Sickoticks – Sickosession

11 des., 2017 | Ressenyes

sickoticks sickosession

Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Data de sortida: 7 Abril 2017 // Segell: Autoeditat

Un dels senyals d’identitat del Thrash Metal és el lema “Més ràpid, més dur”. I és que l’estil en els seus inicis va pretendre (i va aconseguir) portar al Heavy Metal un pas més enllà quant a canya es refereix. A banda i banda de l’Atlàntic van sorgir munts de bandes, amb diferències notables entre les corrents americana i europea, però retroalimentant-se mútuament de manera constant.

L’estil va arribar a gaudir, per si mateix, d’una importantíssima popularitat a la fi dels ‘80 i inicis dels ‘90 però, com ocorregués amb el Power Metal a principis del present mil·lenni, l’escena va acabar saturant-se mitjada la dècada amb “més del mateix”. Alguns dels qui van voler anar més enllà van coquetejar amb l’Industrial, el “Metall Alternatiu” i fins i tot el Grunge, i els qui van voler seguir amb la línia més genuïna van anar quedant vells i oblidats… o gairebé.

No m’estendré ara excessivament en “la resurrecció” del Thrash a Europa, però sense la participació en aquesta resurrecció de clàssics de l’escena com Destruction o Kreator (i dels seus respectius magnífics re-debuts “All Hell breaks loose” i “Violent revolution”), deixant-se d’experiments i reivindicant una tornada a l’arrel essencial del que és Thrash Metal, aquest renéixer, des del meu punt de vista, no s’hauria produït i avui no tindríem coses tan prometedores com aquesta demo dels sabadellencs Sickoticks.

Han passat ja gairebé vint anys d’aquell ressorgiment i això de “més ràpid, més dur” fa temps que va ser portat un pas més enllà: Ara és encara més ràpid i encara més dur. A les nostres latituds també es va renovar l’interès per l’estil i van sorgir nombroses bandes avui ja ben conegudes com ara Ángelus Apàtrida, Crisix o Rancor. Uns altres com Metralla (no els valencians, els catalans) van aconseguir molta menys repercussió, tan sols una maqueta (“Fok a la barraka”) i la participació amb un tema de la mateixa en el sisè volum recopilatori del “Spain Kills” que va treure el segell Xtreem Music a la fi de la dècada passada.

D’aquells Metralla, i després de 7 anys d’aturada segons expliquen en el full promo, van néixer els Sickoticks, qui treuen la seva primera demo, aquest “Sickosession”, a l’abril del present 2017.

Les diferències no estan només en el canvi de nom. Encara que els Metralla que sonen a “Fok a la barraka” em recorden més als meus estimats Coroner que els Sickoticks de “Sickosession”, haig de dir que el canvi de nom i el rumb que prenen per aquest nou trajecte els ha sentat molt bé. El canvi més evident és en la veu de Berto Rodó: sembla un altre. No sé quant hi haurà de tractament a l’estudi o de millora tècnica manegant-se amb les cordes vocals, però el salt a millor és més que evident.

Els tres temes que componen “Sickosession” (“Sickosession”, “Better Than Hell” i “Trusted Hate”) són un cop de puny “encara més ràpid, encara més dur”. Tant que o li fiquen el que li fiquen en quant a riquesa compositiva i capacitat tècnica o això podria haver estat un aldarull de molta cura. De fet, la velocitat a la qual toquen “Sickosession” està fregant el límit quant al gust personal de qui això escriu, ja que tinc tendència a preferir la pesadesa extrema abans que l’extrema velocitat. El que passa és que a “Sickosession” tenim tal varietat de canvis de ritme que és impossible avorrir-se. Si, a més, després d’unes quantes escoltes, som capaços de “traspassar” la primera capa de distorsió que pobla aquest Thrash tan ràpid, ens adonarem de l’enorme treball tècnic que hi ha darrera de la guitarra solista de Pedro Calomarde (sense desmerèixer el treball dels altres membres del grup), qui combina magistralment la velocitat amb la melodia. Aquesta característica l’aprecio sobretot en el tercer tall, “Trusted Hate”, el meu favorit i que tanca la maqueta, però és una constant al llarg de tot el CD.

Tres temes donen per al que donen, i és obvi que amb una mostra tan petita no pot un assentar càtedra de res, però això de Sickoticks pot donar molt de si. En la fulla promocional de presentació ens diuen que ja estan treballant en la composició de nou material per a l’edició d’un disc complet. Jo, per raó de gust personal, demanaria de cara al LP que rebusquin i tornin a rebuscar per a donar-nos una cosa fonamental: varietat. No em refereixo a varietat simplement quant a canvis de ritme dins de la cançó, “Sickosession” n’està replet i són genials, sinó en l’estructura mateixa de les cançons; trencar el patró, vaja. És només un capritx meu, és clar, que facin el que vulguin, però haig de reconèixer que un LP complet en el qual totes les cançons seguissin el mateix patró (o molt semblant) al d’aquesta maqueta podria arribar a saturar-me. Ara bé, com el xupito de tres cançons que és “Sickosession”, la pantuflada que et dóna és el de la millor absenta. Estaré atent a la sortida del disc.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!

david llauradó

David Llauradó

Col·laborador d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú