Ressenya publicada originalment en castellà a Metal Symphony

De nou un altre disc on tot o pràcticament tot, gira al voltant d’una única persona, en aquest cas Salvador Aguilar: Veu, compositor i lletrista de totes les cançons del disc (amb la col·laboració d’Antonio Ruiz, Gus Santana o Enrique Cuevas en alguns dels temes), l’únic que apareix en les fotos del llibret i, pel que sembla, únic membre real de Coda, ja que en els crèdits així apareix, amb la participació de Gus Santana i Kike Cuevas a càrrec dels “Instruments addicionals” (sic). Això sí, en els agraïments Aguilar no s’oblida dels seus “excel·lents amics en gira”, als qui esmenta. Però qui és Coda i concretament Salvador Aguilar?

Hem de remuntar-nos als inicis del heavy metal a Mèxic i esmentar als mítics Megatón, formats en 1983, que el 1988 van treure el seu únic disc homònim en el qual Aguilar posava la veu i que és un d’aquests grups (juntament amb Luzbel) imprescindibles per a entendre els inicis del metall llatinoamericà.

Però el temps passa… estem ja a la fi dels 80 i en aquells temps la laca i els cabells crespats venien milions de discos a tot el món. Influenciat per grups com Bon Jovi o Def Leppard, Aguilar (al costat de Toño Ruiz) s’embarca en un nou projecte enfocat al hard rock anomenat Coda i amb el qual obtindrà gran èxit en diversos països de latinoamérica.

Des que va sortir el primer disc de Coda en 1990 fins a arribar a aquest últim (editat originalment a Mèxic en 2012) han passat moltes coses en el món de la música i indubtablement el hard rock o AOR ja no té la popularitat d’antany. Que Coda segueixin endavant després d’una aturada de més de 10 anys és, com a mínim, mereixedor d’elogi, símptoma que Aguilar creu en la música que fa i que un bon nombre de seguidors continuen esperant noves cançons que els facin gaudir.

Desconec la trajectòria de Coda, no sé com sonen. Sé que van estar actius en un primera etapa fins a 2001 i que 9 és el seu disc de reunió. No sé si, amb els anys, van anar suavitzant el seu so o aquest 9 manté la línia habitual de duresa musical del grup. Això ho dic perquè en diversos moments aquest disc és més pop que rock. M’agrada el hard rock, també el AOR (quina etiqueta més horrible per Dio) però cal que hi hagi riffs.

No sé si serà deliberat o no, però la guitarra rítmica a moments gairebé desapareix i això provoca que, al meu entendre, massa cançons es quedin sense força. No succeeix el mateix amb la guitarra solista que, encara que no és protagonista al llarg de les 13 cançons del disc (+1 track en anglès amagat al final i que no apareix en els crèdits) si que apareix a moments amb notable resultat.

La temàtica de les lletres es manté en la línia recurrent d’aquest estil, bàsicament amor (o desamor) i un parell o tres de cançons d’aquestes de “tu sí que ho vals, tio”. M’ha cridat força l’atenció que les lletres escrites en el llibret sovint no coincideixen amb els que es diu en el cd… Són bastants els discos en els quals sol passar que, de tant en tant, no concorda al 100% la lletra del llibret amb la qual sona en el cd, però en aquest cas és cridaner ja que hi ha una cançó, “Harto” on és gairebé diferent una estrofa sencera!

En fi, cançons amb tornades correctes però mancades de pegada. Cançons que perfectament podrien sonar en qualsevol ràdio d’aquestes que tots coneixem i, ull, això no té per què estar malament (pot ser una gran idea), només has de saber a quin públic et vols adreçar.

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!