Raptore + Rampey | Upload (Poble Espanyol, Poble-Sec, Barcelona) | Dissabte 6 de juny de 2026
Una crònica de César Rojas
Aquesta ni serà una crònica primmirada ni repassaré fil per randa el repertori de les bandes, entre d’altres raons perquè no vaig anar ahir al concert amb la idea de fer cap crònica i no m’hi vaig fixar gaire. Serà més aviat una crònica de les meves sensacions i experiències.
Vaig arribar xino-xano a la sala poc abans de les vuit del vespre. Ahir el Poble Espanyol estava farcit d’esdeveniments, així que els que anàvem al concert de la Upload ens va tocar entrar per dalt de tot, una petita porta que hi ha en girar un carrer del qual no recordo el nom.
A l’entrar, vaig identificar-me com a premsa convidada (Gràcies, Raptore) i vaig sol·licitar la meva entrada en paper. El paio de la porta em va preguntar si la demanava perquè col·lecciono entrades, li vaig dir que sí i el carallot (crec que sense voler) en voler fer el petit tall al paperet gairebé me la talla per la meitat…
A l’entrada encara hi apareix Razers, ja que aquesta banda tenia previst oferir el seu concert també ahir a la Upload fent costat a Rampey i Raptore però la seva classificació per a la final de la Batalla de Bandes per optar a una plaça al gran festival alemany Wacken, va tenir com a conseqüència que ahir les noies de Razers estiguessin a la mateixa hora a la sala Estraperlo de Badalona lluitant per la seva plaça al festi.
Fa tot just una setmana entrevistava en línia a en Nico, en Jamie (Raptore) i l’Hugo (Rampey) per conèixer detalls sobre què ens trobaríem en aquest concert i, de pas, ajudar a donar-li una mica de volada.
Cal dir que la data d’ahir estava molt competida. A més de la batalla de bandes de la Estraperlo, teníem a Saratoga a la Salamandra i El Turó Rock amb una nit de doom català. Així doncs, cal dir-ho, l’assistència fou discreta.
Vaig trobar-me amb en Ramon Casamitjana de Metall Fort amb qui havia quedat, i mentre fèiem la primera cervesa i ens posàvem al dia vaig anar saludant a gent que m’anava trobant: En Jamie (que una estona després pujaria a l’escenari a tocar amb Raptore), l’Ángel (Savaged, Streamer), l’Edu (Liantes Metaleros) o en Joan (Savaged).
De sobte em vaig adonar que el concert dels Rampey arrencava i vam anar cap a allà. Si no vaig errat van començar amb dues versions: una dels Exodus (The toxik waltz) i una altra dels Judas que fa estona que tinc a la punta de la llengua i no aconsegueixo recordar el nom; però és una d’aquelles de caire més rocker i accessible. Una mostra de l’eclecticisme musical d’aquest joves nois.
És una estratègia, sí, començar amb cançons que són familiars per al públic assistent i mirar així d’animar l’ambient (he de dir que en aquell moment devíem ser unes 50 persones a la sala) però des del meu punt de vista, ambdues cançons no van sonar gaire reeixides. Fou tot seguit, quan l’Hugo ens va presentar el seu EP de debut (que veia la llum tot just el dia previ) que l’actuació de Rampey va generar-me més interès.
L’EP duu per nom Memories Of A Madman i ens explica la història d’un home embogit pel consum de drogues i no sé què més. Escoltant les seves cançons (tot i que també va caure pel allà la més coneguda dels RATM) vaig veure una banda potser haurà de definir cap a on vol anar musicalment però que té un futur prometedor. Molta sort tius!
Durant la pausa, pixadeta, cerveseta i més converses. Amb en Ramon xerràvem sobre el Pyrénean d’enguany i s’hi van sumar en Marc i en Cesc (Metalcova). A més, vaig tenir el plaer de conèixer a la Tarkya i el seu marit, en Carles. La Tarkya és la protagonista del segon capítol de la sèrie Santuaris ocults del metall a Catalunya que amb tant d’èxit estan tirant endavant l’Ignasi de la Fuente i l’Ivan Allué. És un luxe poder comptar amb ells com a part de l’equip d’El Rock-Òdrom.
