LITÚRGIA I | Sortida: 6 Abril 2026 | Autoedició
La religió ha proveït la humanitat no només d’institucions podrides i supersticions dubtoses, sinó també d’un munt de símbols i imatges, de trames i motius. Per gaudir plenament de la potència i la profunda psicodèlia de la seva estètica, no cal ser creient (més aviat ben al contrari), i no és gens estrany que, dins del metall, la imatgeria cristiana coexisteixi amb l’anticristiana. Però si bandes com Batushka i Ghost acaben caient en una befa oberta de la religió, el doom metal, amb la seva meditativitat, permet aprofitar d’una manera més subtil i fecunda els dons de l’Esperit Sant. Ves a saber fins a quin punt són serioses en els seus exercicis religiosos bandes com Paramæcium, Om o Doomnezeu!
De l’Orde Pelegrina de la Santa Paüra, que hi ha al darrere de Litúrgia, se’n sap poca cosa, tret que es tracta d’un quintet de Barcelona amb dos músics vinculats a Furi Helium (fa poc aquest grup va passar per El Rock-Òdrom per una entrevista sobre el seu disc No Altar Stands Eternal). L’àlbum de Furi Helium del 2022 es tancava amb el tema “World of Ideas”, que, com a peça de doom metal, sobresortia força dins d’un disc de thrash metal -potser allà ja s’intuïa el que vindria després.
Litúrgia va veure la llum l’estiu del 2023, va debutar en directe el setembre del 2024, i el desembre del 2024 en César i jo vam assistir al seu concert amb Nemaind a Hangar 05 (aquí la crònica del concert). Aquell vespre vaig guanyar una samarreta de Litúrgia que encara avui continua fent servei, deixant bocabadada la gent. Bé, l’espectacle amb hàbits de monjo, espelmes i missa era ben vistós, però per fer-se una idea completa del grup faltava algun material d’estudi.
Durant un any i mig després de l’inici de les misses públiques, l’Orde es va estar d’editar cap corpus de revelació. El novembre del 2025 es va anunciar la fi del pelegrinatge a l’estudi Farm of Sounds, on Eloi Boucherie va enregistrar i mesclar el tan esperat àlbum de debut. Després, coincidint amb diverses festivitats religioses, Litúrgia va anar donant bones notícies a la seva parròquia. Així, el 25 de desembre, Nadal, es van presentar la portada i el títol del nou àlbum, “I”. El 18 de febrer, Dimecres de Cendra, va sortir el primer senzill, “El cavaller de Milany”. El 29 de març, Diumenge de Rams, es va publicar “Sang del fuster”. Finalment, el 6 d’abril, Dilluns de Pasqua, es va presentar l’àlbum complet.
A la portada hi veiem dos bocs topant de banyes sota un arbre: és un fragment del llenç que decora els directes de Litúrgia i que va crear Nil Molina. A la pintura original, aquests bocs s’oposen simètricament a una parella de senglars enfrontats sota un altre arbre, i es podria especular molt sobre la simbologia d’aquestes bèsties salvatges. El títol de l’àlbum és minimalista: ni tan sols “Litúrgia I” o “Litúrgia, Vol. 1”, sinó simplement “I”. Cosa que, per cert, indica la manca de superstició dels músics: i si Nostre Senyor volgués escarmentar el grup i no li permetés enregistrar “II”? Ja ho diu l’Escriptura: “no cantis victòria per demà, que no saps què et porta l’avui”.
En comparació amb aquell memorable concert de Nadal, que feia concebre certes expectatives sobre el disc, ja d’entrada sorprenen tres coses. Primer, totes sis cançons són en català, tot i que originalment alguns temes eren en anglès (“Els golluts”, “Sang del fuster”, “La cova”). Segon, tot i la imatge tan religiosa del grup, la majoria de les lletres no tracten de religió, sinó de diverses històries, llegendes i obscuritats de Catalunya. Finalment, l’element stoner no hi és tan determinant com m’havia semblat al concert. El resultat és força insòlit: com si Batushka, amb tota la seva parafernàlia eclesiàstica i els cants corals, toquessin música de clàssics com Candlemass i Cathedral, amb “1001 curiositats de Catalunya” com a lletres.
