Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Quant costa avui, tècnicament parlant, treure un disc? En alguna ressenya anterior que he escrit  s’ha fet esment a com avui dia existeixen mitjans a l’abast de qualsevol grup que permeten l’enregistrament, fabricació i distribució física d’una obra musical. S’ha democratitzat el procés i ja no resulta imprescindible tenir una discogràfica darrere que faci possible tot el procés. A més, la reducció dels costos així com l’accés senzill via internet al finançament col·lectiu mitjançant col·lecta o micro mecenatge, facilita l’obtenció dels recursos econòmics imprescindibles per a plasmar en forma de disc les cançons que innombrables bandes de tot el planeta creen en els seus locals d’assaig. Gràcies a això, he pogut gaudir de discos magnífics que, sense les eines avui disponibles, mai haguessin vist la llum.

Malgrat tot l’anterior però, això no significa que els grups ho tinguin més fàcil que mai més enllà de gravar i editar material. L’altra cara de la moneda és que l’abundància (i fins i tot, segons es miri, saturació) dificulta distingir el gra de la palla. Els grups han de continuar “desafiando al destino”. Passant de la frustració per no poder gravar o fer-ho en condicions, a la frustració per passar completament inadvertits, més enllà d’un “breu” (i amb sort) en la secció de notícies dels mitjans especialitzats d’àmplia difusió. Si no hi ha suport sòlid (diners) darrere per a promocionar i per tant destacar, aquest CD serà un més d’entre els centenars que, només de Heavy Metal i només a Espanya, veuen la llum cada any.

Els toledans Aria Ignis, amb el seu segon treball, continuen desafiant al destí. El títol del disc i la seva enèrgica portada (a càrrec d’Álvaro “El veci”), m’han servit d’inspiració per a arrencar aquesta ressenya. En ella veiem al déu Neptú qui, només amb la seva llança i desafiant a la destinació, planta cara a un immens drac que emergeix de les aigües. Neptú podrien ser Aria Ignis i, el drac, les enormes dificultats a les quals tot grup s’enfronta. A la contraportada, Aria Ignis ens informen que “Desafiando al destino” ha estat gravat entre 2016 i 2018, i tenint en compte que el disc no ha sortit fins a febrer de 2019, ens dóna una idea del que ha costat parir a la criatura. Aquesta informació ens dóna una idea de com, malgrat la democratització a la qual em referia a l’inici de la ressenya i que tècnicament és avui més fàcil que mai treure un disc, altres avatars de qualsevol índole poden comportar ingents dificultats que, a més i malgrat l’esforç, no sempre donaran els fruits desitjats.

Un aspecte que molts poden considerar menor però que al meu entendre ha de cuidar-se més, és que el llibret té diverses faltes d’ortografia i algun error tipogràfic. Òbviament a tots se’ns poden escapar errors però crec que cuidar aquests aspectes abans de portar a impressió també és important, perquè tot i que segurament no seran milers les persones que tindran aquest CD físic a les seves mans i es llegiran el llibret, és un acabat que, des del meu punt de vista, mereix més atenció.

Anem doncs amb el disc en si, la seva música, les seves cançons. Aria Ignis practiquen un Power Metal molt en l’ona del que era omnipresent a principis de mil·lenni: melòdic i amb el doble bombo com a marca de la casa. Desafortunadament, no puc dir que el conjunt del CD m’hagi entusiasmat. De fet, el so de la bateria no m’ha agradat gens. El doble bombo constant el trobo massa present i la caixa situada en un excessiu en primer pla, em resulta poc orgànica, recordant una caixa de ritmes. A l’altra pota de la base rítmica, el baix d’Arturo Rodríguez, en canvi, passa gairebé desapercebut. D’altra banda, he “vist” patir força al Kevin Pérez amb la veu, especialment a l’hora de cantar en tons alts, i això es nota sobretot en temes com a “Dulce agonía”, “El pozo amargo” o “tu decisión”. Molt més atractives m’han semblat les parts instrumentals, bàsicament i perquè ens entenguem, els solos. Tot i que no s’especifica en els crèdits qui s’encarrega concretament d’aquests menesters en cada cançó, David Martín i Alejandro Rodríguez es reparteixen aquesta tasca amb notable resultat.

Com a cançons a destacar, em quedo amb “Vampira del placer” i, de llarg, “Que nadie decida por ti”. En aquesta cançó participa amb protagonisme i excel·lent resultat Natalia Martín qui, a més de ser vocalista de Casa de Fieras, segons expliquen en el llibret és la professora de cant de Kevin. Altres col·laboracions són les de Pedro Díaz “Peri”, baixista de Mago de Oz durant bona part de la seva carrera i actualment de Jose Andrea i Uróboros, Clara Rivera (doblatge), Víctor (Dragonfly), Juan Flores “Chino” (José Andrëa i Uróboros), Fran Vázquez (Cherokee), José García (Mercurio, Wild) i Justi Bala (Snakeyes, ex-Sphinx).

Després de la finalització del que se suposa és l’última cançó de disc, “En tu interior”, tenim una cançó amagada que arrenca després d’uns quants minuts de silenci amb un diàleg del que he suposat és el fragment d’alguna pel·lícula d’animació que no he aconseguit identificar per a, a continuació, i ara sí, tancar el disc amb una cançó que no entenc per què no apareix reflectida en el tracklist.

En fi, un disc (en la meva humil opinió) coix. Amb diversos aspectes tècnics a millorar i unes composicions, en general, amb poc ganxo. No obstant això, els dono la meva enhorabona per haver tret el disc endavant, els desitjo tota la sort del món i per què no? com no hi ha dos sense tres, estaré encantat de ressenyar un pròxim treball i, tant de bo, gaudir-lo enormement.

Segueix El Rock-Òrom a Telegram!