Whirlwind + Damaged | Laut (Poble-Sec, Barcelona) | Divendres 15 de maig de 2026
El proppassat dissabte 25 d’abril, quan vaig entrevistar a Whirlwind a la ràdio l’endemà de la sortida del seu segon disc 1640, entre d’altres coses em van parlar del concert de presentació de l’àlbum a la sala Laut del Poble-sec. Era una sala que cap d’ells coneixia i, evidentment, tenien el neguit lògic sobre què tal sonarien allà i, encara més, sobre com aniria la venda d’entrades.
Jo ja coneixia la sala d’un concert anterior al que hi havia anat, i és pertinent indicar que és una sala amb una discretíssima entrada a peu de carrer i una estructura allargassada, una mena de tub amb l’escenari a una punta i la barra a l’altra (una barra amb uns preus per consumició llarguíssims, per cert). Aquesta característica física de la sala fa que sigui fàcil quedar-se lluny de l’escenari, ja que al ser un espai estret, per poc que hi hagi una mica de gent és fàcil quedar-se enrere.
Centrant-me en la jornada d’ahir, vaig anar amb temps i ja a la sortida del metro em vaig trobar amb l’Artur Julió, guitarrista de Whirlwind, amb la seva samarreta dels Rainbow amb la portada del Rising posada i esperant als seus companys per a no sé què. Després d’una breu conversa i de confirmar-me la que venda d’entrades havia estat prou satisfactòria, li vaig desitjar sort i vaig enfilar cap a la sala.
Un cop dins i sense entrada física a la mà perquè no n’han fet (és un fet com més va més recurrent, una llàstima) vaig saludar a alguns dels primers metal·lers que ocupaven la sala. Hi havia gairebé tot Redshark i en Philip (que avui tocaria amb Whirlwind) em va explicar la seva aventura al Keep It True, fent de guitarrista cover de la banda californiana Living Fast.
Poca estona després, pujaven a l’escenari els primers protagonistes de la nit: Damaged.
Damaged és una jove banda de la nostra escena metropolitana a la que he vist dues vegades en directe. La primera, fa cosa de dos anys, obrint per a Exessus i Savaged a Bóveda en un concert on em va cridar poderosament l’atenció l’energia i la gairebé insultant joventut del (aleshores) quartet. En aquests dos anys, Damaged s’ha estrenat discogràficament parlant amb l’EP Speed Merchänts i el més recent senzill Condemned.
Per a aquest concert a la Laut, Damaged ha esdevingut trio, dotant a la banda d’un tarannà més punk que la primera vegada que els vaig veure. Practiquen un brut speed black sense embuts, ple de tralla i amb cap mirament. Tot i que el gruix del públic encara no havia arribat a la sala (mai no entendré la manca d’interès general que hi ha per les bandes teloneres), una dotzena de joveníssims seguidors de la banda van posar-se a primera fila i van donar-ho tot, en perfecta comunió amb la banda. Com m’agrada veure aquest jovent, alguns per sota de la vintena, viure el metall d’aquesta manera!
Un cop acabada la pluja furiosa de Damaged, pixadeta i cap a fora de la sala a prendre una mica d’aire. Noves converses i salutacions vàries i de nou cap a dins per veure a la banda protagonista de la nit: Whirlwind.
Quan van començar, la sala ja presentava un aspecte amb el caliu que una bona nit de heavy metal mereix. No sé dir-vos quanta gent hi havia, però l’ambient era més que bo per a acompanyar com cal a la banda en el seu concert de presentació de 1640. Vaig agafar una bona posició tot just quan la intro tocava a la seva fi i la banda arrencava el seu concert. De seguida es va fer palès que l’estret escenari de la Laut queda petit per a una banda de cinc homenots com són els Whirlwind i, alhora, vaig constatar que el so de la descàrrega seria net i poderós. Potser vaig trobar a faltar una mica més de força a la guitarra però el conjunt va sonar potent, net i compenetrat.
Com Alexandre el Gran a la batalla de Gaugamela, Whirlwhind van sortir amb tota l’artilleria a fer-nos tot el mal possible. Sense contemplacions, van arrencar amb els tres senzills que van servir d’avançament a 1640: Days Of Doom, Winds Of Ash And Dust i Lese Majesty (Corpus De Sang). Veient la resposta del públic, es nota que eren de les cançons més conegudes del nou àlbum, amb uns quants punys alçats i caps que ballaven al ritme de la cançó.
