METALLICA + GOJIRA | METALLICA + PANTERA | Divendres 3 i Diumenge 5 de juliol de 2026 | London Stadium (Londres)
Una Crònica De Dani “GhostOfCain”
Per diverses raons, fins al juliol del 2026 només havia pogut veure Metallica en directe una vegada, a Lisboa l’any 1999. En aquella època era molt més fàcil que alguna cosa m’impressionés i, tot i que em van agradar força, no em van deixar pas bocabadat.
Han passat gairebé 30 anys d’aquell concert i, amb l’al·licient que tocarien dos repertoris completament diferents amb teloners també diferents i de gran nivell, em vaig animar a comprar entrades per veure la banda a l’Estadi Olímpic de Londres i comprovar si la meva impressió sobre el seu directe havia canviat. I tant que va canviar: gràcies a dos concerts que són entre el millor que he pogut gaudir en més de 35 anys veient música en directe.
Una de les millors coses d’aquests grans esdeveniments és la possibilitat de retrobar-te amb amics que fa temps que no veus. En aquesta ocasió, vaig tenir la sort de passar una bona estona tots dos dies amb en Ramiro “Motörhead”, a qui havia conegut gràcies a The Sentinel i amb qui no coincidia des de la gira de comiat de Black Sabbath. Vam posar-nos al dia prenent unes cerveses en un pub i, després, vam anar cap a l’estadi un cop acabada l’actuació de Knocked Loose.
Tenia moltes ganes de veure els francesos Gojira després del sensacional concert que havien fet al Download Festival del 2016. Una dècada més tard, són una de les bandes de metal més grans del món i així van ser rebuts per la gran quantitat de públic que ja era dins del recinte. Van aprofitar l’hora de què disposaven de manera exemplar, recorrent l’escenari en forma de dònut situat al centre de l’estadi, amb un repertori centrat en Magma (“Silvera”, “Stranded”, “The Cell”) i Fortitude (“Born for One Thing”, amb què van obrir, “Amazonia” i “The Chant”), però sense oblidar discos anteriors com From Mars to Sirius, Terra Incognita i L’Enfant Sauvage. També hi va haver temps per a “Mea culpa (Ah! Ça ira!)”, la seva reinterpretació de la cançó emblemàtica de la Revolució Francesa. Per fer-ho encara més especial, van comptar amb la col·laboració de la soprano Marina Viotti, amb qui havien interpretat el tema a la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics de París del 2024. Un gran concert que em va deixar amb ganes de més.
Setlist Gojira:
Born for One Thing
Backbone
Stranded
The Cell
Flying Whales
Love
Mea culpa (Ah! Ça ira!) (amb Marina Viotti)
Silvera
Amazonia
The Chant (amb Marina Viotti)
The Gift of Guilt
Després d’una espera que em va servir per refrescar-me bevent aigua per combatre la calor, “It’s a Long Way to the Top (If You Wanna Rock ’n’ Roll)” d’AC/DC va començar a sonar deixant clar que la cosa arrencava. La intro habitual amb “The Ecstasy of Gold”, de la banda sonora d’El bo, el lleig i el dolent, va donar pas a un inici de concert espectacular amb “Creeping Death” i tot l’estadi rendit als peus de Metallica, cantant la lletra i corejant els riffs. “Harvester of Sorrow” i dos temes del Black Album (la veloç “Holier Than Thou” i “Of Wolf and Man”) van mantenir l’excitació, acompanyats per un so molt bo, contundent i clar alhora, sensiblement millor que el de l’any passat amb Iron Maiden.
Després d’una introducció pregravada que va servir perquè en Lars canviés de bateria, una trepidant “Lux Æterna” seguida de “If Darkness Had a Son” van representar 72 Seasons, el disc la gira del qual acabava aquell cap de setmana. Bons temes tots dos, especialment el primer. A continuació, James Hetfield, que va estar de molt bon humor tota la nit, va dir que ell i en Lars anaven a canviar-se el bolquer, però que ens deixaven amb en Kirk i en Rob. Com és habitual, van aprofitar per tocar fragments d’un parell de temes relacionats amb el lloc del concert i, en aquest cas, els escollits van ser “Sex & Drugs & Rock & Roll” d’Ian Dury i “Guns of Brixton” de The Clash, que, pel que es va veure, eren completament desconeguts per a la major part del públic.
