Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

“Uh, ah… las chicas son guerreras…” Us sona, oi? Aquesta i “Más sexy” són probablement les dues cançons més reeixides de Coz, grup madrileny liderat per Juan Márquez al qual, malgrat les quatre dècades (any a dalt, any a baix) que han passat ja des que van sortir els dos discos que contenien aquestes cançons, encara avui és possible veure puntualment sobre els escenaris.

Doncs bé, molts sabreu que els germans Carlos i Armando de Castro van formar part d’aquells primers Coz però que van deixar la banda en desacord amb el gir pop que va prendre el grup de cara a l’elaboració del segon disc, “Las chicas son guerreras”, de 1981 i que van crear Barón Rojo al costat d’Hermes i Sherpa. El que tal vegada sapigueu menys (o sí, però em ve bé per a aquesta ressenya) és que durant un breu període de temps, va haver-hi dues Coz tocant a Espanya: els de Márquez i els dels germans & Cia… Al final, els segons es van dir Barón Rojo i van gravar un grapat de discos grandiosos.

El cas de Coz no va ser ni el primer ni l’últim en el qual, després de la ruptura, les dues parts es reclamen hereves del “llegat” musical i, per extensió, del nom del mateix grup, sent sovint les disputes legals les que, amb major o menor enfrontament, acaben dirimint la legitimitat, paternitat, pertinença (o com vulguem anomenar-ho) sobre l’ús del nom. Això és el que ha succeït amb el (primer?) disc de Daeria.

Daeria neix de les cendres de Döria. El cas és que, després d’un EP i tres llargs, el grup barceloní es trenca en dues parts. En una d’elles, Martí Dòria. En l’altra, el guitarrista Víctor Vázquez. Després del cisma de Döria, el cantant Martí Dòria aconsegueix fer-se amb la propietat del nom en una sentència de febrer de 2018 que impedeix a Vázquez continuar presentant música sota l’apel·latiu de Döria. Després del revés judicial, Vázquez refunda i canvia de nom al grup, emportant-se amb ell a la Laura Moral, qui a Döria tocava la guitarra i aquí passa a ocupar-se del baix, i reclutant a Eimel Trejo (guitarra), a Joel Marco (bateria) i al valencià Ángel Ortiz (veu).

Encara que mai podrem saber fins a quin punt s’hagués semblat aquest disc de Daeria a un hipotètic quart LP d’uns no-trencats Döria, o si en “Fènix” hi ha cançons que van ser pensades, esbossades o escrites per al grup mare, sí que s’aprecia en aquest treball un canvi estilístic que va bastant més enllà d’un simple canvi de nom. En tots dos casos tenim Heavy Metal com a base fonamental, però si a Döria hi havia més presència de Hard Rock, a Daeria qui diu “aquí estic jo” és el Power. És per això que, al meu entendre, hem de considerar a Daeria com a hereu de Döria, però no la seva continuació. I, per tant, tractar aquest “Fénix” com el debut discogràfic d’un nou grup.

En aquest “Fénix” que tinc entre les meves mans, hi ha un sisè actor amb protagonisme en el resultat final. Israel Ramos, actual cantant de Avalanch, s’ha encarregat de produir el disc, d’escriure la música i la lletra de “Lluz de luna”, la música de “Fénix”, comandar veu de “Vacío” i “Por si sirve de algo”; a més de veus secundàries i cors arreu del disc. Podem dir que en Daeria hi ha hagut, en aquesta ocasió cinc components i mig? El que és segur és que la seva presència ha hagut de pesar rellevantment en el resultat final. Hi ha més participació forana en les veus de “Fénix”: Eve Zezer en “Luz de luna” i Sergi García en “Gea”, a més de la locució de Dani Moreno a “Reina de corazones”.

I, llavors, què tal? Doncs bé, però des del meu punt de vista, sobreproduït. En aquesta ocasió, he hagut de fer alguna cosa que no m’agrada gens: abaixar el volum de l’equip de música. Tinc la impressió que massa vegades es confon força amb saturació. No ha de ser gens fàcil fer aquesta part del treball i fer sonar, en la seva justa mesura, tot el que sona a “Fénix” però, malauradament, per a apreciar i gaudir d’aquestes cançons, he hagut d’abaixar el volum per a no tenir sensació de soroll. Encara que la presència de les veus i la guitarra solista estan més que bé, la base rítmica em dóna aquesta sensació de bola que em fa entretancar els ulls. Jo hauria donat molta més presència al baix i menys reberberació a les rítmiques. Jo, que no m’he posat rere d’uns comandaments en la vida i sempre és molt més fàcil dir que fer.

A baix volum, es degusta millor aquest disc que té una considerable quantitat de bones cançons. La bona arrencada comença amb “Fénix”, l’inici de la qual a molts us recordarà al “I Want Out” de Helloween, es culmina amb la meva favorita, “Luz de luna”, i es confirma amb “Reina de corazones” i “Héroe”; a més de moments i detalls interessants al llarg de les 10 + 2 cançons del disc.

Per què 10 + 2? “Fénix” el tanquen amb dues cançons dels temps de Döria: La versió 2018 de “Pensavientos” (originalment apareguda en el seu debut, “Despertar”, de 2011 i títol del seu EP de l’any anterior, a més de comptar amb una versió acústica en “Golpea” una altra vegada de 2013) més una versió acústica de “Por si sirve de algo”, també pertanyent al disc debut de Döria.

En conclusió, em quedo amb l’espina que una part tan i tan fonamental, i tan determinant amb el tipus de música que practica Daeria, com és el so, a menys a mi m’hagi impedit gaudir del disc com intueixo l’hauria gaudit en altres condicions. No obstant això, es gaudeix. Tinc curiositat per veure què tal sonen aquestes cançons en directe. Ens veurem!​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!