De seguida es va veure que això és una banda amb ganes de fer trajectòria i no pas el grup en construcció que potser encara era quan 1714 va veure la llum fa tres anys i escaig. L’home al capdavant de tot durant el concert és la veu de Whirlwind, un Héctor Llauradó enorme que comanda la nau amb presència escènica i força vocal, taules i interacció amb el públic. És una llàstima que en aquesta interacció l’Héctor no considerés pertinent adreçar-se al públic en català, més sent un concert que es celebrava a casa i que els dos discos de Whirlwind parlen de com hem hagut de lluitar els catalans per poder seguir sent catalans… I què hi ha més català que parlar català? Però que ningú s’esveri, no faré mala sang amb això. Segueixo amb la crònica.
Tot i que 1640 era el protagonista de la vetlada, també va haver-hi espai per algunes de les cançons més celebrades de 1714 tals com Gallows Tithe o Torture, Knife And Fire i un parell més als bisos (tot i que no em vull avançar tant!). Quan Rage Of The Conqueror i Through Fire And Blood van caure, la banda ja estava plenament engranada i funcionant a tot drap.
A aquestes alçades de la funció, tota la pressió que Whirlwind poguessin sentir abans de començar, ja se l’havien espolsada amb escreix. Si de l’Héctor ja us ho he dit tot, l’Alfons feia volar els dits pel diapasó de la seva guitarra; el seu germà Jordi (més amagat darrera la bateria i els seus companys de banda) marcava el ritme amb solidesa; en Philip amb el seu baix dominava l’escena com el jove veterà que és i ho gaudia; i en Mark, el cap pensant de Whirlwind, si bé va començar el concert una mica seriot, a aquestes alçades ja tenia un somriure d’orella a orella dibuixat a la cara que no es va treure fins al final.
Arribant al final, van tocar Ready To Explode i by the Blood In Our Veins. Sobre aquesta segona deixeu-me dir que desitjava que la toquessin atès que és la meva cançó preferida del disc, però tenia els meus dubtes perquè durant l’entrevista a la ràdio em van explicar que era de les cançons que, en alguna ressenya, havia estat pitjor rebuda. Espero que vista la resposta del públic, participant i responent amb efusivitat a les arengues de l’Héctor, els Whirlwind hagin arribat a la conclusió que aquesta és una cançó que funciona esplendorosament en directe.
1640 el van acabar tocant sencer i gairebé en ordre. Us he de dir que sóc un ferm partidari d’això. És més, el que a mi m’agrada més és que una banda que presenta disc el toqui sencer, en ordre i sense intercalar cançons d’altres discos. I un cop defensat l’àlbum en qüestió de dalt a baix, aleshores ja tocar una selecció de la resta del seu repertori. Whirlwind no va ser tan radical com jo defenso però déu n’hi do; no és gens habitual que una banda toqui un disc sencer, ni en els concerts de presentació ni tampoc en els aniversaris que les bandes més veteranes fan de tant en tant de celebració de l’àlbum tal. Seran capaços Whirlwind de mantenir aquesta regla quan la seva discografia creixi? Ja ho veurem!
Lligat amb l’anterior, tenia curiositat per saber si Marching To Victory, la cançó que tanca 1640 i que dura poc més de tretze minuts, entraria dins el repertori a interpretar aquell dia. Sens dubte, una cançó amb aquestes característiques es menja un bon grapat de minuts de concert i la seva inclusió sol implicar-ne el sacrifici d’altres. Moltes de les grans bandes del nostre rotllo tenen grans cançons de més de deu minuts molt estimades pel públic, però tocar-les significa deixar a la banqueta un parell de clàssics d’aquells que tot cristu vol escoltar, i és difícil que es mantinguin.
Veurem si Whirlwind la mantenen o no amb el pas dels anys, però és segur que Marching To Victory és de les cançons que més han agradat de 1640 si ho jutgem per la resposta del públic que suava a les primeres fileres de la Laut.
Després, van marxar per tornar passats pocs minuts i tancar la seva actuació amb dos dels talls més reeixits de 1714: The Call i Immortal Heros, dues d’aquelles cançons que funcionen de meravella per tancar un concert. Un concert que se’m va fer curt… perquè va ser curt. No crec que arribessin a l’hora i vint. Amb un parell més de 1714 l’actuació hauria estat més rodona però ep, ells van buidar el pap, nosaltres el vam rebre encantats i no queda més que felicitar-los.
En acabar, em vaig apropar a l’escenari, em van donar el llistat de cançons interpretades i que acompanya gràficament aquesta crònica i l’Artur em va regalar el CD de la seva altra banda Steelforce (gràcies, tiu). Sé que enguany encara tindré oportunitat de veure’ls potser un parell de vegades més i friso perquè arribi el moment. M’ho passaré molt bé!
César Rojas
El Heavy Metal va entrar a la meva vida d'adolescent i me la va canviar. Avui segueix essent una afició que m'omple i m'ocupa temps. Entre d'altres coses, sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom
La meva manera de guanyar-me la vida https://comunica.barcelona
0 Comentaris