Després d’aquesta pausa simpàtica, la cosa es va posar seriosa de nou amb un dels millors temes de la banda, “Fade to Black”, que em va posar la pell de gallina durant el fragment instrumental final. Francament impressionant la interpretació i francament impressionant la reacció del públic, amb més de 80.000 persones corejant les harmonies de guitarra. La intensitat va baixar una mica amb “Cyanide”, un tema menor de Death Magnetic, però es va recuperar amb aquella obra mestra instrumental que és “Orion”, dedicada per James al difunt Cliff Burton. Si “Orion” era un autèntic caramel per als fans de tota la vida, el següent tema, “Nothing Else Matters”, era apte per a tots els públics. Un dels temes que va permetre que la banda transcendís el metal i entrés en el selecte club dels grups que trenquen barreres entre estils, la interpretació va ser notable i va deixar una imatge impactant de l’estadi amb les llanternes dels mòbils enceses.
La recta final del concert va començar amb “Sad But True” (“Do you want heavy???”, preguntava James) i el ritme ja no va decaure, amb la potent “Hardwired”, seguida de “Fuel” i el seu espectacle de flames i explosions, “Seek & Destroy” com a únic record de Kill ’Em All i, per acabar, la fantàstica “Master of Puppets”.
Un concert immens que em va deixar més que satisfet. Al tren de tornada a casa em preguntava com seria la cosa diumenge…
Setlist Metallica:
Creeping Death
Harvester of Sorrow
Holier Than Thou
Of Wolf and Man
Lux Æterna
If Darkness Had a Son
Kirk and Rob Doodle
Fade to Black
Cyanide
Orion
Nothing Else Matters
Sad but True
Hardwired
Fuel
Seek & Destroy
Master of Puppets
I diumenge va arribar, i amb ell l’oportunitat de tornar a peregrinar a l’Estadi Olímpic per gaudir del segon concert de Metallica. En aquesta ocasió, els primers teloners eren Avatar (que em vaig perdre perquè vaig preferir conversar amb uns amics que tenien els seients en altres zones de l’estadi) i Pantera.
S’ha escrit tinta a cabassos debatent si té sentit o no una reunió de Pantera sense el 50% de la seva formació clàssica (els malauradament difunts Dimebag Darrell i Vinnie Paul), però el cas és que Phil Anselmo i Rex Brown han decidit celebrar el seu llegat musical amb Zakk Wylde a la guitarra i Charlie Benante (Anthrax) a la bateria. Més enllà de si aquesta tornada és apropiada, el cert és que ha permès al públic gaudir de la música d’una de les bandes de metal més influents de la història, i una prova ben clara en van ser els mosh pits durant la seva actuació. El repertori, amb un so contundent però amb la veu de Phil Anselmo una mica baixa en la mescla, va estar dominat per temes de Vulgar Display of Power i Far Beyond Driven, amb algun record del revolucionari Cowboys From Hell, amb el tema que dona nom al disc com a tancament del concert, i fins i tot un petit homenatge a Black Sabbath interpretant un fragment de “Fairies Wear Boots”. Mai han estat la meva banda, però van fer un molt bon concert.
Setlist Pantera:
A New Level
Mouth for War
Strength Beyond Strength
Becoming
I’m Broken
Cemetery Gates (intro, amb vídeo tribut als germans Abbott)
5 Minutes Alone
This Love
Fucking Hostile
Walk
Fairies Wear Boots
Domination/Hollow
Cowboys From Hell
Després d’una nova espera fent cua per poder refrescar-me, vaig tornar al meu seient, expectant davant la selecció de temes que Metallica havia triat per al segon concert. Amb “The Ecstasy of Gold” animant el personal, els quatre membres de la banda van sortir a escena i van atacar amb “Whiplash”. Toma ja. Allà vaig estar sacsejant el cap sense parar, acting like a maniac, i amb “For Whom the Bell Tolls” – sensacional – tocava alçar el puny i recordar els voluntaris de les Brigades Internacionals que van lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil espanyola al so d’una de les millors cançons de heavy metal de la història. El viatge als inicis dels vuitanta va continuar amb una sensacional “Ride the Lightning”, abans que, amb “The Memory Remains” (record al denostat Re-Load), la banda posés tot l’estadi a cantar “Na, na, na, na” com si fóssim Marianne Faithfull. Quin començament.
