amb un final avassallador, però aquest tractament de les veus tan… “modern”, a mi no em convenç. En “Shattered Star”, que és la que li segueix, la manera de cantar és totalment diferent, amb parts molt més melòdiques, però encara i així… no obstant això, el to i el ritme general de la cançó em semblen d’allò més interessant del disc. De fet, crec que si “Out of the Ashes” hagués tingut més elements dels que apareixen en aquesta cançó, el disc en el seu conjunt m’hauria atret bastant més.

Tot i que “Out of the Ashes” s’ha quedat lluny d’entusiasmar-me, això no significa que sigui un mal disc. Si ets dels qui gaudeixen d’aquest post-thrash (si se’m permet la llicència de citar-lo així), amb detalls que també podrien apuntar al Nu Metal, el debut de Juggernaut pot semblar-te bastant o molt interessant. Si, com jo, ets més clasicot, aleshores és possible que no t’acabi d’atrapar per moltes voltes que li donis. De totes maneres, per què no donar-li una oportunitat?

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!