Publicat originalment en castellà al web de The Sentinel

Quin és el recorregut, la vida, la capacitat d’impacte en el temps que té un llançament discogràfic avui dia?

Fa al voltant d’un any, en una entrevista a Julio Castejón en el programa de ràdio a The Sentinel, aquest comentava que el concepte “novetat” tenia una vida de 15 dies abans de quedar perdut en la immensitat de la xarxa. Certament, tret que un treball discogràfic vagi rebent un flux d’inversió constant que li permeti estar sovint en primera plana, l’ona de novetats, esdeveniments i noves informacions que diàriament ens inunden, enfonsen en multitud de casos en l’oblit quantitats enormes de treballs discogràfics, independentment de la qualitat d’aquests.

Coneixedors d’aquesta circumstància, el 99% dels grups saben que no tenen més remei que trencar-se la cara per a despuntar, ser esmentats i quedar a la memòria dels aficionats al gènere.

Tenint en compte que tots estan tan a prop i alhora tan lluny de la distància que marca un clic a l’enllaç al seu Facebook, Instagram, lloc web o portal de notícies en el qual se’ls esmenta amb un breu, aconseguir que siguin els mateixos seguidors del gènere els qui facin aquests esments espontàniament esdevé fonamental per a quedar en la memòria, començar a tenir un nom que soni i anar aconseguint, amb tenacitat, teixir una base de seguidors.

Des del meu punt de vista, les actuacions en directe són un puntal. Ja sigui davant una audiència de 10 persones, 50 o 300, cadascun d’aquests assistents a l’actuació és una oportunitat que s’ha d’aprofitar al màxim. Durant els minuts que el grup disposi per a mostrar les seves credencials sobre les taules, i atès que el públic no pot fer un clic a mitja cançó que els porti a un altre escenari, l’actitud (què important!), l’entrega, la interacció i, per descomptat, la qualitat del so obtingut i de les composicions mostrades, impactaran més o menys favorablement en les sensacions dels assistents i, per tant, en la repercussió popular del grup. Si contra la invisibilitat de la xarxa res es pot fer sense grans inversions econòmiques, trepitjar-se tots els escenaris possibles i deixar-se la pell en cada concert sí que és alguna cosa que és a la mà de tots els grups.

I tot això per què ho dic? A més de perquè cada vegada que assisteixo a un concert em reafirmo en això que acabo d’escriure, és perquè els madrilenys Dunkelmind sembla que això ho tenen bastant clar. I és per això que avui comento aquest “Memory II” que va sortir fa ja més d’un any i que, com a novetat discogràfica, fa ja mil·lennis que va quedar sepultat pel devessall de nous treballs publicats en els últims tretze mesos.

Dunkelmind estan aconseguint ser esmentats en mitjans i en el boca-orella gràcies a l’impacte positiu dels seus directes. Malgrat la seva encara curta discografia (els EP “Memory” i “Memory II”), actuacions en sales madrilenyes com Nazca Music Live o la Aperitoche de Las Rozas, sent fins i tot de fa ja uns mesos i encara sense tenir més que una repercussió modesta, obren la porta al fet que, també des de la modèstia, avui El Rock-Òdrom parli d’ells.

El CD que ens van enviar Eduardo Vázquez (veu), Andrés López (guitarres), Alicia Martín Rivero (teclats), Raúl Villameytide (baix) i Javier Paredes (bateria), Dunkelmind, és una compilació dels seus dos EP. “Memory II”, de quatre cançons més una intro, editat al maig de 2018, i “Memory” (a seques) com a primer EP amb altres cinc cançons i que es va editar independentment en un ja llunyà 2013.

Musicalment, practiquen un metall que podem situar pròxim al simfònic, però sense grans ampul·lositats, amb tints progressius que s’aprecien sobretot en el teclat. “Memory Of You”, el tercer tall, és probablement la cançó que més m’ha agradat de “Memory II”.

Tot i que entre “Memory” i “Memory II” hi ha cinc anys de distància, no percebo grans diferències entre tots dos EPs, ni quant al so de l’enregistrament, ni referent a les cançons. Potser “Memory” l’he percebut lleugerament més dur, menys simfònic i amb més presència de la guitarra exercint de matalàs en detriment del teclat. Encara que em resulta complicat decantar-me per un dels EPs, després de diverses escoltes em sembla que, per triar, em quedo amb el primer per cançons com “Kingdom Lost” i “Fly”.

Espero que el seu treball doni fruits i el bon acolliment dels seus directes els permeti recórrer cada vegada més punts de la nostra geografia i que s’acostin per terres barcelonines. Aniré amb gust a veure’ls i espero confirmar en la meva pròpia pell les sensacions que he recollit de tercers sobre la seva excel·lent posada en escena.​

Segueix El Rock-Òdrom a Telegram!