Blacktown Band: One

15 gen., 2021 | Ressenyes

blacktown band one

Blacktown Band: One// Data de sortida: 18 Desembre 2020 // Segell: The Fish Factory

Introducció i context:

Encetem les ressenyes d’enguany a El Rock-Òdrom i ho fem de la millor forma, amb un disc, One, sortit a les acaballes del 2020 i que ens ha permès conèixer la bona feina dels madrilenys Blacktown Band.

El grup, conformat actualment per tres membres fixes que són el cor central de la composició del cançoner (Esteban Rabadán als teclats, Nina Agudo a la veu i Alejandro Hervás al baix) neix el 2016 en el context d’un disc tribut a Pink Floyd via Versailles Records, segell amb qui el baixista tenia relació gràcies a un antic grup, Quatermoc.

No és però fins a principis de l’inclement 2020, que el grup decideix enregistrar noves cançons amb la intenció de treure el seu primer disc, One, que avui es ressenya. Per tirar-lo endavant han comptat amb Markus Tautz encarregant-se de totes les guitarres, amb Emiliano Di Fiori a la bateria i amb María Betania Hernández tocant el violí a la sisena cançó. Ha estat enregistrat als estudis M-Selva i l’ha produït el mateix Alejandro Hervás qui, amb One, treu el que és ja el seu cinquè disc doncs, a més dels ja esmentats Quatermoc, ha format part de Leyenda i Monterrey, entre d’altres.

Els Blacktown Band van entrar a l’estudi al gener i van acabar la feina al mes de març, el mes que ens vàrem confinar. Malgrat que ho desconec, m’atreveixo a dir que han endarrerit la sortida del disc tot el que han pogut per culpa de les circumstàncies que tots sabem i no ha estat fins al cap de l’any que finalment One ha vist la llum.

Tot escoltant el disc de Blacktown Band, One:

L’àlbum el conformen nou cançons de les quals sis són originals de Blacktown Band (amb Alejandro Hervás i Nina Agudo als crèdits de totes elles) i tres versions: Dancing in the moonlight (Phill Lynnot), Let’s spend the night together (Jagger, Richards) i Hey you (Roger Waters) totes elles, les composicions pròpies i les que no ho són, sonen molt potents, amb una essència que em duu a la part on els Black Sabbath i els Rainbow dels 70 es trobaven amb el Blues i el Soul. Un Rock que sap ser protagonista gràcies a l’excel·lent base rítmica i la poderosíssima veu (un enorme descobriment personal) de la Nina Aguado.

I really need you és el nom de la cançó escollida per obrir el disc, tot un sotrac amb un riff ben Stoner i una melodia que s’enganxa per no deixar-te anar. Sens dubte, la millor opció d’entre totes les cançons del CD per obrir l’àlbum. Mateix rumb enfilen amb la que segueix, One, Two and Three Man, potser la més Stoner de tot el treball.

Així arribem a la primera versió, Dancing in the moonlight, una esplèndida revisió on la potència vocal de la Nina porta més enllà la cançó que els Thin Lizzy ens van oferir en aquell Bad Reputation de 1977.

Els temes més pausats estan entre els que més he gaudit de One. Sens dubte, per les ja esmentades magnífiques bases rítmiques (amb xulíssimes línies de baix) i pel treball vocal. Un d’aquests exemples el trobem a Dangerows Sorrow que, a més, sap portar-nos gairebé d’amagat a un final potent que enllaça amb una quasi psicodèlica The Box que sap treure tot el suc a la tasca de l’Esteban Rabadán als teclats.

El premi gros se l’emporta Living on my Room, on el piano i la melodia vocal que imprimeix la Nina Aguado, a moments m’ha recordat poderosament a I’ll keep your secrets, aquella cançó inclosa al treball de Trans-Siberian Orchestra, Beethoven’s Last Night, on Patti Russo feia aquella gran interpretació.

Els Rolling Stones de finals dels 60 són presents a One gràcies a la versió que Backtown Band fan de Let’s spend the night together on, de la mateixa manera que amb Thin Lizzy, els madrilenys porten amb molt encert la cançó de ses satàniques majestats al seu terreny, fent-la seva i encaixant a la perfecció amb la resta del disc.

Arribem gairebé al final del disc i ens topem amb una altra composició pròpia, I want to find out, que juntament amb Living in my room i I really need you ha esdevingut de les meves preferides de l’àlbum. Em resulta difícil fer una tria i escollir-ne només una. I want to find out és una cançó pausada i alhora tremendament poderosa.

Tanquen aquest treball amb Hey you, originalment apareguda al mític disc The Wall de Pink Floyd i que, suposo, correspon a la versió que varen fer els Blacktown Band el 2016, de la qual us n’he parlat a l’inici de la ressenya, que va suposar el naixement del grup i a on, a diferència de la resta d’aquest àlbum, la bateria ha estat cosa d’Archilla Pérez.

En conclusió:

El primer àlbum de Blacktown Band, One, m’ha agradat, l’he gaudit, té una producció de 10 i és un excel·lent àlbum per obrir les ressenyes de 2021.

Tal com he escrit en alguna altra ressenya de discos no netament heavies, però plens de qualitat, res m’hauria agradat més que els Blacktown Band, pescant de les seves influències i a to amb què podem trobar a One, ens haguessin regalat un tema propi (o una versió) que conjugués les sonoritats dels Black Sabbath o dels Rainbow dels 70, quelcom semblant a un Neon Knights, per exemple.

Diuen els mateixos Blacktown Band que tenen fàcil accés a l’estudi de gravació i que tenen la intenció d’anar component, enregistrant i presentant noves cançons amb freqüència. De fet, tan sols unes setmanes després d’estrenar One i mentre escric les darreres línies d’aquesta ressenya, veig que ja han estrenat una cançó nova, Green Dress, que ja es pot trobar a la xarxa. Per tant, en qualsevol moment es treuen de la màniga una cançó que perfectament haguessin pogut signar Ritchie Blackmore o Tommy Iommi. Per si de cas, restarem amatents.

Una ressenya de César Rojas.

Pots llegir aquesta ressenya en castellà al web The Sentinel

Aquí tens totes les ressenyes publicades a El Rock-Òdrom.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram i Twitter!

cesar rojas rockodrom

César Rojas

Sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom

0 Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Menú