De seguida vam escoltar que la descàrrega de Raptore arrencava. Ens vam atansar a les primeres files i ens vam disposar a gaudir de l’espectacle. Pel cap baix, calculo que en aquells moments hi devia haver un aforament de mitja sala, aproximadament. Estic segur que la banda hauria desitjat arrossegar més públic però això no va ser cap fre perquè el quartet encapçalat per en Nico Catone sortissin ben endollats.
No estic segur si aquesta d’ahir ha sigut la tercera o la quarta vegada que he vist Raptore. Segur, segur, els he vist a la malaurada sala Téxtil tot presentant Blackfire el novembre del 22 i presentant Renaissance a la Lennon’s Club el febrer del 25. Però el que sí sé segur és que aquesta ha estat la vegada que més m’han agradat.
El d’ahir era un concert important per a la banda. Tornaven a Barcelona després de força temps, havent rodat ja Renaissance durant un any i mig i havia ganes de retrobar-se amb la banda de la seva ciutat.
Per aquest esdeveniment, a més d’estrenar samarretes noves a la paradeta de marxandatge, Raptore disposarien de prou temps com per a fer un bon repàs a la seva carrera i, a més, per presentar-nos dues noves cançons.
Per ser-vos sincer, per dir-vos les cançons que van anar sonant m’he ajudat de la foto que vaig poder fer al repertori en acabar el concert i que acompanya a aquesta crònica.
Per anar al gra: Van alternar cançons dels seus dos darrers discos, amb algun record per a Rage N’ Fever i les dues noves cançons cap a la meitat concert.
Triumphal March to Hell i Prisoner of the Night, les que obrien Blackfire van obrir també el concert. Una visita a Renaissance per tocar-nos Abbadon i tornada a Blackfire amb Phoenix.
Va ser el moment de recordar la cançó que donava nom al primer àlbum de la banda Rage N’ Fever i, després, un dels moments més esperats i alhora importants de la nit: l’estrena de dues noves cançons que formaran part del quart àlbum de Raptore, quan aquest arribi.
Les cançons s’anomenen Stigmata i Magick. Durant l’entrevista de la setmana passada de la que ja us he parlat a l’inici d’aquesta crònica, en Nico em deia que volien veure la reacció del públic en sentir aquestes noves composicions. Doncs bé, a jutjar per la seva reacció, la rebuda va ser excel·lent, amb l’audiència cantant l’oeoé al final de Magick.
He de dir-vos que a mi també em van agradar molt i que, a falta d’escoltar-les amb calma quan s’editi l’enregistrament d’estudi, em van semblar molt potents i enèrgiques. Caldrà fer-hi una bona escolta quan arribi el moment.
Sens dubte, la gran rebuda que van tenir aquestes noves dues caçons, superant el veredicte amb bona nota, va esperonar encara més a Raptore i, d’aquí al final, el concert no va fer res més que pujar i pujar.
Sempre he destacat que una de les coses que m’agraden de la sala Upload és que, per la raó que sigui, mai no m’he trobat encara un concert amb so dolent. En aquesta ocasió, tampoc, i això va contribuir a les meves bones sensacions sobre l’actuació de Raptore. Entre el públic també vaig saludar a en Juan Carlos i en Sergi, pare i fill, als que veig sovint en concerts i que em cauen genial tots dos.
Amb la banda ja gaudint completament del concert, ben compenetrats, interactuant amb el públic i sense deixar de moure’s, van seguir desglossant el seu repertori repartit entre cançons de Ranaissance i Blackfire.
I així vam arribar fins al final de l’espectacle. Amb uns Raptore que tenien motius per estar satisfets de la seva actuació i un nosaltres, el públic, ben contents de viure l’experiència. Llàstima que la sala no arribés a omplir-se. Tanmateix, estic segur que si Raptore segueixen oferint shows com el d’ahir, cada vegada arrossegaran més gent.
Abans de sortir, em vaig comprar l’EP de Rampey per afegir-lo a la meva col·lecció de discos i… fins la propera!
César Rojas
El Heavy Metal va entrar a la meva vida d'adolescent i me la va canviar. Avui segueix essent una afició que m'omple i m'ocupa temps. Entre d'altres coses, sóc el paio que porta això d'El Rock-Òdrom
La meva manera de guanyar-me la vida https://comunica.barcelona
0 Comentaris