Al caràcter singular del disc hi contribueixen molt uns teclats que, tot i aparèixer només de tant en tant, sonen de meravella: no sols doblen la guitarra, sinó que es converteixen en una veu pròpia -com passa a “Els golluts” i “La cova”- i els presets són força psicodèlics.
És impossible no comparar Litúrgia amb Udol, que també fan doom metal en català amb una estètica medieval i veu neta, però Udol sona més èpic i combatiu, mentre que Litúrgia és més ombrívol i cerimonial. Les misses escèniques amb participació del públic fan pensar també en Cultum Mortis, tot i que, en el cas dels empordanesos, tot plegat no és un gaudi refinat de l’estètica cristiana, sinó un escarn antireligiós ben explícit. Sigui com sigui, si Litúrgia i Cultum Mortis compartissin cartell en algun bolo, això seria un espectacle més impactant que tot un Catalunya Triomfant.
Jo diria que la peça més interessant és “Comte l’Arnau”. La introducció amb acústica i solo de guitarra, seguida d’una estrofa força convencional, no augura res d’extraordinari, però després, a partir de la tornada, arriba una litúrgia tenebrosa inoblidable en la millor tradició de Batushka. Una altra cançó que em va fer pensar en les meves estimades planes est-europees és “El cavaller de Milany”, amb una tornada que sonaria perfectament en qualsevol església ortodoxa. Als fans d’Udol els agradarà “El Pas dels Gosolans”, la més llarga (12 minuts i mig!) i la menys ritualista. “La cova” s’obre amb una versió metàl·lica del Virolai i, a més, és el tema més canyer del disc, que em va recordar “Crida la terra” de Ferramenta.
De les sis cançons, només dues tenen un caràcter clarament religiós: “Sang del fuster”, dedicada a la crucifixió de Jesús i a l’Eucaristia, i “La cova”, sobre la Santa Cova de Montserrat i la llegenda vinculada. Tot i això, la manera litúrgica de cantar -amb una declamació uniforme i un cant amb síl·labes allargassades-, els cors i la reverberació donen a tot l’àlbum una forta sensació de religiositat.
Cal destacar que “Sang del fuster” és l’única peça que no té cap connexió directa amb Catalunya. En conjunt, però, és una mena d’audioguia de la part muntanyosa del país: quatre temes giren al voltant dels Pirineus i un de Montserrat.
Amb la història del comte Arnau no sorprendràs gaire els metal·lers catalans -Cultum Mortis, Forja, Turment Nocturn i altres ja li han dedicat prou cançons-, però el cavaller de Milany, senyor del castell situat al cim de la serra del mateix nom, sembla que apareix per primer cop en el metall català. Igual que Arnau, aquest noble va ser castigat per forces sobrenaturals per la seva desmesurada set de viure (les històries de comtes medievals que acaben malament semblen ser habituals en la mitologia catalana).
Amb les muntanyes també s’hi relacionen la resta de cançons del disc: “La cova”, sobre la troballa de la Mare de Déu de Montserrat; “El Pas dels Gosolans”, sobre un coll de la serra del Cadí de mal arribar, que feien servir caminants, traginers, segadors i contrabandistes; i “Els golluts”, sobre una petita comunitat marginada i estigmatitzada de la Vall de Ribes que patia goll a causa de la manca de iode i de l’endogàmia.
“L’esperança que es retarda afligeix el cor, la que es compleix alimenta com l’arbre de la vida.” Litúrgia no ha desaprofitat els seus primers tres anys, i tenim una obra molt sòlida i una candidata seriosa a ser el disc de l’any. Molt bé, molt bé.
Oleh Dovhal
Ningú sap pronunciar el meu nom!
uauuuu..currada de resenya