“72 Seasons” i “Screaming Suicide”, temes de 72 Seasons, van ser ben rebuts i van arribar abans que Rob i Kirk tornessin a quedar-se sols a l’escenari per entretenir-nos tocant fragments de cançons. En aquest concert les escollides van ser “Electric Funeral” de Black Sabbath – dedicada a Ozzy Osbourne – i “Holidays in the Sun” de Sex Pistols.
Ja amb Lars i James de tornada, “The Day That Never Comes” va ser una mostra del gran material que incloïa Death Magnetic i va precedir “Wherever I May Roam”, clàssic entre clàssics. “The Call of Ktulu”, el fantàstic tema instrumental inclòs a Ride the Lightning, va ser un regal per als seguidors de la primera etapa de la banda. Gran interpretació del tema que, igual que havia passat amb “Orion” al primer concert, va ser dedicat a Cliff Burton.
Si divendres la balada havia estat “Nothing Else Matters”, la triada diumenge va ser “The Unforgiven”, demostrant que al Black Album hi ha temes bons per donar i per vendre. Després d’aquest moment de relativa calma i uns compassos de …And Justice for All, Metallica ens van demostrar que sempre han fet grans versions interpretant “Whiskey in the Jar”, recordant Phil Lynott, i superant la versió que en el seu dia havien fet Thin Lizzy del tradicional tema irlandès.
La recta final del concert va començar amb una introducció pregravada que va donar pas a una frenètica “Blackened”, amb el públic absolutament entregat, i la més recent però igualment contundent “Moth Into Flame”. A aquestes alçades era bastant clar que faltaven dos temes per tocar. El primer va ser “One”, aquell insuperable al·legat antibel·licista amb una interpretació magnífica, acompanyada de flames i pirotècnia, que ens va posar la pell de gallina. Impressionant. Per acabar, com no podia ser d’altra manera, “Enter Sandman”, el tema de Metallica que coneix fins i tot la gent que no sap qui són Metallica.
Amb “Enter Sandman” encara sonant, vaig enfilar cap al metro reflexionant sobre tot el que havia pogut gaudir aquelles dues nits. Metallica van donar una lliçó de heavy metal i van demostrar les raons per les quals són la banda de metal més gran de la història. Si haguéssim de posar alguna pega, podríem mencionar que l’escenografia de la gira probablement lluiria més en un recinte tancat i de dimensions més reduïdes. A més, el fet de canviar la posició de la bateria sobre l’escenari feia que les torres de so, de vegades, impedissin veure amb total claredat què passava a l’escenari que, tot sigui dit, es trobava en un codi postal diferent del meu seient, però així són els concerts d’estadi. En qualsevol cas, els aspectes positius van superar de llarg aquests inconvenients.
No vull acabar la crònica sense treure’m el barret davant de tot el que fa la banda per als menys afortunats a través de la seva fundació All Within My Hands. Al llarg dels anys, milions de dòlars han estat donats a causes benèfiques i projectes educatius. Durant la seva visita al Regne Unit, la banda va impulsar diverses iniciatives perquè la gent donés sang, va proporcionar beques d’estudi per a joves de famílies desfavorides i va fer donacions a bancs d’aliments… Un exemple a seguir.
Setlist Metallica:
Whiplash
For Whom the Bell Tolls
Ride the Lightning
The Memory Remains
72 Seasons
Screaming Suicide
Kirk and Rob Doodle
The Day That Never Comes
Wherever I May Roam
The Call of Ktulu
The Unforgiven
Whiskey in the Jar
Blackened
Moth Into Flame
One
Enter Sandman
Dani "GhostOfCain"
Col·laborador a The Sentinel i El Rock-Òdrom
0 Comentaris