Publicat originalment en castellà al web The Sentinel

Fa unes setmanes em va contactar el màster de The Sentinel oferint-me la possibilitat de ressenyar aquest disc de Deriva. “És instrumental”, em va dir. “Apareix un tema en el programa de Ràdio The Sentinel d’aquesta setmana”. Vaig escoltar aquest tema i vaig donar el meu vist i plau, no sense témer que el disc complet pogués no convèncer-me del tot. Uns quants dies després, vaig rebre el CD a la meva casa i, unes desenes d’escoltes després em disposo a escriure això que estàs llegint.

Abans d’abocar aquí la meva opinió sobre l’escoltat, deixeu-me que comenti alguna cosa que crec que és important i que, no obstant això, trobo que es deixa de costat massa vegades. Quan em proposo ressenyar un disc, hi ha alguna cosa que sistemàticament faig abans de posar-me a teclejar: cercar informació sobre el grup o sobre el disc mateix per a, d’aquesta manera, ampliar els punts d’ancoratge sobre els quals sustentar la ressenya. Hi ha vegades en què, si el grup és més o menys conegut per mi, la informació continguda en el llibret del CD o en la fulla promo, sumada a la que puc trobar per internet, em proporciona eines molt útils a l’hora de posar-me a escriure.

Tot i que he rebut molt recentment un dossier en pdf, en el disc no apareix cap mena d’informació: on es va gravar? quan? qui són els membres del grup? tenen pàgina web o lloc a internet? És el seu primer disc? Només apareix la seva adreça de correu electrònic, res més. Si no arriba a ser pel pdf d’última hora, no hauria sabut que Deriva ho conformen Minchy i Muñi a les guitarres, Álvaro a la bateria i Yago al baix. No hauria sabut que són de Madrid, no hauria sabut que aquest és el seu primer disc i, el més greu, hauria pogut confondre’ls perfectament amb un altre grup anomenat Deriva, que també practica metall progressiu instrumental, que és de la ciutat de Sòria i que va treure un disc en 2012 anomenat “Eclepsys”.

Doncs bé, aquestes coses cal cuidar-les un pelet més. No tant per mi, que total… sinó sobretot pel grup. En unes circumstàncies com les actuals, on donar-se a conèixer i destacar entre tantíssim embull és altament complicat, facilitar el que et puguin reconèixer i trobar és fonamental per a ampliar el ventall de possibilitats. Després el temps dirà, per descomptat, però més encara quan el material és tan interessant com el que apareix en aquest disc debut dels madrilenys, és una pena que no es cuidin aquestes coses prou.

I sí, com acabo d’escriure un parell de línies més amunt, aquest disc és molt interessant, entretingut, variat i ple de regals sonors. Al principi de la ressenya escrivia que tenia cert temor quan se’m va oferir la possibilitat de ressenyar-lo degut, bàsicament, al fet que en alguna ocasió he tingut la sensació amb altres discos instrumentals que després d’una o dues cançons, la resta eren més del mateix. Com m’agrada haver de desmentir-me! Cadascuna de les cançons del debut de Deriva té, mantenint un cos sòlid en totes elles, enfocaments dispars per a resultats diferents però sempre agradables. En Deriva no trobareu un disc instrumental tipus Tony Macalpine perquè, entre altres coses, no és el disc d’un guitar-hero ni res per l’estil. Tampoc trobareu “la instrumental” que pogués aparèixer en un disc heavy de tota la vida, tipus “Losfer Words” dels Iron Maiden o un “Buenos Aires” de Barón Rojo. No.

Deriva pretén una altra cosa. Sí que ,a causa de la complexitat compositiva dels temes i al bon fer dels instrumentistes, podríem englobar-los dins del que ve a dir-se Rock o Metall Progressiu i, encara que a alguns podria venir-vos al capdavant Rush o Dream Theater, tampoc crec que això ens acosti amb certesa al que Deriva ens ofereixen en els seus 44 minuts de música repartits en 8 talls.

Em resulta difícil, i fins i tot forçat, destacar algun tall per sobre dels altres, ja que entenc aquest CD de Deriva més com una obra completa dividida en 8 parts que un disc amb 8 cançons diferents. Imagineu-vos, més aviat, la banda sonora d’una pel·lícula. Quina?

Doncs en el fons la que vosaltres vulgueu. O, més que una pel·lícula, millor que us imagineu escenes de pel·lícules o moments de la vostra novel·la favorita. Cadascuna de les vuit parts d’aquest debut de Deriva podria ser la banda sonora d’un moment, d’un instant. Al no haver-hi melodies vocals i per l’estructura de les cançons, al final cadascun pot imaginar-se un context diferent per a cadascun dels temes.

Aquest és un disc més d’asseure’s a escoltar-lo un diumenge a mig matí que de sentir-lo el divendres a la nit, suposo que ja em capteu. Més de concert en un teatre, assegut, que de camí al treball en un metro ple de gent. No obstant això, no vull donar a entendre que aquest sigui un disc “tranquil”, no va d’això, ja que té moments i cançons ben contundents, pesades i veloces, però sempre ben barrejat amb mitjos temps i detalls cristal·lins que, segur, faran gaudir a aquells que estiguin disposats a dedicar 44 minuts ininterromputs del seu temps a una obra que, completa, arriba molt més lluny que si només es consumeix a glopades. La meva enhorabona!

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!