Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Quan és massa aviat per a treure un disc? Mantenim la distinció entre maqueta i disc o, com s’ha comentat ja alguna vegada en aquesta web, aquesta distinció va quedar ja obsoleta fa anys?

Recordo quan, estrenant adolescència en els anys 94 – 96, al meu poble algun grup local o dels voltants treia maqueta. En certa manera, això era un mini esdeveniment, perquè significava que el grup “tal” ja era dels que treien maqueta. Anaven a un estudi de la zona i gravaven en un multipista 4 o 5 cançons en una cinta sense el soroll de fons que tenien tots els enregistraments que es feien en directe simplement donant-li al “rec” de la cadena de música que hi hagués en el local d’assaig i, ale, tots a tocar. Per als meus amics i jo, tots aquests grups eren boníssims, tocaven “a l’envelat” de la festa major i fins i tot alguns treien la maqueta amb llibret a color. Sempre en cinta, per descomptat. El disc compacte era ja habitual en grups de discogràfica i de revista Heavy-Rock però el 99% de les maquetes eren encara en cinta de caset.

Amb el temps, tots sabem fins a quin punt ha anat evolucionant l’assumpte i avui, afortunadament en realitat, és moltíssim més fàcil gravar amb qualitat acceptable, produir còpies i distribuir-les. Vaja, que gairebé com els professionals i les grans cases discogràfiques. Competint, a priori, per presència mediàtica al mateix nivell que els grans segells en la democràcia de l’era internauta.

Dit això, em remeto a la pregunta amb què he començat aquesta ressenya: quan és massa aviat per a treure un disc? Òbviament, qualsevol grup pot considerar que està en el moment adequat per a plasmar les seves cançons en un enregistrament i distribuir-la pel món, independentment de l’experiència i independentment del madures que estiguin les cançons.

A mi em sembla molt bé. No obstant això, els grups han de tenir en compte que també la vara de mesurar del potencial oïdor, on en aquesta democratització youtubera els suggeriments de visualització no diferencien entre novells i consolidats, és bastant més exigent i poc donada a l’empatia quan alguna cosa no li agrada. Crec que en el cas que m’ocupa avui amb aquesta ressenya, és important tenir aquests elements en compte.

Anya és un grup canari que ens presenta amb “Carei” la que és el seu primer enregistrament. Un CD amb cinc cançons de heavy metall de les quals, la primera que obre el treball, “Dark Forest”, és en anglès i les altres en castellà. El tipus de música que practica Anya és del que a mi m’agrada, heavy metal amb influències de rock dur i power. Formen el grup Manuel Pineda (veu i guitarra), Ángel de Lara (guitarra i cors), Elvis (bateria) i Bícor Valencia (baix).

Depenent d’on posi el meu humil llistó de reseñador d’un mitjà com El Rock-Òdrom, hauré de dir que “Carei” no se sosté o que pot ser el primer pas d’una interessant trajectòria. Tractant de ser el més objectiu possible, les cançons reflectides en “Carei” estan molt verdes. Parteixen de bones idees, però l’execució en general és bastant pobra. Potser Manuel Pineda degui encara trobar els tons més adequats a la seva gola i conèixer i entrenar més el seu instrument per a treure-li millor partit. Que potencial pot tenir, queda demostrat a “El baile del diablo”, cançó que no sols és la que més m’ha agradat de “Carei”, sinó que aquí veig a Manuel molt més còmode i eficaç.

Crec que han de continuar treballant, picant les cançons en el local i tocant en directe tant com puguin per a anar trobant el seu estil, practicant la seva manera de composar i encaixar millor les lletres amb la melodia. Sense pressa per tornar a gravar i així poder deixar patent en el seu pròxim treball un salt que reflecteixi el potencial que pot haver-hi aquí. Molta sort!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!