Ressenya publicada originalment en castellà a El blog de Jebimetal

Us parlaré de Desafío, el disc que Barón Rojo va treure en 1992 amb el segell Avispa.
Aquest no és el meu disc favorit dels Barón, ni tan sols em sembla un dels millors, però crec que va ser un disc important per a la banda i que va sortir en un context de clar canvi en el panorama de heavy-rock espanyol.
Amb l’arribada de la democràcia i en els primers anys de la dècada dels 80, el rock dur espanyol va viure la que tal vegada sigui la seva major època daurada. Els aires de canvi i llibertat, i les ganes d’alleujament de gran part de la joventut espanyola de llavors van ser un excel·lent camp adobat perquè els grups de rock i els seus seguidors s’expressessin i alliberessin tota l’adrenalina acumulada. Grups com (a més de Barón Rojo) Obús, Panzer, Banzai, i Ñu, entre moltíssims altres, van ser alguns dels màxims exponents d’aquesta “nova onada” del rock espanyol. Si els britànics van tenir el seu NWOBHM, la nova Espanya no anava a ser menys!
A pesar que en aquells anys van sortir grandíssims discos, i que va ser importantíssim el seguiment popular, va ser fonamental el suport mediàtic (actuacions amb certa assiduïtat en programes musicals com a Aplauso o Tocata, cosa pràcticament impossible avui dia) i polític (PCE i PSOE dels temps de Tierno Galván).

Tot aquell moviment va ser conegut com “El rollo”. Però els temps canvien i en la segona meitat de la dècada es va iniciar un progressiu descens en la qualitat dels discos dels grups “grans”, amb menys vendes, menys concerts i menys suport polític i mediàtic. El per què d’això últim? Ara ho veiem.

L’Espanya d’aquella segona meitat de dècada volia ser moderna, fashion, entrar en la CEE i en l’OTAN, i en aquestes va aparèixer un manxec anomenat Pedroooo! (com diria Pe) Almodóvar que al costat de les seves amig@s va fer la millor pel·lícula que no va rodar mai, anomenada “La movida”, us sona? Doncs bé, “la movida” va provocar un gir de 180° en l’estil, la música i el cool d’aquest país. Això va afectar molt als grups de heavy “tradicional” que intentaven desesperadament adaptar-se als nous temps, gairebé sempre de manera desafortunada, ja sigui canviant el “look” (memorable la portada del Dejarse la piel d’Obús, 1986), l’estil musical (per a fer-ho més modern i accessible) o el que fos.

El cas és que per a 1990, molts dels grans grups de llavors ja no existien, com per exemple Panzer o Sobredosis i uns altres sobrevivien amb més pena que glòria. La formació original de Barón Rojo es va separar aquest any després d’editar Obstinato (’89), un disc amb bastantes bones cançons al meu parer, però que segons sembla va ser un autèntic fracàs comercial. José Luís Campuzano “Sherpa”, cantant principal, baixista i compositor (al costat de la seva dona) de moltes de les millors cançons dels barons i Hermes Calabria, bateria, abandonen la nau. Els dos membres restants, els germans Carlos i Armando de Castro, segueixen amb el grup però no aconsegueixen mantenir una formació estable (van arribar a ser fins a cinc components durant un temps, comptant entre les seves files i a la veu amb l’ex-Tritón Máximo González) fins que en 1992 aconsegueixen treure “Desafío” comptant entre les seves files amb Nicko del Hierro (que poc després formaria al costat d’altres Saratoga) al baix i José Antonio de la Noguera a la bateria.

Segons recordo haver llegit fa temps en una entrevista a Armando de Castro, l’època immediatament posterior a la sortida d’aquest disc va ser la més difícil per als barons. El fiasco en vendes i els escassos bolos van fer perillar molt seriosament la continuïtat del grup. I no perquè Desafío fos un mal disc, que no ho és, sinó perquè aquells anys van ser molt dolents per al heavy en general, no sols a Espanya, sinó a tot el món.

Recordem que en aquells dies estava esclatant el moviment grunge, amb Nirvana i Pearl Jam al capdavant, una moda que “gairebé” mata al heavy.
En fi, que Desafío té molt bones cançons, com la que obre el disc, “Te espero en el infierno”, “Ali-ba-ba y los cuarenta” en la qual arremetien ja contra els famosos 40Principales i altres radiofórmules, o “Rock’stimulación”, i per descomptat em sembla millor que algun dels seus discos dels 80 com per exemple “No va más” (’88). A més va sortir en una època de grans canvis en el musical i en el social, la qual cosa fa encara més interessant la seva escolta.​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!