Amb encert o sense, només entrar el meu acompanyant Albert i jo vam accedir al pis superior de la Razzmatazz, gaudint així d’una visió perfecta de l’escenari, asseguts i còmodes i amb la barra de bar a tocar però amb una deficiència en el so que ens va acompanyar tota la vetllada.

Van sortir uns Panzer als qui tenia moltes ganes de veure, atès que era la primera vegada que tenia oportunitat de presenciar una actuació seva i més tenint en compte que han tornat a l’activitat mantenint tres quartes parts de la formació clàssica de la banda.

La seva actuació va durar al voltant d’una hora i va ser un repàs a algunes de les cançons més emblemàtiques dels quatre àlbums d’estudi de la seva discografia, compresa entre els anys 1982 i 1986.

Van arrencar amb Toca Madera i van anar caient altres com Galones de Plástico, Caballeros de Sangre, Dios del Rock, Junto a Ti o la mateixa Panzer que dóna nom al grup.

Malauradament, i com deia a l’inici d’aquesta crònica, bé sigui per motius tècnics, d’ubicació nostra a la sala o per totes dues coses, l’actuació de Panzer no va lluir com jo esperava, amb una guitarra poc definida, un baix que saturava i un Carlos Pina a qui sovint costava d’entendre.

Per sort, el paper d’un públic que omplia a vessar la Razzmatazz va contrarestar una mica aquestes carències.

Un cop enllestida l’actuació de Panzer, visita als banys de la sala (no per primera ni última vegada) i recàrrega de cervesa mentre els pipes adequaven l’escenari per als protagonistes de la nit: Barón Rojo.

He de dir-vos que Barón Rojo és probablement el grup que he vist més vegades a la vida. Des de l’any 96-97 fins ahir poden estar a prop de vint les vegades que els he vist actuar. En recordo especialment vàries, algunes per com les vaig gaudir i d’altres per tot el contrari.

D’entre les experiències positives, em vénen al cap la primera, quan van presentar Arma Secreta a Vila-Seca (Baix Camp, Tarragona), quan vaig anar a Madrid a veure’ls en l’inici de la gira de reunió de la formació original a la sala Aqualung o, dins aquella mateixa gira, quan van omplir com ahir la Razzmatazz en un concert memorable.

A l’altre cantó de la balança hi ha d’altres. Com per exemple el darrer concert de la gira de reunió. Va tenir lloc també a Barcelona, al Sant Jordi Club, i aquell mateix dia al matí havien sortit al diari unes declaracions d’en Sherpa titllant de mòmies als germans. Durant aquell decepcionant concert, la fredor a sobre l’escenari era total i aquesta es va traslladar al públic assistent. Un trist final.

També recordo com a pèssima una actuació que van oferir a una de les edicions del Rock Fest, en un concert especial centrat exclusivament en el disc Volumen Brutal, amb un Carlos de Castro en un pèssim estat vocal i una manca de ganes del grup en general que feia esfereir.

Així doncs, amb sinceritat, tenia seriosos dubtes sobre quins Barón Rojo em trobaria en el que estava anunciat com el darrer concert del grup a la ciutat abans de la seva dissolució definitiva.

En aquesta ocasió, Barón Rojo comptava amb un aliat excepcional: un públic entregat. Sovint, l’energia que es genera en un concert és un viatge d’anada i tornada entre el públic i el grup. Els uns alimenten als altres. I ahir l’electricitat va fluir entre els dos pols com feia temps que no veia. Malgrat entre el públic amb prou feines hi havia gent en la vintena, el veterà públic assistent es va entregar com si d’adolescents es tractés, encomanant aquesta energia a uns Barón Rojo encapçalats per un Armando de Castro que porta el pes de la banda, movent-se sense parar, tocant la guitarra com els déus i encarregant-se considerablement de ser la veu principal en més d’una cançó.

Si no vaig errat, tot el repertori va raure en l’època clàssica (amb Hermes i Sherpa) excepte un parell de visites a Desafío (1992), el primer àlbum després de la desfeta. Res dels discos que van treure després d’aquell.

Ben aviat (tercera o quarta cançó de la nit) va succeir quelcom que a mi (i segur que no només a mi) em va deixar estorat. Amb una Razzmatazz que bullia, Armando de Castro va fer referència al nom d’aquesta gira de comiat de la banda (El Último Vuelo) i, com qui no vol la cosa, va deixar caure un “pues no os lo creáis y eso es gracias a vosotros”.

Com? Estava assistint al que s’havia anunciat des de feia anys com el darrer concert de Barón Rojo a Barcelona (cosa que el convertia en especial i per això el caliu de la sala i les entrades exhaurides) o estava assistint a una nova presa de pèl de l’estil d’altres bandes nacionals i internacionals de renom que ara no esmentaré?

Fos com fos, el ritme trepidant del concert va fer que, en aquell moment, no pensés gaire en el que Armando acabava de dir i em vaig entregar a gaudir i deixar-me la veu en una nit en què la comunió banda-públic va minimitzar qualsevol sotrac sonor o de qualsevol altra mena, fent-me viure un concert del Barón Rojo dels bons de debò.

Després de dues hores llargues de concert, l’actuació va arribar a la seva fi. Si haguessin estat 24 hores seguides tocant, encara així s’haurien deixat grans clàssics per tocar. Poques bandes tenen un repertori tan extens amb bones cançons i, alhora, variat.

En sortir de la sala, xino-xano a omplir la panxa amb una mica de menjar ràpid, comentar la jugada i cap a casa.

Tot i que Barón Rojo ha estat un dels grups que més he seguit i del qual n’he estat un gran fan, espero de debò que no m’hagin pres el pèl i que aquest hagi estat realment “El Último Vuelo” sobre la ciutat de Barcelona. Fa molt que no tenen interès en fer cançons noves, la motivació per seguir tocant fa anys que minva (tinc entès que sobretot és cosa d’en Carlos de Castro) i cada cop és més habitual llegir cròniques que no deixen ben parades les seves actuacions. Tot té un final i ara és el moment de plegar. Cap manera és millor que fer-ho amb el bon regust que va deixar la seva gran actuació d’ahir. Gràcies Barón Rojo, “siempre estaréis ahí”.

Text: César Rojas
Imatges: Albert Parada i César Rojas

Pots llegir aquesta crònica en castellà a The Sentinel.

Segueix El Rock-Òdrom a Youtube, Telegram i Twitter!