Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Molt ha plogut ja (malgrat la pertinaç sequera) des de l’adéu als escenaris de Sangtraït, grup que a Catalunya va gaudir durant uns anys d’una popularitat que va anar bastant més enllà del cercle dels seguidors del rock dur. Després d’aquell “L’últim concert” a la Razzmatazz de Barcelona que va quedar reflectit per a la posteritat amb l’edició d’un DVD per al record, el quintet empordanès es va dissoldre i els seus integrants van emprendre camins separats, no sempre lligats al món de la música. Amb el pas dels anys, alguns dels seus components van treure a la llum breus projectes vinculats al rock dur, com la guitarrista Lupe Villar, qui va treure aquell disc sota el nom de Lupe i amics, anomenat “Kcor D Rock”, compost per versions de clàssics del rock i el heavy cantats en català. Aquesta aventura, segons sé, no va donar més de si. D’altra banda, Quim Mandado i Martín Rodríguez, van muntar al costat de l’ex Rockson (entre altres) Joan Cardoner els LGP, grup en forma de trio i més pesat que Sangtraït, el tercer disc del qual (que ha estat, per a mi, decebedor) va sortir al carrer fa amb prou feines uns mesos.

Doncs bé, el bateria Martín Rodríguez s’ha embarcat en un altre projecte més. Sense deixar de costat als seus LGP s’ha ajuntat amb Josep Maria Corominas a la guitarra (com no, també ex Sangtraït), Dany Llop en l’altra guitarra, Toni Bernal al baix i Roger Batlle a la veu per a crear Barbablanca, grup el debut discogràfic del qual, “Un tro a la nit”, es ressenya avui per a El Rock-Òdrom.

Salvant les distàncies i pecant de simplificació però perquè el lector pugui fer-se una idea ràpida i senzilla, Barbablanca sonen molt al Whitesnake però en català. Hard Rock de tota la vida, sense experiments ni riscos excessius és el que trobem en aquest interessant “Un tro a la nit” que gaudiran tots els que agradin de les sonoritats que antany ens tenia acostumats el grup de Coverdale i companyia.

La cançó amb la qual arrenca el disc, “Dos estranys”, ens marca el camí de les sonoritats i temàtiques que, en línies generals, trobarem al llarg dels 48 minuts repartits en 12 talls que componen la totalitat del CD. Hard Rock ben executat, cantat amb un timbre de veu lleugerament esquinçat i unes lletres que ens parlen, fonamentalment, de relacions humanes, amors i desamors, i rock and roll. L’homònima, “Com un tro a la nit”, és la que segueix i és també de les que més fred m’han deixat, encara que haig de dir que no em sembla una mala cançó. No hi ha, de fet, cap cançó en aquest disc que m’hagi semblat realment dolenta o avorrida, manté el conjunt una regularitat que fa agradable la seva escolta de principi a fi. Les següents, “El circ del rock and roll” i “He vist la llum” (de la qual ja existeix videoclip) són de les que m’han resultat més entretingudes, gràcies en part a aquestes tornades pròpies de l’estil tan corejables i que un acaba cantussejant sense adonar-se en qualsevol moment.

“Surt del meu llit” és “la canyera” del disc. No abandona en cap moment l’estil practicat abans i després però sí que és probablement la que té una cadència més pesada i un riff inicial que encaixaria perfectament en un disc de característiques més heavies. Una altra de les cançons més ràpides i amb solos més metaleros la trobem iniciant ja l’últim quart del disc, és “Dilema” i, si no fos per aquests repetitius i buits “nananana” seria també de les més interessants del disc. Si abans us escrivia que “Surt del meu llit” és la cañera del disc, el premi a la cançó mereixedora de ser considerada “la balada” és “Sota el gel”. Molt power-ballad, amb una magnífica tornada i molt d’encenedors alçats. És, a més, la cançó en la qual la veu de Roger Batlle m’agrada més, ja que el percebo molt més còmode en els tons mitjans. De fet, en alguna ocasió, quan ha hagut de pujar a tons més exigents, l’he sentit patir un pelet de més com, per exemple, a la penúltima cançó del disc, “Un cop més”, tema que, d’altra banda, és de les més hímniques d’aquest “Un tro a la nit”. S’inicia amb un baix que us recordarà lleugerament al “Sign Of The Hammer” dels Manowar i unes guitarres doblades que ens donen peu a pensar, per un moment, que els Barbablanca es deslligaran amb un tema netament heavy. No és així i el hard rock marca de la casa torna a imposar-se fins a conduir-nos, “Vola alt” mitjançant, al tancament d’aquest debut discogràfic.

Encara que sigui “Un tro a la nit” un debut discogràfic, no són els Barbablanca uns debutants. Tot el contrari. Són els seus cinc components uns veterans i experimentats rockers de l’escena catalana que crec que han parit el disc que els venia de gust fer, sense més. Sense cap pretensió d’anar un pas més enllà al so propi de l’estil que tots coneixem. Que recordin tant a Whitesnake (almenys a mi), pot tenir dues lectures: La primera que pequin d’excessivament conservadors i que, per no aportar res nou, manqui d’interès per a alguns escoltar la seva música. La segona, no obstant això, pot ser que, precisament, aquest tractament tan clàssic els faci sonar frescos avui dia; no és habitual que en ple 2017 ens arribin proposades com aquesta i menys encara en català. A mi m’han agradat i, si tu que em llegeixes, ets dels qui gaudeixen del bon hard rock, dóna’ls una oportunitat. No et tornaran boig, no descobriràs la vuitena meravella del món, però passaràs una bona estona.Fot-li!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!