Ressenya publicada originalment en castellà a The Sentinel

Si hi ha un adjectiu que em permeti definir el quart treball dels alacantins Cain’s Dinasty, aquest és ambiciós. Aquest no és un treball que es pensa en quatre tardes, es construeix en una estoneta, s’empaqueta amb qualsevol cosa que tinguis en el traster i es lliura. No senyors: Rubén Picazo, Joaquín Leal, Emilio Benavent, Álex Ramírez i Raúl Canales (qui, per cert, va ser substituït per Andrius MW en el baix després de la finalització del disc i és ja baixista oficial del grup) han creat tota una història amb fil argumental, amb els seus personatges que sofreixen, lluiten, dubten, passen por i es lliuren a un objectiu.

Si la majoria dels discos comencen amb la primera cançó que sona en el reproductor, en aquest cas, si volem entendre l’obra en tota la seva complexitat, hem de detenir-nos abans a dedicar una bona estona a la lectura de les primeres pàgines del llibret. En uns temps en els quals allò que es denomina “l’art” que acompanya als discos està en un amagat segon pla i, sovint, és tan sols un embolcall del CD amb portades més o menys cridaneres, en aquest cas la presentació de “Eva” mereix que ens detinguem una estona en ell.

L’extensíssim llibret arrenca amb una història narrada en 5 capítols en la qual se’ns col·loca en el context adequat per a entendre i seguir la història que, més endavant, s’anirà desenvolupant mitjançant les cançons que formen part del disc. Se’ns presenta als diferents personatges, les seves vicissituds, les relacions entre ells i, així, podem entendre millor els diàlegs que són el que, predominantment, se succeeix en les lletres de les cançons. Diàlegs, per cert, participats per nombroses col·laboracions com ara les d’Óscar Sancho, Débora Blanco, Arturo Megamuerte, Sophie Laporte o Hisaya Sassa els qui, per a reforçar el concepte narratiu del disc, interpreten diversos personatges diferents o fiquen encertats cors que ens ajuden a visualitzar millor la pel·lícula d’“Eva”.

Esment especial mereix l’apartat il·lustratiu: Pablo Fernández s’ha encarregat dels dibuixos de portada i contraportada (m’agrada més aquest últim) però sobretot m’ha agradat el detall de tractar d’il·lustrar, amb més dibuixos, les escenes que ens representen el que esdevé en cadascuna de les cançons. D’això s’ha encarregat Ángel Sánchez Torelló.

Tenim, per tant, un disc que destil·la treball pels quatre costats; amb una història darrere, un art acurat des del llibret fins al concepte i una tècnica musical elaborada.

Pel que fa precisament a la pràctica musical, a “Eva” trobem una base de Power d’influència europea amb diversos moments que recorden a Edguy o Gamma Ray, però amb un rerefons bastant més fosc i pesat, amb bastant dels Iron Maiden dels seus últims discos. El Death melòdic dels Children of Bodom dels temps del “Follow the Reaper”, també apareix aquí i no sols per les veus que puntualment anem sentint, sinó pel so que proporciona el tractament que donen a les guitarres.

Tots els components fan una bona feina en aquest disc, però són Rubén jugant amb la seva gola i els guitarristes Joaquín i Álex combinant-se en les arts solístiques els qui més oportunitat tenen de lluir-se.

El disc és complex en la seva elaboració i també en la seva degustació. És a dir, exigeix molta atenció per a ser imbuït per la seva música i és relativament fàcil perdre’s entre cançons si no ho vas seguint amb el llibret. Les cançons, en ser complexes i variades, amb parts molt diferents dins de cadascuna d’elles, podrien donar peu a tenir la sensació que són cançons diferents quan és només un altre passatge del mateix tall. A mi, per descomptat, m’agrada aquesta manera de compondre que va més enllà de la típica “tornada-solo-tornada i bla-bla-bla”, perquè pot oferir a les oïdes entrenades l’al·licient de descobrir més enllà dels que ofereix una escolta arcade que tal vegada altres grups conreen més i de la qual també gaudeixo.

En aquesta ocasió, la meva sensació és que he gaudit més de grans moments que de grans cançons. Són nombrosos els moments en els quals Cain’s Dinasty m’han fet gaudir amb “Eva”, però m’ha faltat una cançó que em deixés la sensació de “el temasso del disc”. Crec que, de fet, sóc més just si enfoco aquesta ressenya com l’anàlisi d’una obra en el seu conjunt, més que en un compendi de cançons que agraden més o menys.

Si estàs pensant quin disc et posaràs en el cotxe perquè soni mentre et desplaces, probablement no veig aquest “Eva” de Cain’s Dinasty com l’opció més adequada. Si, en canvi, ara que arriba el fred, tens un diumenge tranquil a casa i ganes de posar-te còmode a escoltar música, “Eva” pot ser una opció molt interessant amb qui passar la tarda.​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!